_
_
_
_
_

Bob Dylan, sempre jove a Catalunya

La influència del cantautor Premi Nobel de Literatura en l’escena catalana va començar a finals dels seixanta

Caràtula d'un disc de vinil del grup català dylanià El Tres Tambors.
Caràtula d'un disc de vinil del grup català dylanià El Tres Tambors.

“Tinc nevera, toca-discos / i una tele amb dos canals, / una aranya gran de llàgrimes / i sillons funcionals.

Els sis-cents vaig canviar-lo / per un nou mil quatre-cents / i a l’estiu vaig a fer bronze / a Lloret.

He comprat un pis a Mandri / amb terrassa i gradulux, / la mamà té cinc parades / al Ninot de llegums cuits”.

Tal vegada no sonin a paraules d’un premi Nobel i, en realitat, no ho són però així va ser com va entrar Bob Dylan en aquest país i així va ser com molts el vam sentir abans de saber qui era. I no deu ser casual que fos Pere Quart, poeta de solvència contrastada i allunyat de qualsevol sospita, qui el 1966 va adaptar (a la seva manera, no es pot parlar ni tan sols de paràfrasi) una cançó del Nobel de Minnesota: el seu “Tombstone blues” es va convertir en el “Romanço del fill de vídua” que Els Tres Tambors van gravar en el seu primer disc per Belter. Aquesta és la irrupció que podríem denominar oficial de Bob Dylan.

El 1968 el Duo Ausona de Vic va gravar amb tons folk “Bon viatge Angelina” (“Farewell, Angelina”) i un altre grup barceloní, Els Corbs, van incloure en el seu segon disc “El senyor del tambor” (“Mr. Tambourine Man”). Com que no es disposa de les dates exactes de publicació és difícil saber si van ser anteriors o posteriors al “Romanço del fill de vídua” encara que en tots dos casos la seva sonoritat semblaria indicar que no es van gravar per influència directa del mateix Dylan.

Sigui com sigui, la veritat és que Bob Dylan no va entrar al nostre panorama de la mà dels cantautors que als anys seixanta començaven la seva marxa, camí que podria haver-se imaginat com el més lògic. La Nova Cançó era francòfona i es mirava més en Georges Brassens i en Jacques Brel que en els creadors nord-americans. Va ser necessari esperar a les revolucions socials i culturals de finals de la dècada dels seixanta. La lluita contra l’establishment, els drets civils i unes gotes de hippisme van girar la vista d’una joventut inquieta cap als Estats Units i en el que es va denominar moviment folk tant hi cabien cançons populars o tradicionals, espirituals negres, vells revolucionaris com Woody Guthrie i joves rebels amb esperances com Joan Baez o, per descomptat, Bob Dylan.

Dylan era fill directe de Guthrie que buscava els temes de les seves cançons en les notícies del diari i, en aquests anys, els diaris hispans estaven carregats de notícies que podien convertir-se en cançons d’alt contingut social i reivindicatiu. En aquest context va ser el Grup de Folk barceloní qui el 1968 va començar a traduir i difondre les cançons de Dylan. Temes com “Escolta-ho en el vent” (“Blowin in the Wind”) o “Els temps estan canviant” (“The Times They Are A-Changin´”) van passar ràpidament a formar part de la banda sonora d’una generació, cantats en festivals i manifestacions. L’editora Als 4 Vents va gravar diversos discos amb cançons de Dylan.

Ja el 1968 el Hogar del Libro va publicar l’històric cançoner Folk Songs que contenia una secció dedicada a Dylan amb vuit cançons. Entre els traductors Pau Riba (que mai va arribar a gravar les seves versions), Josep Maria Camarasa, Albert Batiste, Ramon Casajuna, Gabriel Jaraba i Quico Pi de la Serra, l’únic cantautor de l’escola clàssica que es va apropar directament als versos de Dylan però tampoc va arribar a gravar aquesta única cançó (“Deixa-ho córrer, ja està fet”). Els seus companys de la Nova Cançó (Serrat, Raimon, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach,...) mai van exterioritzar aquest interès.

El mateix 1968, mentre es produïa l’eclosió dylaniana del Grup de Folk, a Sevilla Los Payos, amb un punt de vista bastant diferent i mesos abans de la seva insistent “María Isabel”, convertien en rumba el “Farewell, Angelina”. Passaria bastant temps abans que la cançó en castellà reivindiqués la figura de Dylan.

A partir dels anys setanta Dylan es va consolidar com un personatge natural a l'escena catalana. Entre d'altres, el 1994 Sopa de Cabra va adaptar I Shall Be Releaed, mentre que el 2010 Sanjosex va gravar un tema explícitament titulat Bob Dylan. El 1991 Loquillo li va posar un toc rockabilly a Els temps estan canviant. També l'exsotsdirector de Política Lingüística de la Generalitat, Isidor Marí, va cantar les seves pròpies versions de Dylan, incloent un Blowin in the Wind diferent al del Grup de Folk. Fins i tot la Salseta del Poble Sec es va atrevir amb Like a Rolling Stone. Miquel Cors, Paul Fuster, Oriol Tramvia, Mazoni, Pascal Comelade, Falsterbo, Grec, Xavier Baró o Sui generis.

De totes maneres dos noms mereixen el qualificatiu de dylanians amb majúscules: Gerard Quintana, cantant de Sopa de Cabra, i Jordi Batiste, fundador de El Tres Tambors i del Grup de Folk i alter ego de Rocky Muntanyola. Junts van formar el 1998 Els Miralls de Dylan, banda dissenyada per interpretar en format acústic només les seves cançons i ja té tres discos dedicats exclusivament al recent premi Nobel. El tercer, del 2012, tenia un títol suggeridor, i més en aquests moments, Forever young-Per sempre jove.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_