_
_
_
_
_

Un Born combatiu

L'antic mercat repassa en 57 fotos la seva vida entre el 1971 i el 2001, uns anys moguts

Carles Geli
Festa 'okupa' al Born, el 1997.
Festa 'okupa' al Born, el 1997.DANNY CAMINAL

Enric Pinsach, que va treballar gairebé 20 anys al Born, entre el 1952 i el 1971, recita tots els noms dels comerços o propietaris de les 195 parades que van conformar el mercat fins que es va dissoldre aquell any. Ho fa en un vídeo de l'exposició Born. Memòries d'un mercat (fins al 26 de novembre), que es pot veure a l'equipament. De centre de proveïments, el record popular sobre l'antic mercat salta a recinte de les essències de la zona zero del catalanisme polític, amb les restes de l'antic barri bombardejades el 1714 per les tropes de Felip V, descobertes el 2001, i que van frenar el projecte per a la futura ubicació de la Biblioteca Provincial de Barcelona. Però al mig queden 30 anys de vida del Born, sobre els quals ha caigut certa amnèsia ciutadana, justament anys cívics trepidants, entre mítings, concerts, fires… d'acord amb les agitades dècades del tardofranquisme i les primeres de la democràcia. Aquest període de temps, tan intens com esperançador i incert, és el que, a partir de 57 imatges de 20 fotoperiodistes, recupera la mostra temporal El Born reivindicat (1971-2001), que el mateix Centre de Cultura i Memòria exposa fins al 26 de novembre.

La petita mostra no deixa de ser un spin-off de Born. Memòries d'un mercat, gràcies a la qual van començar a sortir algunes imatges d'aquest període. “Volem el Born ara”, diu una pancarta d'uns manifestants que el fotògraf Brangulí va captar el juny del 1975 –una proposta valenta i exigent quan encara falten cinc mesos per a la mort de Franco– al costat de l'icònic edifici que Josep Fontserè va concebre el 1871 malgrat que no estava a les bases del concurs.

“Rodi el món i que ens tornin el Born”, insistia una pintada del 1976, no gaire allunyada en el pla sociològic i en l'esperit del que transmetia un popular partit de futbol sala de gener d'aquell mateix any al mercat com si fos un poliesportiu, o una gran pancarta que a la porta principal reclamava el Born com a “Ateneu Popular del Barri”, tot ja en uns temps que veurien néixer en tres mesos Apple Computer.

Amb tota la intenció, el novembre del 1976, just un any després de la mort del dictador, es representava un Don Juan Tenorio (aquí hi havia el polifacètic Oriol Tramvia en un dels papers, o diversos autors alçats a la cúpula de l'edifici amb una grua) en el context d'unes jornades reivindicatives tant des del punt de vista social com professional, aquestes a partir de l'Assemblea de Treballadors de l'Espectacle, amb uns combatius i joves Juanjo Puigcorbé, Assumpta Serna o Sílvia Munt.

Així com l'aprovació de la Constitució Espanyola el 1978 pretenia rehabilitar la democràcia a Espanya, els veïns demanaven també una remodelació física d'un edifici, que estava en tal estat d'abandonament que va servir de decrèpit decorat natural per al rodatge, aquell 1978, del film Alícia a l’Espanya de les Meravelles. L'encert dels comissaris de la mostra, els fotògrafs Robert Ramos i Pere Virgili, a més dels historiadors Joel Colomer i Miquel Àngel Fumanal, permet veure en la línia cronològica les meravelles d'aquest país: la llei d'amnistia o el restabliment de la Generalitat.

Quatre anys d'obra, fins al 1982, van permetre que el Born ja pogués acollir grans esdeveniments tant en l'àmbit cultural, amb exposicions de gran format com la seminal Catalunya, la fàbrica d'Espanya (1985) o un Planeta Sport (1989) que ja reflectia la Barcelona preolímpica, com en l'àmbit polític, arran de les eleccions del 1982, com mostra un enèrgic Fraga o un Gato Pérez en una festa del PSC. Les dimensions del Born eren el lloc ideal, el 1983, per a les no menys espectaculars peces de l'escultor Andreu Alfaro, que coincidien en el temps amb la primera fecundació in vitro a Espanya, realitzada per l'Institut Dexeus.

La batedora de la història i del pas del temps dona per a dobles lectures, barrejant Montserrat Caballé cantant en la celebració del 10è aniversari de la victòria de CiU (maig del 1990) amb imatges d'una desfilada de moda del Saló Gaudí (setembre del 1990) o amb alguna de les set edicions consecutives de la Fira del Disc que des del 1985 organitzava aquí el carismàtic Jordi Tardà. O fins i tot per a escenes premonitòries de molta actualitat, amb una festa okupa amb un Lluís Llach cantant solidari (març del 1997), com un avís just un any abans que el Congrés aprovés una nova (i molt liberalitzadora) llei del sòl.

El cartell de la mostra és la foto en blanc i negre d'un home escombrant en un mercat desert. Bonica antítesi del seu objectiu: la memòria dels anys d'un Born combatiu.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_