_
_
_
_
_

El premi Pla, ‘germà català’ del Nadal, fa 50 anys

Dos dels guardons literaris més antics d'Espanya es coneixeran aquest dissabte

Carles Geli
Josep Maria Castellet, després de rebre el premi Josep Pla de 1977.
Josep Maria Castellet, després de rebre el premi Josep Pla de 1977.EFE

Des del 1966, quan el crític literari i promotor cultural Joan Triadú es queixés des de Serra d’Or que el premi Nadal de novel·la que convocava Destino (llavors encara el guardó més prestigiós de les lletres espanyoles i tot un esdeveniment social a Barcelona) no admetés a les seves bases que poguessin presentar-se originals en català, les crítiques sobre aquesta impossibilitat no cessaven. La polèmica, com a ulls del Guadiana, anava apareixent i desapareixent encara dos anys després i  van intervenir-hi personatges tan carismàtics com el periodista Eugeni Xammar o la renascuda capçalera en l'exili Mirador. Que la revista Destino hagués ampliat la seva secció literària i prestat més atenció a les lletres catalanes semblava que no era suficient per sacsejar la recriminació sociocultural. Per acabar amb la polèmica i agafar el tren dels temps, els màxims responsables de Destino, Joan Teixidor i Josep Vergés, van decidir donar-li un germà català al Nadal. El van batejar amb el nom del seu col·laborador estel·lar en la llengua de Pompeu Fabra a la revista, Josep Pla, del que van arribar a promoure una campanya per a la seva candidatura al Nobel. Aquell guardó compleix aquesta nit la seva 50a edició, acompanyant la ja 74a del Nadal, en el seu escenari de gairebé sempre: l'hotel Palace de Barcelona, l'antic Ritz.

 Poc assaig, però bo

Onades sobre una roca deserta, d'un Terenci Moix de 26 anys ja tant prometedor com polèmic, va estrenar el guardó el 6 de gener de 1969. L'havien escollit els mateixos membres del jurat del Nadal, a excepció de Rafael Vázquez Zamora, que no dominava el català, per la qual cosa va ser substituït pel professor de Literatura de la Universitat de Barcelona Joaquim Marco, des d'aquell 1966 responsable de l'equip de crítics literaris de la revista Destino.

L'any següent, es va renovar gairebé totalment el jurat en una doble jugada: no extenuar els membres del Nadal i perquè fos més representatiu de la puixant cultura catalana. Així, el van integrar Maurici Serrahima, el mateix Teixidor, Josep Maria Espinàs (etern col·laborador de la casa i particular Pepito Grillo en relació amb el tractament de la cultura catalana a la capçalera), Joan Perucho i Marco. Aquest 1969 ja el guanyaria Baltasar Porcel, amb Difunts sota els ametllers en flor. Porcel passaria des de llavors a formar part del jurat, en una polèmica substitució de Marco per les diferències d'aquest amb Vergés.

Si bé en el cas de Porcel el premi donava el suport a una carrera ja iniciada, amb Terenci Moix la sintonia de l'elecció es corresponia amb la filosofia fundacional del Nadal: descobrir veus noves. Un repàs a aquest gairebé mig segle de guardons permet observar que això només s'ha complert parcialment i potser amb més intensitat en les últimes dues dècades. Jordi Coca (1992), Carme Riera (1994) o Miquel de Palol (1997), entre altres, eren noms ja ben posicionats quan van rebre el guardó. Van ser més apostes, en el seu moment, Empar Moliner (2000), Jordi Llavina (2001), Llucia Ramis (2010) i Cristian Segura (2011), entre altres.

Una altra particularitat del Pla és que premia tot tipus de prosa, des de novel·la a dietaris, passant per assajos. El resultat també és desigual perquè fins avui només s'han reconegut 13 títols de no ficció des que es va obrir camí el diari El temps barrat, del reconegut crític d'art Alexandre Cirici Pellicer, el 1972, si no vol explicar-se Testament a Praga, de Teresa Pàmies, signat amb el seu pare Tomàs, en un particular diàleg memorialístic (1970). En qualsevol cas, signifiquen al llarg dels anys una quarta part dels guanyadors. I això a pesar que els treballs premiats han estat sempre notables. A la nòmina dels llorejats en aquest camp hi ha, per exemple, l'exquisit dietari El vel de Maia, de Marià Manent (1974), els delicats i significatius perfils que va reunir el responsable del Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana, Jaume Miravitlles, en Gent que he conegut (1979), o el no menys perspicaç Josep Pla o la raó narrativa, del subtil i bon lector Josep Maria Castellet (1977).

Pla va ser també, curiosament, objecte del penúltim assaig premiat, el que va presentar Valentí Puig amb L’home de l’abric (1998). Des de llavors, només un de més i molt recentment, els records professionals del periodista Lluís Foix, Aquella porta giratòria (2016). O sigui, dos en les últimes 28 edicions, potser fruit del càlcul editorial davant les modestes xifres de venda que el gènere presenta a Catalunya i Espanya.

Sense autores des del 2010

Una altra constatació que deixa al descobert el repàs del palmarès és la també minsa presència de dones. I això que el guardó començava bé en aquest sentit, quan en la seva tercera edició es reconeixia a Teresa Pàmies, si bé oficialment el va aconseguir com a coautora amb el seu progenitor Tomàs. Fins avui són nou (un 18%)  les escriptores que han obtingut el Pla, però l'última va ser Ramis, que el va guanyar el 2010 amb la seva novel·la Egosurfing.

Amb aquest panorama, aquesta nit són 30 els originals (com en la passada convocatòria) que aspiren al reconeixement del Pla. Sense dubte, (un 18%) les escriptores que han obtingut el Pla, però l'última va ser Ramis, que ho va g dubte, el nom i la història són elements que, a diferència d'altres guardons en català del mateix Grup Planeta (al que pertany Destino des de 1989), potser han retret als seus organitzadors apostar descaradament per una literatura de consum. En qualsevol cas, aquest passat té més reclam que la dotació en si, que és de 6.000 euros.

En unes coordenades parelles es mou el germà gran en castellà, el Nadal, al que en aquesta convocatòria concorren 322 novel·les (303 l'any passat), que aspiren a 18.000 euros. En aquest cas, es tracta de posar el nom d'un  amb els de Carmen Laforet (guanyadora de la primera edició, en 1944), Miguel Delibes (tres anys després), Luis Romero (1951), Carmen Martin Gaite (1957) o Álvaro Cunqueiro (1968). Déu-n'hi-do.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_