_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Barcelona Miserachs

Soterrada polèmica, una altra vegada al Macba, sobre com mostrar la fotografia, a propòsit de l’exposició dedicada al llibre ‘Barcelona. Blanc i Negre’ (1964)

Mercè Ibarz

Dimarts va morir la fotògrafa Hilla Becher (1934). "Com s'aprecia l'obra dels fotògrafs?", es preguntava no fa tant Michel Guerrin, analista i crític de Le Monde, davant la primera exposició a París de Bernd i Hilla Becher, quan ja eren reputadíssims i per tant molt etiquetats per al visitant mitjà. Com caldria veure aquelles imatges imprecisament documentals i de lucidesa extenuant que constitueixen el seu inventari del món industrial clàssic, que els Becher han retratat durant mig segle? Penjades, sense més? Com veiem les fotos, en resum? Les que estan en museus i centres d'art i totes les altres, les que hem vist i les que veiem i veurem per un munt de mitjans més, en paper i en pantalles. I, això, importa? Doncs sí, només faltaria que no estiguéssim entrenats a veure fotos. No obstant això, saber mirar és una altra cosa.

Solapada aquesta vegada, tot i que amb portaveu mediàtic, una baralla per com exposar i veure fotos està tenint lloc al Macba arran de l'exposició Miserachs Barcelona. Cada vegada m'agrada més, el Macba. Permet posar-te al dia de les denegacions de certes elits urbanes. La primavera passada (ho recordeu?) va ser un assumpte de censura del director a una exposició, La bèstia i el sobirà. El sidral es va saldar amb una crisi en tota regla: destitució dels caps d'exposicions i del programa d'estudis, dimissió del director. Concurs públic per al nou director. Nou director abans de l'estiu. Estiu. I, al setembre, com si ningú tingués memòria de res, un grup de prestigiosos fotògrafs barcelonins es permet dir, sotto voce i fins i tot per mitjans parapúblics internàutics, que l'exposició Miserachs Barcelona s'ha de tancar.

Així, tal com sona. No tinc ni idea de si la cosa segueix endavant, n'hi ha prou que s'hagi produït, que alguns professionals de la càmera fotogràfica de llarga trajectòria hagin pogut plantejar que, com que no els agrada l'exposició, caldria tancar-la.

La primera impressió que produeix és de brevetat, cosa que després de dècades d’exposicions megalomaníaques és un comentari indirecte molt d’agrair

L'exposició està la mar de bé, molt bé. La primera impressió que produeix és de brevetat, cosa que després de dècades d'exposicions megalomaníaques és un comentari indirecte molt d'agrair. No és breu, és intensa. No està dedicada a l'obra de Xavier Miserachs (1937-1998) sinó al seu llibre cabdal, Barcelona. Blanc i Negre, del 1964. Un llibre que avui es pot trobar íntegre a la xarxa, també a la mateixa web del Macba i que el visitant de l'exposició podrà veure al final en una pantalla que va passant les seves pàgines, de manera que en pots calibrar l'edició i la posada a pàgina. Doncs això era un llibre, un fotollibre. Una de les formes de veure fotos que llavors passava un bon moment editorial i ja no és el cas.

El que ha alterat els nervis de les historiades elits fotogràfiques barcelonines, ni més ni menys que les gents de la gauche divine i similars, és el muntatge. Potser recordeu algunes de les fotos de premsa que van acompanyar la notícia de la seva inauguració: figures retallades en un fons de color rosat o blavós. Crit al cel. Una gosadia imperdonable. Cal tancar aquesta exposició que no respecta l'obra sagrada d'un dels nostres no menys sagrat. Vade retro.

En canvi, si l'heu visitat, potser us heu sentit, com és el meu cas, commoguts per una forma de mostrar el que hi ha en una foto –en aquesta sala, persones– i fer-te'n partícip. Ficant-te, com qui no vol la cosa, entre aquelles figures, que tu mateix, per efectes de llum i de joc de miralls del muntatge, tu mateixa ets una silueta més entre els barcelonins de mig segle enrere.

Horacio Fernández, erudit de la història dels fotollibres i de les revistes de fotografia, és el curador, que signa així un més dels seus comentaris, en forma expositiva, sobre les maneres de veure i exposar fotografia. És el que fan avui les exposicions fotogràfiques més enllà dels Pirineus. Responsables del muntatge, de nota, són l'estudi Langarita-Navarro i els dissenyadors Ramón Pez i Laia Abril. Amb l'editorial RM, el curador, en comptes d'un catàleg, republica el llibre en dues versions (portfolio i biblioteca), no com a facsímil sinó provant la força narrativa de Miserachs, tan atent precisament a l'experimentació que la foto documental coneixia llavors gràcies als fotollibres Life is Good & Good for You in New York de William Klein (1956) i Les Américains de Robert Frank (1958).

Barcelona Miserachs o miserable? No us perdeu aquesta exposició.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_