Les culpes del dèficit
Les comunitats autònomes (amb dues excepcions) tenen responsabilitats de despeses en serveis bàsics, sense tenir capacitat de decidir ni controlar els ingressos, ja que depenen de transferències de l’Estat
Fa una setmana, quan es va anunciar que Espanya havia ultrapassat, en més d’un 20%, el dèficit públic acordat amb la Unió Europea per al 2015, vaig dir en públic que ens preparéssim per a un conflicte entre dos fronts: Espanya i la Unió Europea, perquè la Comissió havia advertit repetidament que això passaria (sobretot quan es va anunciar una reducció d’impostos) i el Govern espanyol va rebutjar les advertències amb una certa insolència que va caure molt malament a Brussel·les; i entre el Govern central i els autonòmics, ja que s’intentaria culpabilitzar aquests de la desviació, i fer servir aquesta circumstància per justificar mesures de recentralització, i fins i tot una intervenció, més o menys dissimulada.
El primer conflicte crec que no apareixerà mentre no hi hagi un nou govern a Madrid, i dependrà de quin en sigui el signe. Però el segon ja ha començat. S’ha responsabilitzat del dèficit la Seguretat Social i les comunitats autònomes. No vull, ni em correspon, entrar en la polèmica política. Només intento fer unes reflexions que ajudin a entendre més bé l’origen d’aquests problemes.
1. Desviació de xifres. No estem parlant de xifres absolutes, sinó de desviacions respecte d’objectius. Si no s’han complert, cal analitzar quina part de culpa hi ha en l’incompliment, i quina part hi ha en els que, conscientment o no, s’han equivocat en la fixació dels objectius.
En el cas d’Espanya i la UE, es partia d’una imposició molt dura per part d’aquesta, fruit de l’obsessió en les polítiques d’austeritat; però va ser revisada, suavitzada i acceptada, finalment, per les dues parts. Si l’objectiu acordat era irreal, la responsabilitat seria compartida. En el cas del repartiment del dèficit entre l’Estat i les comunitats autònomes, es va tractar d’una imposició del primer que va ser rebutjada pels governs autonòmics, sense que s’aconseguís cap revisió ni flexibilització. Aquí, la responsabilitat de l’error correspondria només a una part.
2. Elasticitat o rigidesa. Un pressupost públic té xifres d’ingressos i altres de despeses. Entenc per rigidesa la incapacitat de modificar les xifres en funció de les circumstàncies. Una situació de crisi automàticament redueix els ingressos i augmenta les despeses. La recessió suposa una disminució d’ingressos per impostos, i per cotitzacions socials. D’altra banda, suposa més despeses degudes a l’assegurança contra l’atur, i a l’augment de les atencions socials i sanitàries. A aquests dos automatismes, cal afegir-hi una rigidesa que ningú no discuteix, pensant en el futur: mantenir la qualitat i l’abast del sistema educatiu.
Tot això fa que en temps de crisi els pressupostos públics tinguin dèficit, i que els dèficits se situïn sobretot en la Seguretat Social i en els pressupostos dels governs que tenen a càrrec seu la sanitat, l’educació i els serveis socials. S’imposa, a més, una exigència: intentar augmentar ingressos reforçant el control fiscal i augmentant els impostos sobre les rendes i els patrimonis menys afectats per la crisi; el contrari del que es va fer.
3. Asimetria de responsabilitats. Una bona part del conflicte té causes ocultes exclusivament politicopartidistes, relacionades amb el debat entre recentralització, autonomisme, federalisme i independentisme. Però al marge d’això, cal entendre que les contradiccions de l’entramat institucional no ajuden a racionalitzar la situació. La Constitució va néixer amb un esperit i un compromís d’evolució que després es va perdre, i va ser interpretada i aplicada cada vegada més restrictivament.
Les comunitats autònomes (amb dues excepcions) tenen responsabilitats de despeses en serveis bàsics, sense tenir capacitat de decidir ni controlar els ingressos, ja que depenen de transferències de l’Estat. El Govern central continua dedicant bona part del pressupost a activitats les competències de les quals han estat transferides. Algunes comunitats autònomes fan activitats que no serien necessàries si l’Estat les assumís amb suficient visió de la pluralitat nacional. El finançament autonòmic inclou el necessari principi de solidaritat, però no el conjuga amb el d’ordinalitat, confonent igualtat de drets amb igualació de recursos.
Si no es treballa per corregir asimetries en les responsabilitats, eliminar duplicitats en les actuacions i revisar alguns principis d’equitat, costarà molt de resoldre el problema de fons.
Joan Majó és enginyer i exministre
