Llegir o no llegir teatre. Com editem, traduïm i venem literatura dramàtica a Catalunya?
Alguns dels autors més traduïts i representats són sistemàticament oblidats pels crítics i lectors
Hi ha un drama recurrent en l’apassionant ecosistema de la cultura catalana. De manera regular, sigui a les recomanacions de llibres per Sant Jordi, sigui a les llistes que classifiquen “els millors 50 llibres dels últims 50 anys” (com la que va fer Quadern), trobem a faltar el teatre. El gran oblidat. La literatura dramàtica també és literatura? No cal ni contestar a aquesta pregunta, evidentment, perquè la resposta es troba en el mateix enunciat. Com és, doncs, que alguns dels autors més traduïts (i representats) de la nostra literatura són sistemàticament oblidats pels nostres crítics i especialistes? Per no parlar dels mitjans generalistes, on cada dia hi ha menys espai per a la informació cultural i el teatre només apareix per comentar l’estrena del dia o la polèmica de la setmana. Editar teatre és un suïcidi comercial? Les seccions de teatre de les llibreries són sostenibles? Quin paper hi tenen les institucions públiques? I què en fem, del teatre visual, postdramàtic o no textual?
De les llibreries a la màquina expenedora de llibres
Un mateix tema es pot encarar de maneres molt diferents. Podríem començar enyorant els bons temps en què hi havia llibreries als nostres teatres públics: Laie al Teatre Nacional de Catalunya, La Central al Teatre Lliure. Avui al TNC trobem, al costat de les taquilles, una flamant i impersonal màquina expenedora de llibres. Podríem parlar del tancament de la mítica Millà, editorial i llibreria especialitzada en teatre al carrer de Sant Pau, on ara hi ha una botiga de fundes de mòbil. Podríem lamentar-nos públicament, cosa que no faria res més que reforçar la idea tan estesa que la gent del teatre (m’hi incloc) només sabem fer el ploricó. Un bon punt de partida seria desenvolupar la màxima que va dir Lluís Homar en una entrevista a Núvol: “Als catalans ens agrada molt fer teatre. Anar-hi, no tant”. Som un país de teatre amateur, i les editorials especialitzades sobreviuen, en part, gràcies a les companyies que busquen textos per a quatre, vuit o dotze intèrprets. Però, qui llegeix teatre a Catalunya? (Pausa curta).
Després d’uns anys de crisi en què semblava que tot faria un pet, sembla que la situació, lluny de ser per tirar coets, tampoc és tan desesperada. Una editorial com la mai prou reivindicada Arola de Tarragona continua publicant textos dramàtics i els volums (imprescindibles) de Teatre Reunit són un autèntic projecte de país. És a dir, voluntarista i deficitari. Comanegra es va aliar amb l’Institut del Teatre per crear la col·lecció Dramaticles, i amb el Mercat de les Flors per editar (oh, miracle) llibres sobre el món de la dansa a Paragrafies. Per ser fidels a la realitat, va ser a l’inrevés: gràcies a la voluntat del dramaturg i llavors responsable de Publicacions Carles Batlle, i a les aliances que va promoure, l’Institut del Teatre va continuar fent llibres. Tenim teatres que publiquen els textos que estrenen, com ara la Sala Beckett o la Sala Flyhard, i fins i tot el festival de teatre en francès de Barcelona, el OUI!, ha començat a editar alguns dels textos que produeix. Dins d’aquest ajustat panorama, de tant en tant apareixen bojos com Pol Vouillamoz, que recentment ha creat Edicions del Forclòs, un projecte ambiciós que inclou la col·lecció de clàssics Arxiu Canprosa (de moment, en format digital) i el projecte Foraescena, que busca publicar materials (en diversos formats) sobre els processos de creació dels espectacles.
Editores, traductores, llibreteres
Hem parlat amb Vouillamoz. Format en Dramatúrgia a l’Institut del Teatre i amb un fetitxe confés pel llibre com a objecte, el jove editor va tenir la idea fent un Erasmus a França, on tant els estudis teatrals com la literatura comparada tenen molt més pes que a casa nostra. Edicions del Forclòs vol ser una matriu de projectes culturals, amb una defensa aferrissada de l’edició de baix cost i del digital. A més, és clar, d’aliances amb altres editorials i institucions, qüestió en què coincideix tothom amb qui hem parlat per escriure aquest article. Pol Vouillamoz creu en el llibre “com a centre d’invocació que genera altres materials”. El llibre més enllà del llibre, com ho és el projecte de Mercè Soler que acompanya l’article. (Pausa).
La secció de teatre de l’Ateneu Barcelonès ha organitzat tres taules rodones al voltant de les relacions entre el llibre i l’escena. A la segona que es va celebrar, el director i dramaturg Albert Arribas va ser el més contundent de tots: “Continuar publicant teatre és una decisió política”. Arribas va treballar al TNC durant l’etapa de Xavier Albertí (2013-2021), coordinant el que van definir com el “discurs secundari” de la casa: les publicacions, les exposicions i les converses. Els quaranta-un volums del Teatre Reunit publicats fins al moment amb Arola existeixen gràcies a la seva feina de coordinador, editor i corrector, en una acció que ell resumeix amb una fórmula molt fàcil d’entendre: “voluntariat més suport institucional”. Els textos que programava el TNC van passar de ser publicats per Proa (llibres de color taronja) al marró clar d’Arola, i un projecte que Arribas no es cansa de reivindicar són els clubs de lectura: Llegir el Teatre ha arribat, enguany, a 130 biblioteques de tot Catalunya. “Jo no faig llibres perquè se’n venguin trenta exemplars”, afegeix, “en faig perquè siguin a les biblioteques”.
A l’estranger tradueixen Belbel, Cunillé o Miró, aquí estrenem adaptacions de grans novel·les
Marta Borràs, del servei de Publicacions de l’Institut del Teatre, explica que volen reviscolar la col·lecció del repertori del teatre català, que ja no es troba a l’abast dels alumnes i els estudiosos. El dramaturg i director Marc Rosich, cap de publicacions de la casa des del mes de setembre, vol col·laborar activament amb altres editorials mentre recorda la seva joventut, en què va llegir tot el teatre que va poder. Preguntat sobre la seva faceta de professor, Rosich declara: “Els alumnes llegeixen menys que abans, no hi ha l’interès que teníem nosaltres quan estudiàvem. No hi ha curiositat, estan més distrets. Però la veritat és que nosaltres també ho estem”. Arribas recorda la seva adolescència, quan va arrambar amb tot el teatre que va poder, i si Rosich va devorar tot Bernard-Marie Koltès, ell va fer el mateix amb Sarah Kane. Tot gràcies a les biblioteques. Dues mostres recents: els exemplars de La nostra ciutat de Thornton Wilder o El día del Watusi de Francisco Casavella van ser molt difícils d’agafar en préstec, durant mesos, des que es va anunciar que es portarien a escena aquesta temporada.
Marina Laboreo, traductora i coeditora de la col·lecció Dramaticles, confessa que va descobrir que hi ha molta més gent que escriu teatre del que es pensava, i que sovint no considerem els autors que dirigeixen els seus textos com a autèntics dramaturgs. El teatre comporta una escriptura amb entitat visual, i la incompletesa és una part intrínseca de la literatura dramàtica. Parlant de traducció, pràctica que comparteix amb Arribas, Laboreo ho té clar: “La traducció teatral és una disciplina autònoma de la traducció literària”. Només cal pensar en Joan Sellent, que molts directors i intèrprets defineixen com un dels nostres millors traductors escènics, i que continua modificant els textos durant el procés d’assajos. No en va, el volum que aplega les seves traduccions de Shakespeare es titula Versions a peu d’obra. Les possibles friccions entre l’autor, el traductor i l’editor es resolen quan les mateixes persones desenvolupen diversos papers de l’auca (Arribas, Laboreo, Rosich). A l’estranger tradueixen textos teatrals de Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé o Josep Maria Miró. Aquí, estrenem adaptacions de grans novel·les. “La funció del teatre no és enriquir la llengua”, declara Arribas, “els grans autors la inventen o la destrueixen”. Thomas Bernhard, Antonio Tarantino o Valère Novarina sempre han tingut problemes amb la llengua, de manera que han requerit traductors hàbils i amb esperit creatiu. Les conclusions de la taula rodona que va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès van ser principalment aquestes tres: falten més espais de reflexió, cal multiplicar els pressupostos per a l’edició teatral, i tot plegat és una tasca de país que només es pot fer des del sector públic.
Passem ara a les llibreries. La professora de la Universitat de Barcelona i investigadora en estudis teatrals Elisabeth Massana ha treballat disset anys com a llibretera, sobretot a La Central, i els dos últims anys a Finestres, portant la secció de teatre. Aquesta secció sol tenir poc espai a les llibreries, cosa que provoca unes vendes força minses. I viceversa. L’actualitat de la cartellera teatral se sol traslladar als taulells, però no sempre és visible: la tendència d’adaptar novel·les per a l’escena desequilibra força aquesta pràctica. “Ningú es farà ric venent teatre”, declara, però es tracta, sobretot, de fer una aposta ferma per part de les llibreries. Els teatres que venen els seus textos noten de manera molt evident quan un espectacle funciona: com explica Marta Bernal, taquillera de la Sala Beckett, “quan una obra agrada, la gent es compra el text a la sortida”. Així de fàcil. Les llibreries també són prescriptores: ningú hi arriba dient “Recomana’m teatre”, però un adhesiu o una nota personalitzada d’un llibreter aconsegueix unes vendes que no es materialitzarien d’una altra manera. Massana, especialista en teatre britànic contemporani, ens regala una proclama final: “El teatre també es pensa”. Una secció de teatre que agermani els textos dramàtics amb la teoria i la història teatral és un fet polític. “Si tu crees una secció, aquests llibres tenen lectors. Si no hi ha un espai de trobada, això no succeirà”. En la línia de les presentacions que organitza la llibreria Finestres amb autors de tota mena, l’èxit que han tingut trobades amb dramaturgs com ara Simon Longman, Lola Arias o Cordelia Lynn demostra que el teatre també interessa al públic.
Però Massana té una advertència final: no podem deixar tota la feina en mans de les llibreries. Pressupostos reduïts, límits d’espai i la sobreproducció característica de la nostra literatura (pensem en Sant Jordi) dificulten que el teatre arribi al lector amb la facilitat que seria desitjable. Sortosament, també ens ho podem mirar pel cantó positiu: al web de Comanegra, explica Marina Laboreo, el teatre representa una xifra considerable de les vendes. El motiu és ben senzill: són llibres molt difícils de trobar a les llibreries. Qui no es consola és perquè no vol. (Pausa llarga). Fosc.