El rei de les onades

Era allà, juvenil, desimbolt, bromista i franc. Sens dubte els quaranta del segle XXI no són els del segle passat. Abillat de manera que no seria acceptat ni com a auxiliar de cuina als serveis hostalers del festival, posant-se ulleres de sol enmig de la interpretació del primer tema, “When I Get Famous” com a part d'aquest accentuat sentit de l'espectacle anglosaxó, capaç de convertir Faulkner en lectura lleugera d'estiu, Jamie Cullum va exemplificar com gairebé ningú aquesta manera de digerir qualsevol estil per regurgitar-lo en clau pop, apte per a tots els públics, com les pel·lícules de Pixar. Durant prop de dues hores va manejar com un malabarista les dues mil persones que van gaudir amb el seu concert a Cap Roig, una veritable demostració d'entreteniment sense interrupcions.

En aquest lapse de temps Jamie Cullum no va deixar de surfejar. Recordant Alessandro Baricco a Els bàrbars, tal com ho podria fer James Rhodes amb la música clàssica, Cullum va lliscar per sobre de les ones acariciant un mar del qual va evitar les profunditats. Tot va ser suau, un lliscar dinàmic, murri, els surfistes ja acostumen a tenir aquest punt de desafiament normatiu juvenil, gairebé sense complicitat amb l'emoció perquè, com recorda Baricco, “el moviment és el valor suprem”. No hi ha espai per a la mirada interior, per al patiment o dolor que expressen alguna de les cançons que va versionar, com ara “Sinnerman” de Nina Simone, inclosa en el repertori al costat de peces molt més vinculades a la personalitat de Cullum, com per exemple l’“I’m Just A Gigolo” de Louie Prima que sembla adaptar-se més bé a la seva pròpia personalitat pel ritme i per l’acceptable grau d’autoparòdia suportable. Cullum ho fa tot amable per a un món que quan s'entreté fuig del conflicte.

I almenys durant una hora, el seu espectacle, Jamie és un cantant i pianista endreçat, va resultar molt entretingut. Hi havia detalls que feien pensar, sense anar més lluny la col·locació de les coristes a primera fila, com si contraprogramés la tesi de 2o Feet From Stardom, el documental que explica el menysteniment precisament de les coristes, sempre a la part posterior de l'escenari, encara que tota la resta estava feta per ser digerida, en bona mesura amb ajuda de l'inqüestionable carisma de qui va saber fer bones bromes amb la pronunciació de la ‘r’, per a un anglès tan complicada com els pronoms febles per a un val·lisoletà. Malgrat tot, Cullum va acabar perdent la mesura, i com qui s'emborratxa amb el seu propi humor, la part final de l'espectacle, amb temes enllaçats com en popurri, solos, passejades per la platea, cors emfatitzats amb la complicitat del públic i més bromes, va perdre tensió. Això sí, en valor no el guanya ningú, a Cullum, que també es va atrevir amb el “Don’t You Know” popularitzat per Ray Charles. Cap muntanya és inassequible si del que es tracta és d'entretenir fent veure que l'escales.