Finestrelles en lluita
La setmana que ve es jutjarà un grup de veïns que van irrompre en un ple municipal per protestar contra un descomunal pla d'urbanització
El sol que es pon pica contra els gratacels que puntegen la perspectiva com els xiprers marcaven antany els llocs d'acolliment. És una llum daurada, que es concentra a la pell dels edificis. És bonic. No ho és l'extrema densitat de la ciutat que es fa metropolitana: estic als peus de Sant Pere Màrtir, on Sant Joan de Déu imposa la seva benèfica mola sanitària, que sembla que atemoreix el barri de Finestrelles. He vingut perquè la setmana que ve es jutjarà un grup de veïns que van irrompre en un ple municipal per protestar contra un descomunal pla d'urbanització. D'això fa sis anys i el pla consta a la pàgina web de l'Ajuntament d'Esplugues, però diria que hi consta en veu baixa, que no s'acaba de saber si el consideren estratègic o els fa una mica de vergonya. És el pla Caufec.
El projecte es va aprovar el 1991. Vint-i-cinc anys no és res: hi ha coses que són com les plagues medievals, que ja se sap que tornaran. Es tracta d'urbanitzar dues enormes parcel·les, per sobre i per sota de la Ronda, en un conjunt que inclou centre comercial, dues torres d'oficines, sis gratacels, dos hotels i uns 700 pisos, dels quals un centenar de protecció oficial. Estava en mans de Sacresa, que no va resistir la crisi: entre aluminosis i concursos, la família Sanahuja és habitual dels jutjats. El 2010 el tema estava liquidat. Ara l'ha ressuscitat un inversor belga, un d'aquests grups de capital vacant que planegen sobre el territori com ocells de no se sap quin averany, gent que fan les coses a l'engròs. El grup aposta pel centre comercial, que ocuparia la parcel·la inferior, al límit amb Can Vidalet, un barri que està satisfet amb la notícia. Volen el centre, volen la feina.
El projecte es va aprovar el 1991. Hi ha coses que són com les plagues medievals, que ja se sap que tornaran
És discutible la idea de cimentar a la valenta un tros salvatge de Finestrelles. Aquí també hi va haver transaccions. Es va augmentar l'edificabilitat a canvi d'enterrar les torres d'alta tensió, perquè una part dels terrenys era de Fecsa: posada davant del predi, veig que l'operació ha estat mesquina, perquè muntanya a dalt segueixen campant les torres. Se'n van suprimir les justes i necessàries, ni una més. Tinc la sensació que l'Ajuntament, socialista, no ha estat gens fi en la negociació: que aquest pla els va semblar –si en públic o en privat, no ho sé– una llaminadura. De manera que es van moure màquines i es van traçar carrers: ara estan bloquejades i avancen entre males herbes i pins. Finestrelles fa olor de coníferes. Al mig d'aquest gran desert verd hi ha l'escola Isabel de Villena, que quedaria envoltada pel barri emergent. Els veïns de Finestrelles no volen més veïns, és un gest recurrent en les protestes: que si equipaments, que si mobilitat, una vegada que un grup humà està instal·lat, tanca la porta als qui vulguin venir. D'aquí que es consideri, de vegades amb bona raó, que els pisos sempre són especulatius. Un benefici raonable no és especulació, defensava l'alcalde Clos: és que així es fa la ciutat. Sacresa va presentar la maqueta del seu projecte al Barcelona Meeting Point, que va ser una cosa així com el viver de la bombolla; ara ha canviat de to.
Discutibles són les dues torres, similars a les que tanquen l'horitzó de la Vila Olímpica. En aquest paisatge no tenen res a fer: hauríem d'aprendre a conrear certes harmonies. Finestrelles és un barri que sembla una urbanització d'aquestes que es van menjar la terra quan triomfava l'estil de vida americà de caseta amb barbacoa. Finestrelles no té jardí, però té pisos i cases –algunes d'esplèndides, altres de modestes– en un entorn silenciós i acollidor. L'absència de comerç és completa, però és part del model: aquí el cotxe és el millor amic. El barri és petit i compacte. Trobo una casa antiga amb una pancarta: “Cal Suís és del poble”. Per la reixa veig horts: és una batalla guanyada, doncs, que va costar molt, perquè quan l'Ajuntament la va expropiar –l'actual alcaldessa era tinent d'alcalde– es va proposar donar-la a Sant Joan de Déu per a usos hospitalaris. El poble va prendre la casa. No ocupem, van dir, és nostra. Llavors ja lluitaven contra el pla Caufec.
No sé com acabarà això. Aquesta gent s'han deixat hores i alè lluitant contra la prepotència dels que busquen el rendiment sense estètica i sense ètica. Que tinguin sort. Però una grisa malenconia sorgeix de la terra oferta en sacrifici.
