_
_
_
_
_

Joan-Lluís Lluís ‘mata’ Franco i guanya el Sant Jordi de novel·la

Josep Maria Fulquet aconsegueix el Carles Riba de poesia a la festa literària d'Òmnium, condicionada per l'empresonament del seu president, Jordi Cuixart

Carles Geli
Joan-Lluís Lluís (esquerra), Clara Queraltó, Ivan ledesma i Josep Maria Fulquet
Joan-Lluís Lluís (esquerra), Clara Queraltó, Ivan ledesma i Josep Maria FulquetJUAN BARBOSA

Franco cedeix i el 12 de juny de 1940, davant les pressions de Hitler, declara la guerra als aliats; en una de les seves primeres accions ja a França, bombardeja el camp de concentració per a republicans d'Argelers, on hi ha l'Agustí, borni i tímid corrector amant de la llengua catalana, en principi, incapacitat per la violència, pur antiheroi. Però aquella atrocitat el portarà a convertir-se en maqui i a no parar fins a acabar amb el dictador espanyol. I ho aconsegueix. Aquesta és la trama (que no el seu final) de la ucrònica Jo sóc aquell que va matar Franco, amb la qual Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) ha obtingut el 58è premi Sant Jordi de novel·la, el de més ressonància històrica i dels més ben dotats de les lletres catalanes (60.000 euros). La novel·la, junt amb el poemari Ample vol de la nit, del ja adobat Josep Maria Fulquet, que va obtenir el prestigiós 59è Carles Riba (3.000 euros), i la debutant Clara Queraltó, que amb El que pensen els altres va aconseguir el 20è Mercè Rodoreda de contes (6.000 euros), han conformat el plat fort de la ja 67a Nit de Santa Llúcia, la Festa dels Lletres Catalans, que organitza Òmnium Cultural.

L'acte ha tingut lloc en el poliesportiu Virrei Amat de Nou Barris, a Barcelona, en un clima “de marcada excepcionalitat política perquè és la primera vegada que el president d'Òmnium no pot assistir-hi perquè està pres”, ha recordat el vicepresident Marcel Mauri, en referència a Jordi Cuixart, que aquest dissabte fa exactament dos mesos que és a la presó preventiva a la madrilenya Soto del Real per les diligències judicials fruit de la crisi del procés.

La delicada situació que travessa l'entitat ha quedat reflectida a la vetllada, de la qual s'ha volgut ressaltar el seu vessant literari, en un afany de revitalitzar el perfil cultural de l'entitat (95.000 socis) i suavitzar el sociopolític davant la situació del seu president, del que s'han llegit unes paraules. Així, aquest any els missatges han estat institucionalment més cauts i subtils, com el mateix cartell o el programa de mà, on ratlles entre les línies dels textos simulaven el pas del llapis vermell de la censura. També el presentador, l'actor Jordi Martínez, ha fet alguna breu referència a l'episodi de les votacions de l'1-O. 

“Estic content i trist alhora perquè esperava la trucada de la concessió del premi per part de Cuixart: me la deu, l'espero i vull que me la faci com més aviat millor”, ha dit Lluís, segon escriptor de la Catalunya Nord (el primer va ser Jordi Carbonell Trias, el 1978) a obtenir el guardó. Altres premiats han fet també al·lusions a la situació sociopolítica i a l'estada a la presó de Cuixart, el president de l'ANC, Jordi Sánchez, i als consellers que segueixen empresonats.

Nom dels més potents de les lletres catalanes, com a mostra una trajectòria reconeguda amb el Crexells (El dia de l’ós, 2004), el Serra d’Or dues vegades (per Aiguafang, 2008, i El navegant, del 2016) o el Lletra d’Or (Els cròniques del déu coix, 2013), Lluís assegura que Jo sóc aquell que va matar Franco li ronda des que tenia 16 anys, quan “en una excursió pel Canigó va descobrir els versos que després vaig saber de Pere Quart d'Oda a Barcelona: “Malfia’t de la història. / Somnia-la i refés-la ”. Els he portat amb mi perquè la literatura té aquest potent poder i això és el que he fet davant la ràbia que Franco guanyés la Guerra Civil; la història d'Espanya i Catalunya hagués estat tan diferent... I no, no ha de llegir-se en clau d'actualitat, però sí que és una venjança contra Franco i sí és orgàsmic escriure que el mates”, admet Lluís sobre una novel·la que va començar a construir el 2011.

Paradisos i pors

Un cert to de paradís perdut, perquè l'obra poètica de Milton és en el seu rerefons, té també el poemari de Fulquet (Barcelona, 1948), que travessa una prolífica segona vida com a rapsode després de trigar gairebé 27 anys a publicar el seu tercer poemari —de Platges de temps, de 1980, a De plata pur, del 2007—, però n'ha llançat tres des del 2016: “No tenia res que dir; aquest silenci ha anat bé per donar més temps de cocció als altres poemaris i per dedicar-me a traduir”. Ample vol de la nit és, com diu un dels seus versos, un “viatge cap el fred”, on en un sol poema, dividit en quatre cants (de nou, Milton) i amb versos molt formals en anapests, “hi ha reflexions sobre el dolor de l'absència, l'ús que el temps fa de nosaltres i la fugacitat dels temps feliços”.

També es mostren “esquerdats” els personatges dels 16 contes de la debutant Queraltó (El Pla del Penedès, 1988): “No es volen enfrontar a la vida, aquesta els ve gran, per això en el passat se senten protegits”, els retrata. Potser resposta als temps.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_