Rosalía, audàcia i sobreexposició

Ha estat tot tan vertiginós i tan bestial que convé recapitular-ho per entendre les seves dimensions. Fins a mitjans del 2018, Rosalía Vila Tobella (Sant Esteve de Sesrovires, 26 anys) era més o menys coneguda com a intèrpret de flamenc, amb un àlbum audaç, Los Angeles, confeccionat a mitges amb el guitarrista Raül Refree per a la companyia Universal. No obstant això, les lleus heterodòxies en els arranjaments o la producció no suggerien res del que vindria després.

Rosalía exercia de cantant de flamenc on i quan podia: el circuit del flamenc no s'obre a una paia catalana així com així. Mentrestant, anava preparant sigil·losament el gran reciclatge. Atenció: el que ha fet no és habitual ni tan sols en artistes que venen de famílies milionàries. Ha treballat en complicitat amb un músic cosmopolita, Pablo Díaz-Reixa, més conegut com El Guincho. Una producció de luxe, bases digitals acompanyades per cors i orquestra simfònica, amb arranjaments de professionals com Jesús Bola i Joan Albert Amargós. Més el toc andalús garantit per Las Negris, Los Mellis, Nani i Lin Cortés.

Más información

Poderosa, carnal, moderna

Els Grammy Llatins es rendeixen al fenomen Rosalía

Pop electrònic amb denominació d'origen per al relat, potser una mica forçat, del viacrucis d'“una relació tòxica”. Res a veure amb l'afinitat que va mantenir amb el traper Antón Álvarez, àlies C. Tangana, que signa discretament com a coautor de gairebé tots els temes del que es batejaria com El mal querer. Un disc que Rosalía va finançar i que després llicenciaria a la multinacional Sony Music, marcant distàncies amb l'anterior companyia i evitant així encasellar-se. Ja hem dit que la noia és més intel·ligent del que s'estila en el seu ofici? Empaquetat amb cura i traduït en vídeos cridaners, El mal querer va tenir una repercussió immediata a tot el planeta. Atenció a la següent jugada: en comptes de demanar almoina pel desbordant món llatí, Rosalía va pactar amb oficines i mitjans que treballen el mainstream internacional, on de seguida van detectar que allà hi havia alguna cosa diferent i seductora.

Per això són poc pertinents les acusacions d'“apropiació cultural”, primer provinents de les capelles gitanistes del flamenc i després dels cercles del Carib del reggaeton, atordits per l'impacte de “la blanquita”. A la pràctica, això de Rosalía es ven com a so urban, que és en si mateix un eufemisme de màrqueting per referir-se a la subcultura afro-nord-americana. El so mundial, aquí condimentat amb pebre i safrà.

Rosalía encaixa de manera natural en el model d'artista del segle XXI: curiosa, preparada, valenta, sexi. Algú que lluita per la seva autonomia (creativa, econòmica, amorosa), alhora que aprofita les possibilitats per col·laborar. No es posa fronteres: els duets i temes individuals que ha tret després d'El mal querer s'allunyen conscientment del flamenc. Nadiva digital, gestiona les xarxes amb desimboltura i sembla que va més veloç que la seva discogràfica oficial. Però també es deixa portar: recordeu el seu cameo, perfectament gratuït, a Dolor y gloria.

La vedet

Sabem que pot cantar amb delicadesa però els seus directes obeeixen a la lògica del show modern. Envoltada per ballarines automatitzades, amb la música majoritàriament enllaunada, segueix el prototip de vedet alliberada que va establir Madonna a principis dels vuitanta. Rosalía té una bellesa atípica que els llums acaronen. I es permet capricis, com incloure èxits gitanos de Las Grecas o Parrita, uns gestos que segurament passen desapercebuts per al públic guiri.

Aquesta és una altra. De moment, Rosalía no ha trencat, comercialment parlant, fora dels països hispanoparlants. Pot actuar a qualsevol lloc del món, gràcies a la vitalitat dels seus espectacles i el magnetisme de la seva llegenda (la flamenca-que-infringeix-esquemes). Per superar el destí de quedar-se en un exotisme de temporada, necessita segurament fer música més global.

Per això, pel punt delicat de la seva situació, ajuda poc el desmesurat tractament mediàtic que rep a Espanya. Aquesta és una terra molt curteta en l'àmbit musical, que sembla que només té lloc per celebrar una única figura nacional en un determinat moment; potser us heu adonat que, sense proposar-s'ho, Rosalía ha eclipsat les altres vocalistes femenines que han arribat aquests darrers anys.

La recerca de titulars prescindeix de qualsevol sensatesa: es poden llegir càlculs de “la fortuna de Rosalía” que senzillament no tenen en compte els mínims percentatges –de Spotify o YouTube– ni l'obligació de pagar els sous, les despeses del seu extens equip. No és bo quan la ignorància es combina amb l'enveja. Així que faríem bé de declarar una moratòria. Des d'ara mateix: parlar de Rosalía només quan tingui novetats de debò; és massa jove per opositar a joguina trencada.