_
_
_
_
_
TELEVISIÓ
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Parlar de les sèries

Les sèries tenen un seguiment notable. A les ràdios, més d’un programa té una secció dedicada a comentar-les. En canvi, les televisions en obert amb prou feines en parlen

Tomàs Delclós
Toni de la Torre, d'Arucitys.
Toni de la Torre, d'Arucitys.

Les sèries tenen un seguiment notable. A les ràdios, més d’un programa té una secció dedicada a comentar-les. En canvi, les televisions en obert amb prou feines en parlen. Com que la majoria d’aquests productes són a les plataformes de pagament, deuen pensar que seria com facturar espectadors a la competència. Això sí, quan la sèrie és seva en parlen molt, massa. Com a exemple, el llançament d’Ella es tu padre a Tele 5.

Una de les excepcions és l’espai que AruCitys (8TV) obre setmanalment perquè en parli Toni de la Torre, un especialista en la matèria particularment solvent (vegeu el seu llibre sobre la història de les sèries a Rocaeditorial). Només dos retrets. Un, és un raconet massa curt. Dos, s’han empescat una Champions de les sèries on són presentades a l’espectador aparellades perquè en voti una. Això obliga a fer tries indesitjables, com ara escollir entre Black Mirror i Stranger Things. Molt millor la primera, però dol haver d’eliminar la segona. En fi, un entreteniment menor que seria més divertit si es poguessin consultar els vots emesos.

Per altra banda, 8TV es dedica a la repesca de grans títols de sèries que poden tenir cinc anys (Borgen) o 27, com la britànica House of Cards. Exclosos els espectadors amb neguit per estar al dia, és una oportunitat per seguir una producció amb la certesa que no t’equivocaràs perquè ja ha estat prou beneïda per la crítica i el públic quan va estrenar-se. Per exemple, fa poc va emetre Happy Valley, que Juan Carlos Galindo, en aquest diari, va definir perfectament com un relat del mal quotidià. Una agent local de policia persegueix un criminal que és protagonista del tràgic passat d’aquesta mare. Una dona que, a diferència dels policies de cartró que poblen la filmografia del gènere, es desmunta emocionalment. Aquest títol de la BBC fa un retrat sense estridències de la misèria moral d’una comunitat aparentment idíl·lica.

També de la BBC és House of Cards, més recomanable que l’actual remake nord-americà, que va clarament a la baixa. La dolenteria política, fins i tot criminal, del protagonista es basa, en la producció de Netflix, en l’ambició personal, mentre que el personatge de la sèrie britànica té un projecte polític, cosa que el fa més sòrdid, amb una inquietant justificació dels mitjans per aconseguir-lo. A més d’haver-hi una crua venjança per a promeses d’ascens incomplertes.

El dimarts també és el dia triat per a la reestrena de Borgen, una reivindicació de la veritable democràcia mitjançant el retrat d’un backstage governamental (en aquest cas danès) farcit de maniobres, molt més versemblants que a House of Cards, i desil·lusions. I que, a sobre, no endimonia tota la política. Com escriu Enric Ros (La política en las series de televisión, Editorial UOC), es tracta d’un producte destinat al ciutadà cultivat que ha passat del tedi a la indignació i que troba a Borgen la representació d’una democràcia que no és el que diu ser. En tot cas, és entranyable el combat de determinats personatges, començant per la primera ministra, entre les conviccions i les conveniències. Una sèrie, per cert, on es contempla sense compassió un periodisme més pendent de les audiències (a l’hora, per exemple, de muntar un debat com un partit d’handbol) que de confrontar les idees o que, simplement, veu aquest ofici com una plataforma per a la batalla política —des de la connivència o el xantatge— abandonant qualsevol preocupació ètica. Tan cert com demolidor. Per arrodonir aquest dia, l’emissora torna a posar Sí, ministre (quasi tan vista com Plats bruts) per acabar la jornada recuperant la rialla que t’han gelat els dos títols anteriors.

I sortint de 8TV i de l’arqueologia del gènere, dues sèries contemporànies recomanables: Deuce (la fan a HBO), sobre l’origen del cine porno als carrers/bordells de Nova York, i Mindhunter (Netflix), quasi un tractat meticulós sobre els beneficis de la psicologia en les anàlisi criminològiques. A més, al darrere hi ha gent de fiar. Charlize Theron i David Fincher a Mindhunter. I David Simon, el de The Wire i Show me a Hero, entre d’altres, a Deuce.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_