Bermejo i Maspons, al MNAC el 2019

Bartolomé Bermejo és un pintor de finals del gòtic tan excel·lent com misteriós. No se sap exactament on ni quan va néixer; si era cristià vell o judeoconvers, com ho eren alguns dels seus clients i la seva dona, Gracia de Palaciano, condemnada el 1486 per practicar cerimònies judaiques. Tampoc quan ni on va morir, tot i que es creu que va ser a Barcelona al voltant del 1501. En aquesta ciutat va pintar la que es considera la seva gran obra mestra: la Pietat Desplà, després de recórrer altres ciutats com València, Daroca i Saragossa. En totes va pintar una vintena d'excel·lents obres que el converteixen en un virtuós de la pintura i en l'artista més destacat de la Corona d'Aragó, a més del principal representant de la influència flamenca a Espanya.

A Bermejo està dedicada una de les grans exposicions de la propera temporada del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), en la qual es podran veure gairebé tots els seus treballs: la taula central del Retaule de Sant Miquel, propietat de la National Gallery (Londres), que va encarregar el 1468 Antoni Joan, senyor de Tous; el Tríptic de la Mare de Déu de Montserrat, de la catedral d'Acqui Terme, que va encarregar un mercader italià establert a València el 1483, i la famosa Pietat, que en els seus més de 500 anys no ha abandonat mai la catedral de Barcelona, on s'exposa amb el seu comitent, l'ardiaca Joan Desplà. L'exposició, comissariada per Joan Molina, és fruit de la col·laboració entre el MNAC i el Prado, el museu madrileny on s'inaugura la mostra dimarts que ve.

Bermejo, del qual el MNAC té quatre taules (dues dipositades per l'Institut Amatller d’Art Hispanic) i, per tant, gairebé el 20% del total de la seva producció, no serà l'únic artista que despuntarà en la temporada 2018-2019 del museu. El fotògraf Oriol Maspons (1928-2013), més de 500 anys després que Bermejo, protagonitzarà una altra retrospectiva del museu que té tot l'arxiu de la seva obra: unes 7.000 fotografies realitzades entre el 1950 i el 1980, a més de 200 còpies en paper. L'exposició –comissariada per Cristina Zelich i que es podrà veure entre el juliol del 2019 i el gener del 2020– “serà molt important perquè mostrarà un Maspons més profund i més seriós; no només relacionat amb la seva visió més simpàtica de la gauche divine”, va explicar dijous Pepe Serra, director del MNAC, durant la presentació de la temporada, que va insistir que les mostres programades faran que “es conegui millor la col·lecció, que té un potencial enorme”. Per a la temporada vinent el MNAC disposa d'1,3 milions (dels 15,5 totals del pressupost) per programar.

Des que Serra va ser nomenat director del MNAC el 2012 s'ha dut a terme la rehabilitació artística d'autors que estaven fora del cànon, com Josep Tapiró, Carles Casagemes, Lluïsa Vidal i Xavier Gosé, entre d'altres. Serra va anunciar que ja no hi hauria més recuperacions, però ara anuncia que exposarà Antoni Fabrés (1854-1936), un dels principals seguidors de Marià Fortuny que es caracteritza per buscar la mirada del retratat. Es podrà veure entre el maig i el setembre del 2019 i el comissari serà Aitor Quiney.

La quarta exposició de la temporada és sobre escultura d'avantguarda durant la postguerra a Catalunya, amb treballs com els d'Àngel Ferrant, Leandre Cristòfol, Torres Monsó o l'obra pionera de Josep Maria Subirachs.

El MNAC és un museu viu. És difícil adquirir nous fons romànics i gòtics, però més fàcil patrimonialitzar i formar col·lecció del període de la postguerra i les dècades següents i els inicis de la postmodernitat. I en això se centra Àlex Mitrani, conservador d'art modern del MNAC, que està aconseguint, a partir de donacions, dipòsits i adquisicions, com les d'Aurèlia Muñoz, Joan Claret, Magda Bolumar, Fin o Francesc Todó, que s'exposaran, a partir d'ara, segons va anunciar Serra, en un nou espai que fins ara era magatzem, de la primera planta.