L’esclau i l’esposa

Diria que era Engels qui feia l’analogia: al si familiar, el marit és el burgès; l’esposa, el proletariat. Aquesta idea d’un interior domèstic que repeteix l’explotació de l’exterior val per presentar una brillant subversió en forma de llibre: Caliban i la bruixa. Dones, cos i acumulació primitiva. L’autora, Silvia Federici (Parma, 1942), és catedràtica emèrita de Filosofia Política a la Hofstra University de Nova York. També és activista recalcitrant: no ha faltat, en els darrers quaranta anys, a cap dels debats ni cap de les confrontacions en què s’han embrancat l’esquerra radical, el feminisme o el moviment antiglobalització. Com a escriptora i conferenciant ha sabut ajuntar les eines crítiques del feminisme amb les de l’anàlisi marxista (fent-les xocar, si calia). Cap als anys setanta, demanant-se per les causes de l’explotació de les dones, Federici es va llançar a estudiar la història de la transició del feudalisme al capitalisme. D’aquestes investigacions, compartides amb Leopoldina Fortunati, en va resultar un llibre el 1984: El gran Caliban. Història del cos social rebel durant la primera fase del capital. Expansió d’aquest, Caliban i la bruixa (Virus, 2018) es va publicar en anglès vint anys després. És la seva obra més coneguda. Controvertida: compta amb entusiastes entre les files antipatriarcals, però sobretot acumula detractors, perquè posa a la defensiva els marxistes ortodoxos, certs historiadors, certs economistes, tots els intel·lectuals prosistema... Funciona com una biografia no autoritzada del capitalisme i aireja els secrets de l’acumulació de riquesa. Pensàvem que el capital havia encebat uns quants per la via de les plusvàlues i els negocis negrers; resulta, diu Federici, que en tot plegat va ser fonamental que les dones quedessin relegades a tasques de la llar i, encara més important, sense paga. Als segles XVI i XVII, l’autora hi veu el naixement d’una taxativa divisió sexual del treball que, excloent les dones del salari, les ha forçat al sotmetiment. Curiós que bona part de la literatura marxista hagi obviat la situació de les dones, que, en el context capitalista, són doblement oprimides.

Federici aporta dades de fonts molt diverses a l’hora de recrear un clima mental que, a les acaballes de l’edat mitjana, estava definint la idiosincràsia del règim entrant: la misogínia impera i assoleix màxims amb la proliferació, a Europa i al Nou Món, dels judicis per bruixeria. La guerra lliurada és per dominar el cos; el d’uns per la seva força de treball, el de les altres perquè a la seva manera encarnen els mitjans de reproducció. No és coincidència que la lluita contra la bruixeria inclogui el desprestigi de tot el saber medicinal que, tradicionalment, havia ajudat les dones a tenir cert control de la fertilitat.

Caliban i la bruixa es podria dir L’esclau i l’esposa. Però és més atractiu que en el títol retroni La tempesta shakespeareana. La bruixa es refereix a les dones processades per bruixeria i al feminicidi que va resultar d’una caça, en aparença, religiosa; com sempre, una persecució política contra un enemic específic és l’excusa per fer passar per l’adreçador el gros de la població (no hem inventat res). Caliban assenyala l’esclau colonial, un altre dels peons barats que en els anys de formació del capitalisme va afavorir la concentració econòmica en poques mans. Quan algú queda privat d’una paga algú altre en xucla els guanys. Entès això, no sorprèn que Federici vindiqui una remuneració per al treball domèstic (en altres textos es preocupa per feines pràcticament fora del mercat regulat, com els treball de cures o la prostitució, qüestions que es poden seguir als articles d’El patriarcat del salari, editats també ara per Tigre de Paper). Caliban i la bruixa ha prosperat per un crowdfunding. S’entén que hi havia demanda forta. El llibre és indispensable.</CS>