La guerra medieval com a esport

Clash!, cling!, clang!, patapaf! Ja sabíem que l’edat mitjana era una època dura però el que s’estan propinant aquests cavallers és per calçar-s’hi. Riu-te’n de Réginald Front-de-Boeuf i Bois Guilbert. Dos tipus enormes recoberts d’armadura s’han copejat espasa contra maça fins a l’abonyegament i ara, desembarassats d’armes i escuts, forcegen com dues muntanyes d’acer tractant d’enderrocar-se l’un a l’altre. És com veure l’escena final d’Ivanhoe en directe. La suor i un panteix puntuat de malediccions guturals brollen de les celades abaixades. Un dels combatents, el de la sobrevesta blava que lluïa a l’escut una salamandra li està donant cops de peu a l’altre. Al final cauen els dos amb estrèpit, com si s’enfonsés una gran pila de llaunes. Al voltant, la lluita s’ha generalitzat, és una gran i fragorosa melé, un veritable Agincourt, i m’haig d’apartar quan un altre individu que llueix un elm rematat per una llarga ploma i porta sobre l’armadura una cota de malla igual que la de Chrysagon de la Creu (Charlton Heston) a El senyor de la guerra fa un molinet amb la seva destral de batalla. El soroll és ensordidor.

Estem a la mateixa arena (privilegi d’aquest enviat especial a l’edat mitjana) de la plaça de toros Monumental de Barcelona en una de les fases eliminatòries (!) de la modalitat de cinc contra cinc –la de 21 contra 21 ni els l’explico– del campionat mundial de la Batalla de les Nacions (Battle of Nations), el principal esdeveniment d’aquest curiós esport espectacle que és la lluita medieval. La trobada l’organitza la Historical Medieval Battle International Association (HMBIA) que presideix l’ucraïnès Anton Trubnikov. Les armadures pesen 30 quilos i la cosa en aquesta modalitat consisteix a derrocar al teu oponent, en combat individual o en masse.

Els bars del voltant estan envaïts per gent amb diferents vestits de l'època: els participants i els seus equips de suport i seguidors. Sembla que siguis a la Tercera Croada. Només hi falten Saladino i Ken Follet.

Però hi ha unes regles molt estrictes, categories (fins i tot de dones) i àrbitres internacionals (amb gipó groc), i no s’hi val fer mal malintencionat. Aquí no es massacra l’equip contrari com a Acre o Hattin. Totes les armes estan esmussades.

La cita, en la qual participen equips de més de 30 països, ha convertit no només la plaça de toros sinó els voltants en una extensió de l’època de les catedrals i els bars pròxims estan envaïts per gent amb diferents abillaments de l’època: els participants i els seus equips de suport i seguidors. Sembla que estiguis a la tercera creuada. Només hi falten Saladino i Ken Follet. Són una multitud de diversos milers (només els combatents ja sumen 800) entusiasta i pintoresca que viu aquest esport de (molt) contacte amb intensitat d’acord amb el baluern. El que n’hi ha pocs, és d’espectadors, i és una pena perquè realment és tot un espectacle veure no únicament les lluites sinó l’atmosfera de tot això. La batalla continua demà dilluns.

Parlo amb un dels guerrers de l’equip brasiler, els components del qual jeuen rebentats i escampats amb les peces de les seves armadures. “Hem perdut tots els combats, amb Itàlia, el Regne Unit i els polonesos, que són especialment durs”, diu després de treure’s el gipó, fet que permet mostrar sobre el seu pit un penjoll amb el martell de Thor. El cavaller es diu Rodrigo Álvarez Estévez i és de Sao Paolo però d’orígens castellans com proven el seu cognom i la seva devoció pel Cid. Llueix unes aparatoses benes a l’espatlla i bastants blaus. “Pels cops d’espasa”. Però diu que ha estat “una gran experiència, la meva primera vegada a la batalla, estic cansat però em sento realitzat, un somni fet realitat”.

Els equips són cars però passa com en la mateixa edat mitjana: hi ha qui porta una gran armadura i qui no pot pagar-la i ha d’acontentar-se amb una cosa més d’estar per casa. El responsable de tot això, Trubnikov, que reivindica que l’edat mitjana era vistosa i colorista i no l’època bruta i depriment que moltes vegades s’ha pretès, explica que l’essencial d’aquest esport “és que a la gent li agrada provar-se i la vida moderna deixa poques oportunitats per fer-ho”. Recalca que es tracta d’una competició amateur i amistosa i que els combatents són gent completament normal que porten vides professionals i familiars corrents, malgrat que després s’enfundin en les seves armadures i es propinin espasades. L’aspiració de la HMBIA és convertir la lluita medieval en esport olímpic. Les justes a cavall són una altra cosa i l’associació no les organitza. “Entren en una altra categoria, són activitats molt cares i perilloses, aquí no emprem cap tipus d’animals”.

“Es produeixen moltes lesions, sobretot tenim luxacions per girs bruscos amb l'armadura i fractures de dits”

De la severitat dels combats diu: “És dur sí, i pots perdre fins a cinc quilos, però està tot molt regulat i controlat per a la màxima seguretat”, recalca. “En percentatge de lesions estem al nivell de l’hoquei sobre gel. És un esport normal”.

Em trobo en Vicente, un membre de l’equip espanyol que sembla que vingui d’una batalla particularment dolenta amb els sarraïns. Amb prou feines pot parlar i té la sobrevesta feta esquinçalls. “Una coalició d’ucraïnesos i suïssos ens ha fet pols”, he ensopegat i he caigut”. Li dono un copet animós a l’espatlla i ressona metàl·lic.

A la infermeria, un gegant revestit de carmesí s’ha fet mal en un dit, que li sagna, i rep assistència, amb la seva maça al costat. “Es produeixen moltes lesions, sobretot tenim luxacions per girs bruscs amb l’armadura”, m’explica José Mallol, coordinador de les ambulàncies. “Han vingut molts lesionats en els combats massius; ja n’hem atès 25. N’hem hagut de traslladar algun amb fractura que calia operar. Sutures, en canvi, menys de les que pensàvem. Van molt protegits, amb farciments que absorbeixen el cop. Sí, és una experiència mèdica curiosa”. Dins, a l’arena, la batalla continua...