Veus de dona
Les dones no haurien de forçar el to ni assumir els hàbits dels homes. La igualtat de gènere és un dret i aconseguir la paritat real –tenir veu–, el gran objectiu
Sempre he volgut cantar, però ben aviat, en l’adolescència, em van avisar que la meva veu no arribaria mai a ser de soprano (ho eren les de la meva àvia i la meva mare), tampoc de mezzo. “Contralto”, va ser l’afectuosa sentència. Només un 2% de les dones té aquest timbre greu i fosc. Les veus de dona –variades, algunes fins i tot virtuoses– són, fora dels escenaris, poc escoltades o menys requerides per liderar i donar opinió. Al tancament d’aquest 2019 seguíem lluny de la igualtat tant en l’economia com en la política. El proper hemicicle espanyol ja no serà el més partidari d’Europa, un títol aconseguit en la XII legislatura amb Pedro Sánchez. El 2020, les dones tindran menys veu.
En les últimes generals, l’obra la van cantar cinc tenors (els líders dels principals partits) i, després del 10-N, la paritat al Congrés dels diputats ha empitjorat quatre punts. Aquest resultat ha estat conseqüència de l’ascens de Vox –el seu nombrós grup està format per un 73% d’homes– i de l’abrupta caiguda de Ciutadans. La propera investidura l'haurà de votar un Congrés amb el 43% de dones. Només després, la catorzena legislatura de la democràcia espanyola tindrà president. Des del 1978, vuit homes han ocupat aquest càrrec. Cap dona ha estat a prop d’aconseguir-ho.
En les últimes generals, l’obra la van cantar cinc tenors (els líders dels principals partits) i, després del 10-N, la paritat al Congrés dels diputats ha empitjorat quatre punts
Les 151 noves diputades, 13 menys que en la darrera legislatura, afrontaran, amb els seus 199 col·legues masculins, temes complicats, atès el pitjor escenari econòmic i els conflictes territorials, que continuen sense resoldre’s. Necessitarem veus de tota mena. Amb greus reforçats i capacitat per al vibrato ràpid. En la política espanyola calen sopranos, les veus del rang més elevat. Només la recent dimissió d’Albert Rivera ha donat el lideratge d’un partit a una dona, Inés Arrimadas. És aviat per saber si ella serà capaç de recuperar l’espai perdut pel centre; necessitarà fer el fa sobreagut, el que aconsegueixen fer les sopranos de coloratura. Els homes, amb l’excepció dels antics castrati, es trenquen davant d’aquesta nota tan aguda o cauen en el falset.
Ni tan sols Carmen Calvo –que obtindria una vicepresidència en un Govern de PSOE i Podem– cantarà un primer paper. No m’estranyaria que Calvo, igual que el 40% del gènere femení, tingués veu de mezzo. És una tessitura (rang entre notes) intermèdia, alhora que important, igual a la de cantants líriques com Cecilia Bartoli i Teresa Berganza o d’estrelles del pop com Madonna.
En l’escenari econòmic, la igualtat tampoc avança a gran ritme. Les empreses de l’Ibex no han aconseguit tancar l’últim exercici arribant a l’objectiu europeu del 30% de presència femenina als consells d’administració. Al tancament del 2019, s’han quedat en un 27,4%. I, segons l’últim estudi de PwH, només el 9% dels alts executius espanyols són directives.
La veu de la dona, amb cordes vocals fines i més vibracions, és aguda; la de l’home, amb cordes més gruixudes, és greu. Diversos estudis fonètics revelen que el públic, els oients, prefereix les veus greus
Hi ha alguna cosa en les nostres veus que impedeix que se’ns escolti? Cada veu és, per descomptat, única. I és en el to, l’altura que resulta de la freqüència de les vibracions de les cordes a la laringe, on comença la diferència. La veu de la dona, amb cordes vocals fines i més vibracions, és aguda; la de l’home, amb cordes més gruixudes, és greu. Diversos estudis fonètics revelen que el públic, els oients, prefereix les veus greus. Es perceben com a més creïbles. Margaret Thatcher ho devia saber. Qui va ser la primera ministra del Regne Unit entre el 1979 i el 1990 va contractar un educador per aconseguir que la seva veu sonés profunda. Va aconseguir abaixar el to en 60 hertz (unitat de freqüència); el seu mandat va ser dels més llargs del Regne Unit.
La Universitat d’Austràlia del Sud va comparar, per a una recerca científica, gravacions antigues i modernes fetes entre dones de 18 a 25 anys. Resulta que el to de les joves ha baixat 23 hertz en cinc dècades (des del 1945 fins a principis del XXI). Aquest to més fosc coincideix amb l’ascens de la dona a papers rellevants. Copiar les veus és, de fet, una forma d’integració en les formes dels qui dirigeixen el món.
Sigui quin sigui el to, ha arribat l’hora d’escoltar mezzos i sopranos, paraula aquesta última que s’origina en el terme llatí supra i significa “per sobre de”. Poden cantar amb qualitat un rang de notes més allargat que qualsevol tenor. Les dones no haurien de forçar el to ni assumir els hàbits dels homes. La igualtat de gènere és un dret i aconseguir la paritat real –tenir veu–, el gran objectiu.
