_
_
_
_
_

El drama de James Rhodes es trasllada al teatre

El Lliure estrena un monòleg basat en el llibre en què el pianista narra els abusos que va patir i la seva redempció musical

Jacinto Antón
Quim Àvila, en un assaig d''Instrumental'.
Quim Àvila, en un assaig d''Instrumental'.Kiku Piñol

Quim Àvila no s'ha tatuat a l'avantbraç dret el nom de Rakhmàninov, com James Rhodes, però aspira a portar a escena amb tota la seva intensitat el drama i la redempció musical que narra el pianista britànic a Instrumental (Blackie Books, 2014), la seva autobiografia, aquesta misery memoir que s'ha convertit en tot un èxit i ha donat un nou sentit a la Xacona en re menor de Bach (en l'arranjament de F. Busoni). Amb el mateix títol del llibre s'estrena la setmana vinent (del 19 al 30 de juny) a l'Espai Lliure del Teatre Lliure un espectacle amb dramatúrgia i direcció d'Iván Morales, un monòleg d'una mica més d'una hora interpretat per Àvila que vol ser –com el llibre– “una denúncia de la pederàstia i un crit d'esperança davant del poder guaridor de la música”. A Instrumental, Rhodes va explicar com l'havien violat repetidament quan era un nen, des dels sis anys, pel seu professor de gimnàstica i com el descobriment en un casset de la citada obra de Bach li va servir d'escapatòria i va ser el trampolí cap a la seva vocació musical.

“El projecte de portar Instrumental al teatre, un repte molt bonic, ve de lluny i de l'encàrrec de fer una sèrie de monòlegs amb actors de la Kompanyia, la companyia jove del Lliure”, explica Morales. Àvila era un dels actors d'aquest grup que van representar In memoriam, el muntatge de Lluís Pasqual sobre la Quinta del Biberó. En principi Instrumental havia de formar un díptic amb Just Kids, de Patti Smith. Però finalment la Kompanyia es va dissoldre en la turbulenta sortida de Pasqual del Lliure i el projecte es va abandonar. “L'hem recuperat perquè era una pena que es perdés l'esforç que ja havia fet el Quim amb el text”, assenyala el director. “Però es va haver de modificar la idea perquè ja no era part d'un cicle i en passar de la sala d'assajos, que era el lloc on estava previst fer-ho, com un work in progress, a l'Espai Lliure, que requereix un altre ritual escènic”.

Aquesta nova manera de portar a escena l'autobiografia del músic “no és tant que el Quim interpreti Rhodes, cosa que fa a estones, sinó que apareix com un lector del seu llibre. Aquesta és la forma teatral que hem trobat per explicar aquest fenomen d'Instrumental, un llibre que t'atrapa i que genera una empatia i identificació amb l'autor. No es tracta que el públic vegi Rhodes en escena, sinó mostrar com colpeix la lectura d'un text. Com podem plorar amb un llibre encara que no hàgim passat per l'experiència que explica”.

Morales apunta que Àvila fa una mica de performer, a l'estil d'Angélica Liddell. En la representació, l'actor és alhora tècnic, ja que també s'encarrega dels llums i el so. “És un demiürg absolut”, recalca el director. De fet, indica, l'espectacle, tot i que és teatre, arrenca com una instal·lació sonora més a prop de l'art contemporani que no pas de la representació teatral habitual. En tot cas, en l'obra teatral “ens centrem en el que és el llibre de Rhodes, una persona que té el valor de mostrar la seva pròpia ferida, i parlem del tema de l'abús, sexual i general, i el tabú que provoca, una qüestió que ressona molt en la consciència de la nostra societat”. En el muntatge hi ha col·laborat la Fundació Vicki Bernadet, que treballa des del 1997 en l'atenció integral, la prevenció, la formació i la sensibilització dels abusos sexuals infantils. Apareixen també en l'espectacle la reflexió sobre la música i l'instrument, les composicions que Rhodes esmenta (la seva playlist remeiera) i els diferents mitjans de transmissió, el walkman, el vinil, el CD... I com “la música, l'art, serveix de bàlsam i ofereix llum fins i tot en els moments més foscos”. Morales ha fet una selecció del material del llibre i inclou també part d'un altre, el segon de Rhodes, Toca el piano: interpreta a Bach en seis semanas (Blackie Books, 2016), un manual que Quim Àvila, que no sabia tocar l'instrument, ha seguit al peu de la lletra, amb els resultats que ja veurem. Morales va contactar amb Rhodes per explicar-li el seu projecte i va aconseguir que el músic li cedís els drets de la seva obra. El director no sap si l'autor voldrà veure el resultat.

“Gràcies a Déu no he tingut una experiència similar”

Per a Quim Àvila és "força curiosa" l'experiència de representar Instrumental. "Gràcies a Déu no he tingut una experiència similar a la de Rhodes, però interpretant has de fer un esforç d'empatia. Ell mateix afirma que el pitjor que pots fer amb una víctima d'abús és dir-li que no et pots imaginar el que deu haver passat, que dur deu haver estat. El treball de l'intèrpret comença precisament aquí: intentar entendre per poder explicar la història". L'actor destaca que l'ha ajudat molt la Fundació Vicki Bernadet, "que breguen amb el tema dels abusos tot el dia".

Sobre si encarna Rhodes en la funció, explica que “en algun moment”, però en general apareix com un lector del seu llibre. “Encara que en realitat tu encarnes els personatges quan llegeixes”. Per fer de Rhodes, Àvila és molt diferent. “Sí, som diferents en edat, en nacionalitat, en aspecte, en tot, però hi ha un punt en què Rhodes, Ivan Morales i jo tenim alguna cosa en comú: la relació pare-fill i com els segons carreguen a l'esquena els pesos dels primers”. Com porta Àvila el tema de la música? “Bé, bé, intento aprendre a tocar el piano, aquesta peça de Bach, en sis setmanes. Encara em queden uns dies. He après 20 compassos dels 35 que té l'obra”.

L'actor ha viscut al Lliure les acusacions a Lluís Pasqual d'abusos. Opina sobre aquest tema que “quan algú denuncia un tracte vexatori sempre s'ha d'investigar, potser les maneres en què es va denunciar no van ser les adequades però això no és l'important, les xarxes tenen un poder perillós però també permeten escoltar veus que si no existissin no ens arribarien”. De la seva relació amb Pasqual diu que quan fas teatre “tots estem sota pressió intentant donar el millor, i això genera tensions; amb Lluís Pasqual les vegades que em va semblar que es passava l'hi vaig dir i ell sempre em va escoltar”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jacinto Antón
Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_