Qui té por de Josep Lopes?

Tot va començar amb George Costanza. L’amic de Jerry Seinfeld presumeix de no tenir res de bo a la vida: no té feina, no té diners, és irritable, és gelós, és maniàtic, no li va bé amb les dones. És baixet, rabassut, porta ulleres i és calb amb l’excepció dels cabells que li creixen a banda i banda del cap. No li agrada res d’ell, però no es rendeix, i en els seus intents per aconseguir encaixar millor, com en el capítol en què intenta que s’hi adrecin amb un nom més cool, hi ha la quinta essència de la sitcom. Al cap d’un temps moltes sèries ho van voler imitar: si la comèdia es troba en la imperfecció, ell és el graciós per excel·lència.

Però als noranta, mentre el meu pare es pixava de riure amb ell, jo no captava ni mitja broma. Sí que reia, i molt, amb la seva versió catalana: el Josep Lopes. El coprotagonista de Plats bruts, una sèrie que ha deixat empremta en l’imaginari de molts dels que vam néixer en aquella dècada a Catalunya, ho tenia tot per haver pogut fer un cameo a Seinfeld. Me’ls imagino, a ell i a Costanza, en una cafeteria mirant-se com si fossin el seu propi reflex en un mirall. S’haurien caigut fatal.

També maniàtic, gelós, irritable i arruïnat, també rabassut i amb tofa a banda i banda del cap —encara que el Lopes en deia magdalenes—, el personatge interpretat per Jordi Sánchez era el meu preferit. El Lopes treballava de periodista a Ràdio Bofarull, amb un contracte porqueria. Tenia sis o set crèdits amb el banc que encara no havia tornat. En el passat havia estat monitor d’esplai i tot ell era una gran paròdia del xirucaire catalanista. Al principi de la sèrie ja en té més de trenta, viu amb el seu pare, i té una nòvia, la Sapo, que veu els caps de setmana. Per coses del destí ha de compartir pis, i allà és on troba la seva nèmesi, el ric hereu de la família Güell, el David.

L’escena en què lloguen el pis, vista des de la crisi de l’habitatge que tenim ara a Barcelona, és per plorar: per un pis a l’Eixample de dues habitacions, amb balcó, safareig i una llum “que sembla Lloret”, el Lopes pacta pagar 55.000 pessetes al mes (350 euros). És clar que després arriba el David, de casa bona, i li sembla “una ganga”, i fa que l’apugin a 90.000 (540 euros, el que avui val una habitació). El pis ve amb sorpresa: una caseta al celobert on viu l’Emma (de cognoms Cruscat de Palausabullabellobach i Gonzàlez) i el seu canari Marujito.

Del Lopes em sorprenia que tenia un punt deixat i tronat que apareixia sense previ avís —en un capítol, sense venir a compte, es pregunta per què les mans li fan pudor de peus— i m’agradava com, malgrat tot, de tant en tant tenia espurnes de triomf. Per exemple, al llarg de la sèrie el Lopes lliga més, molt més, que el seu company de pis, el David. En un altre capítol, el fan cap i la seva avarícia el converteix en dèspota. No hi havia cap espurna que durés, i sempre acabava lamentant-se per la seva sort.

Malgrat tot, continua sent el meu preferit, perquè per a mi, encara que la sèrie s’estrenés el 1999, el Lopes es fon en una mena de record imaginari de la Barcelona que no vaig viure quan era adult, la preolímpica, la Barcelona que no t’obliga a esquivar turistes como si fossis en un videojoc i que no aspira a quedar bé a totes les fotos d’Instagram. Una Barcelona que fa una mica de pudor de peus. La Barcelona d’abans és per a mi un compendi de records d’altres, entre escenes de Plats bruts —el capítol del Nadal al mercat de Santa Llúcia, o el de la platja de la Barceloneta, grans temes com el de La Tanga inclosos—, bars que ja han tancat o fotos familiars. A la sèrie, mentre el David és el prototip de barceloní preparat per al postolimpisme, el Lopes (amb el Ramon, que sembla d’una altra època) representa la Barcelona imperfecta, la que alguns temen avui, perquè pot ser que no surti bé a la foto.

Record sobre record, escena sobre escena, Plats bruts s’erigeix com la sèrie d’estiu catalana per excel·lència. Tot i que al principi TV3 no tenia clar si l’emetria, l’èxit va ser rotund. Tant que els actors no s’han pogut desprendre dels seus personatges. El riure ximplet del David, els cabells engominats del Ramon, l’“ah vale” de l’Emma o les escopetes i el “txeee” de la Carbonell formen part d’una cosmovisió. La mirava cada any en les seves incansables reemissions (TV3 va emetre la sèrie cada estiu, després de dinar, dos capítols per dia, fins al 2016), normalment amb la meva àvia, còmplice del televisor en els estius a casa seva a Lloret. Quan ja anava a la universitat, potser massa gran per veure Plats bruts, quan venien a passar el dia amics pseudointel·lectuals, apagàvem la tele i la iaia dissimulava agafant un llibre, normalment de l’Agatha Christie. L’endemà, quan ja no hi eren, no ho dubtàvem. Mirem la tele? Ah, vale.