Polítics i jutges corruptes
Les compareixences de la comissió Pujol han ofert el retrat d'una època en què el sindicat del poder teixia sòlides aliances entre advocats, jutges i polítics corruptes
La comissió antifrau, també anomenada comissió Pujol, ha acabat la seva feina al Parlament. Proclamada inútil per alguns profetes convergents, la virtut d'aquesta comissió ha estat retornar als ciutadans de Catalunya una imatge de cos sencer, absent a l'imaginari de molts. Les compareixences han recordat el temps en què el pujolisme era percebut com un oasi i els crítics amb el palmerar com una mena de propagadors del comunisme llibertari.
Aquesta tasca parlamentària, en resum, ha actuat en tasca de suplència també d'uns mitjans de comunicació que majoritàriament van eludir, si no van tergiversar, els assumptes espinosos relacionats amb la corrupció pujolista amb l'objectiu de mantenir ben regat el seu hort a l'oasi. Ara, el desencadenant de la confessió de Jordi Pujol ha ressuscitat la vella orgia de corrupció, compartida per alguns polítics, jutges i advocats. Les compareixences de Joan Piqué Vidal, lletrat defensor de Pujol en el cas Banca Catalana, i la de l'exjutge Luis Pascual Estevill —tots dos condemnats per múltiples delictes— han retornat a la vida records d'una època en la qual, per increïble que sembli, del que es tractava era de defensar el sindicat d'interessos teixit entre diferents braços del poder.
L'advocat Piqué Vidal —també condemnat per blanquejar diners a favor del cartell de Sinaloa— va assegurar dilluns passat, 22 de juny, que la majoria de jutges que van exculpar el seu client —Jordi Pujol— el 1986 pel cas Banca Catalana no havien llegit el sumari. És a dir, la decisió de no imputar el president català es va prendre sense que bona part de les seves senyories tinguessin en compte el que acreditaven les investigacions. Eren èpoques de fervor popular al servei de l'hegemonia pujolista. “D'ara endavant, d'ètica i de moral en parlarem nosaltres, no ells [el Govern socialista]”, havia proclamat Pujol l'estiu de 1984 davant les masses que es manifestaven al seu favor. Els jutges van decidir no imputar-lo, potser més atents al moviment del carrer —aquest que resulta tan execrablement populista quan el practiquen a Grècia o els indignats— que al mateix sumari. Ara la comissió antifrau del Parlament —aquesta que no serveix per res, segons convergents notables— ha fet renéixer vells temps.
I en el curs de les últimes sessions, en concret el 29 de juny, l'exjutge Pascual Estevill va arribar a elogiar el “gran president Pujol”. És lògic. Li ha d'agrair moltes coses. Va ser ell qui el va enviar com a quota de CiU al Consell General del Poder Judicial quan el seu expedient ja desprenia aromes de corrupció. L'aforament va passar a ser un blindatge més de la seva trajectòria delictiva. Amb un brillant historial i en comandita amb l'advocat de Pujol, Estevill s'havia dedicat a recaptar d'empresaris als quals extorquia per evitar-los la presó. “No vaig tenir cap dubte que havíem caigut en mans d'un grup organitzat”, va declarar Eduardo Santos, president de Macosa davant el jutge el 2004, explicant l'operació extorsionadora a la qual ell i quatre empresaris més havien estat sotmesos a eludir la presó el 1992. “Una cosa és que un jutge sigui un cabró i, una altra, que sigui un gàngster”, li deia Santos a un altre empresari en conversa telefònica recollida en el sumari.
La “cosa” és que el magistrat en qüestió demanava diners i l'advocat defensor dels empresaris —el toga d'or Piqué Vidal— els aconsellava que pel seu bé paguessin. El lletrat tenia “les claus de l'infern”, segons el president de Macosa, i Estevill era l'administrador del foc a les calderes. Un bon exemple d'emprenedors que es va forjar sota el pujolisme.
L'exjutge va ser condemnat igual que el seu soci. Segons la sentència perquè “van actuar per acoquinar”, “amb comuns propòsits criminals”. Un empresari que per no fer front al pagament va passar 25 dies a la presó va assegurar: qui mossegava era el jutge i Piqué era el que portava la cadena del gos i l'anava deixant anar o la recollia, segons necessitats del guió.
Doncs sí, segur que la comissió Pujol no ha servit de res. Però almenys, com el Nadal, ens ha remuntat a la infància o a la joventut. Fa temps a Catalunya tothom sabia el que passava, va reconèixer desacomplexadament Piqué Vidal. Com el pes de l'hegemonia pujolista era aclaparadora, molts ho sabien i molt pocs ho explicaven.
