_
_
_
_
_

Aquestes són les 800 empreses joves que creixen més ràpid a Espanya

Dos extreballadors de Booking van fundar a Barcelona el 2016 Travelperk, una agència centrada en els viatges d'empresa

María Fernández
Els fundadors de la 'start up' Travelperk, Avi Meir i Javier Suárez.
Els fundadors de la 'start up' Travelperk, Avi Meir i Javier Suárez.Travel Perk

Una agència de viatges, una constructora, un restaurant o una aplicació mòbil. No importa el sector, centenars de negocis han aconseguit ser campions de creixement en els últims tres anys a Espanya, segons un llistat elaborat per Iberinform, del grup Crédito y Caución. Creuant dades del Registre Mercantil, han identificat 834 empreses gasela, amb menys de cinc anys de vida, que creixen més d'un 20% cada exercici dels tres últims i facturen més de mig milió d'euros amb una plantilla superior als deu treballadors.

Són pimes que no saben caminar, només corren. “El seu valor col·lectiu rau en la capacitat per dir-nos on són els nínxols de creixement econòmic. I la resposta pot sorprendre'ns: a Espanya, les gaseles continuen operant en sectors tradicionals. Només una minoria treballen en els sectors més innovadors, com el comerç electrònic, les TIC o la biotecnologia”, diu Ignacio Jiménez, director d'Iberinform.

La primera de la classificació, Travelperk, la va fundar a Barcelona el 2016 l'israelià Avi Meir i el salvadorenc Javier Suárez, extreballadors de Booking que van trobar en els viatges d'empresa un nou nínxol de mercat. “L'any passat va ser realment fort per a nosaltres. Vam continuar creixent, vam passar de 155 a 433 treballadors, vam obrir una segona oficina a Barcelona i vam tancar una ronda de finançament de 104 milions”, explica Meir. Amb una facturació de 44 milions el 2018, aquest any es plantegen llançar més productes al voltant dels viatges d'empresa.

Són el doble de grans que la segona companyia més ràpida, la constructora Vertebra, una enginyeria fundada a Madrid per persones que feia 20 anys que treballaven al sector, però que van decidir donar un altre enfocament a un negoci tradicional. “El model habitual es basa en la subcontractació d'una obra amb una subhasta entre els proveïdors. Nosaltres l’hem capgirat, les nostres ofertes tenen més certesa, cosa que ens ha ajudat a tenir una cartera de contractació de 50 milions”, diu Javier Córdoba, el conseller delegat i soci. De vegades és conegut, però d'altres el mercat és una pàgina en blanc. Li passa a Wallbox, una empresa fundada per exempleats de Tesla, Enric Asunción i Eduard Castañeda, que es dedica a dissenyar, produir i distribuir carregadors per al cotxe elèctric. “Vam veure la necessitat per a altres fabricants de cotxes de crear solucions intel·ligents per a casa, que permetessin carregar més ràpid, estalviar diners”, explica Asunción. En quatre anys han aconseguit ser presents a Europa i ara a la Xina. “Els nostres fonaments són en el producte, molt diferencial, que realment és molt millor del que hi ha al mercat, això et dona un avantatge”.

El producte també és la pedra filosofal per a Elparking, una aplicació que prova de ser “el copilot del cotxe, amb una utilitat per pagar serveis com l’ORA, però també relacionats amb la conducció”, defineix Enrique Domínguez, el director de l’empresa. En pocs anys han aconseguit 1,3 milions d'usuaris, dels quals 485.000 han fet una transacció en els últims tres mesos.

Ramón González Cambray, director de l’MBA de la UOC, creu que són pimes amb visió i recorregut. “Amb tanta competència i globalització, el que acaba definint una empresa gasela és l'eficiència dels processos. Un repte clau és la innovació, a través de la digitalització ofereix oportunitats de negoci. I encara que no siguin 100% digitals, segur que en el creixement de l’empresa aquest aspecte té una incidència important”.

Molts models digitals busquen escalar, multiplicar els clients que tenen. De vegades oblidant el benefici. Confien que perdre és el primer pas per guanyar. Luis Pérez del Val, fundador i conseller delegat de Lola Market, un sistema de compra on line en supermercats, diu que aquest tipus de negocis només tenen sentit si s'expandeixen a la velocitat de la llum. La seva primera empresa de casaments on line, Bodaclick, va arribar a cotitzar al MAB i va acabar en liquidació. “Has d'aprofitar la globalitat que t'ofereix Internet. Vals molt més com més perds. Li va passar a Amazon, que va tardar molts anys a donar beneficis.” Del Val es guia per les noves mètriques que regnen al món virtual: trànsit, nombre d'usuaris, visites, seguidors... La rendibilitat sembla perdre's de vista, encara que potser no tant. “Per mi també és fonamental saber que estic guanyant en cada comanda”, recorda.

“El creixement és complicat, porta desordre, ho has d’anar procedimentant tot per respondre al volum”. El model Lola Market és conegut i replicat per molts d'aquests nous negocis. Són un agregador: no tenen ni repartidors ni botigues, només els connecten a través d'una plataforma que desemboca en el client. Els seus personal shopper són, com defineix Pérez, “independent contraactor”. Traduït al català, els seus repartidors són autònoms. La plataforma cobra per cada comanda que fa l'usuari i rep del supermercat un percentatge pel volum facturat. Ingressa per totes dues parts.

Finançar el maó

Housers, nascuda el 2015, també és filla de la tecnologia. Es dedica, explica Juan Antonio Balcázar, el conseller delegat i fundador, al crowfunding immobiliari: captant capital per finançar obres. En la conversa apareixen les paraules màgiques de la nova economia: rondes de finançament. “Captem capital a través de les rondes, arribem fins a cinc milions”. El seu model permet, a través d'una plataforma senzilla, que qualsevol es converteixi en un inversor-promotor. Només calen 50 euros. “Hem finançat 265 projectes, portem més de 110 milions captats, ja hem tancat 65 obres amb una rendibilitat mitjana del 9,22%”. Housers cobra al promotor que necessita la liquiditat i també rep diners dels inversors.

Encara que de vegades no es tracta d'innovar amb una idea de la nova economia: n'hi ha prou amb aconseguir tirar endavant un negoci de tota la vida amb treball i visió. Gregorio Rodríguez és un dels dos socis de Jiroca, un restaurant a Villafranca del Campo, Terol. És a l'autovia A-23, que connecta València amb França per l’Aragó, enmig del no-res. Però ofereix uns 200 àpats diaris, té servei d'aparcament, dutxes per als camioners i una barra de 14 metres plena d'entrepans, tapes i pintxos acabats de fer. “Fugim de l'autoservei, del menjar ràpid. Dediquem molt temps a confeccionar els horaris, els procediments de neteja i l’atenció del client.” Parla amb passió dels seus treballadors. “És dificilíssim aconseguir tenir aquí 32 persones, quan estàs envoltat de poblacions de 200 habitants a tot estirar. Hem fet plans de formació contínua, fins i tot d'idiomes.”

La formació és el punt fort d'una altra gasela, l'escola Cefes de Saragossa. Uns 6.000 alumnes passen per les seves classes presencials o virtuals. “Que com es creix? Fent malabars. Fa quatre anys que vam començar i som 50 persones”, explica Luis González, el propietari. Cada tres mesos explica als seus treballadors com van els comptes i reinverteix tot el que guanya. El 2018 ja facturava 1,5 milions.

Encara que no tot és un camí de roses. A la constructora Taresco fan la llista de les dificultats que han de superar les pimes, en el seu cas al sector constructor: un context econòmic difícil, escassa inversió pública, pànic inversor privat, accés a finançament restringit per l'escassa confiança dels bancs, pagaments a proveïdors a curt termini i cobraments de clients a llarg termini, morositat recurrent, impostos elevats, cap ajuda pública i escassos avantatges fiscals per a empreses de nova creació. De coses similars es queixa Pedro Aranda, que té una petita empresa de fontaneria a Granada, Ofiteca. “Hem començat a treballar per a clients potents. És difícil mantenir un nivell alt de qualitat i donar servei de certa confiança. Als bancs els has de presentar uns comptes realistes, perquè sense diners no podem fer res.” La seva pedra a la sabata està en les devolucions de l'IVA. “Hisenda tarda moltíssim temps [a reemborsar-les], i si no tens múscul financer, no pots créixer”.

I sense un capital inicial important també és difícil arrencar. “Quan vols ser disruptiu en un mercat, pots ser un emprenedor que se la jugui amb els seus diners o acudir al capital de risc”, xifra Enrique Domínguez. Diu que aquest últim model té un risc més bo. “Moltes multinacionals estan creant filials amb gent molt preparada o es posen en contacte amb emprenedors perquè les seves empreses creixin dins de la matriu, acollint-la. Es beneficien que en una start-up el nivell de burocràcia és molt més baix”.

Pot ser que de les 834 empreses identificades en el rànquing, moltes morin. Però pot ser que d'altres siguin les multinacionals del futur. Les que saben que, “si l'oportunitat no et crida, el millor és construir una porta”.

Consells per no morir d'èxit

Cremar capital. Dues paraules maleïdes per a moltes empreses que han basat el seu avenç en successives rondes de finançament sense una idea de sostenibilitat a l'horitzó. "És un greu problema", analitza Anindya Saha, fundador de Nero Ventures i professor d'EAE. "A més a més, donem per fet que el nostre país no és el que més liquiditat assegura, ni de la banda del capital risc ni dels bancs." Així que les firmes molt tecnològiques ho tenen difícil. Moltes, a més a més, estan poc preparades per afrontar un augment sobtat de la mida. "Créixer més d'un 100% anual no és possible sense generar un gran caos dins de la companyia. De manera que no pots atacar diversos països i alhora augmentar plantilla o tenir tota la part financera controlada quan fas aquest salt. En algunes empreses aquest caos es torna un hàbit". El problema és que, quan la bicicleta deixa de pedalar i s'esfondren, tot l'ecosistema que han creat també cau. "La jugada es pot convertir en binària, en guanyar o perdre". En les empreses tradicionals, Saha planteja que tot és molt més ajustat. "Han d'abordar el negoci amb prudència. En els moments més durs, ser capaços d'abaixar els costos fixos i ajustar els seus marges fins i tot per sota del 10%". Una prudència que recomana traslladar al banc. "Mantenir una base mínima per finançar els seus propis projectes". I pensar que fora de Madrid i Barcelona, on es concentren les start-up a causa de l'acumulació de capital, també hi ha vida.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

María Fernández
Redactora del diario EL PAÍS desde 2008. Ha trabajado en la delegación de Galicia, en Nacional y actualmente en la sección de Economía, dentro del suplemento NEGOCIOS. Ha sido durante cinco años profesora de narrativas digitales del Máster que imparte el periódico en colaboración con la UAM y tiene formación de posgrado en economía.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_