Adeu a “un prodigiós artesà” de la fotografia
Eugeni Forcano va mantenir els ulls ben oberts al món per atrapar la vida, fins al final, amb 92 anys plens de lucidesa
Ha mort Eugeni Forcano (Canet de Mar, 1926). No ens creiem que aquest fotògraf quasi etern ens hagi deixat. Vivia envoltat d’antigalles i es vestia com un sacerdot. Al contrari que qualsevol reporter, li agradava cridar l’atenció, potser preferia la imatge de fotògraf de modes, que també ho havia estat. A les seves fotografies de carrer es nota l’ascendent de la seva presència en l’actitud dels personatges que retratava, gairebé entrant en èxtasi místic mirant cap al cel.
Les seves fotografies no deixen indiferent qui les mira, i no sabem si ens està explicant un acudit o tot el contrari. Fins a tal punt volia exercir l’efecte d’hipnosi en els seus models que netejava el blanc dels ulls amb una gillette rascant el paper fotogràfic per fer que brillessin com si fossin llunes plenes dins el rostre. Un retrat de Josep Pla, entre tants dels que li va fer, aquest cop enfarinat rere la boira del tabac, és un exemple de la seva obsessió per obrir els ulls de la gent des de la fotografia. “És un gran fotògraf, exactament un gran artista, un prodigiós artesà”, el va definir Pla a la revista Destino, barrejant el concepte de l’art amb el de miracle que suposava ser fotògraf amb estil i discurs, gens comú a la societat d’aquells anys seixanta.
De fet, van ser Pla i Néstor Luján els que el van cridar per publicar a la revista quan Forcano ja tenia més de 30 anys. Des de llavors, el seu extens currículum es reparteix entre la il·lustració de llibres, el reportatge per a revistes, la fotografia de publicitat i moda i una obra personal de caire artístic, amb la qual experimentava amb el color i les deformacions òptiques, i que li va fer obtenir molts premis de l’entorn amateur. Però ell va ser un professional pròdig en publicacions. Destaca aquella Guia de Barcelona de l’Editorial Destino de l’any 1964, moment en què el turisme es començà a considerar una indústria i la principal entrada de divises al nostre país. La guia, de gran qualitat literària, a càrrec de Carles Soldevila, mostrava Barcelona sota la mirada peculiar de Forcano, que no es va conformar amb la descripció dels espais i els monuments, sinó que va entrar d’una manera molt sensible en la manera de viure dels seus habitants, destacant en cada fotografia l’aspecte més humà d’aquesta ciutat meridional.
Fins al final, amb 92 anys plens de lucidesa, mai no va voler deixar de ser fotògraf, ni de mantenir els ulls ben oberts al món per atrapar la vida, sempre preocupat pel seu llegat i la difusió de la seva obra, que va conservar aquella aura artística del seu origen amateur. Ens queda sempre la sensació que les institucions públiques no estem fent prou per destacar el valor i guardar en lloc segur els arxius d’aquests autors singulars que ens definiran en un futur.
Venint de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, l’estiu del 2014, i passant durant breus dies pel Museu Comarcal de l’Anoia, la gran exposició antològica de Forcano es va inaugurar el gener d’enguany a la seu de la Fundació Vila Casas, al Palau Solterra. Des d’aquella magnífica exposició a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona el 2010, fruit de la donació que va fer l’autor de 650 fotografies –va ser ell mateix un altre cop qui va cedir el 2013 un conjunt de fotografies sobre Josep Pla a la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner, al seu poble de Canet de Mar–, ha hagut de ser una fundació privada la que ha respost a l’obligació de presentar de manera íntegra a Catalunya l’exposició del MEC, homenatge al merescut Premi Nacional de Fotografia 2012. És un guardó que no sovinteja en els currículums i que el situa entre els millors fotògrafs espanyols de la història. De fet, encara podeu anar a veure, fins al 20 de maig, a Torroella de Montgrí, l’exposició La vida atrapada al vol, com tan encertadament va definir el comissari Daniel Giralt-Miracle la manera de fotografiar de Forcano.
Laura Terré és historiadora de la fotografia.
