Despullant la mirada de Cartier-Bresson

El 1994, el periodista Pierre Assouline va tindre una conversa amb Henri Cartier-Bresson que repassava la seva llarga i intensa trajectòria. Es va publicar a la revista francesa Lire i, anys més tard, es va incloure en el llibre Ver es un todo. Entrevistas y conversaciones. 1951-1998 (GG, 2014), un compendi sobre les reflexions del fotògraf francès. Cap al final de l’entrevista, el periodista es lamentava de la poca predisposició del seu interlocutor a obrir-se a temes personals. “Parlem massa. Utilitzem massa paraules per no dir res. El llapis i la Leica són silenciosos”, li va replicar un Cartier-Bresson que ja tenia 86 anys i només es dedicava a dibuixar. Assouline, però, el punxava: “Imagino que no cal esperar llegir un dia les seves memòries”. La resposta de Cartier-Bresson va ser implacable. “No soc escriptor, només sé escriure postals. I, de totes maneres, no tinc temps”.

—Però que fa al llarg del dia?

—Què creu que faig? Mirar...

Al llarg d’una carrera de més de cinc dècades, Henri Cartier-Bresson (França, 1908-2004) va escodrinyar el món i les seves circumstàncies des d’un punt de vista heterodox: tant li valien dues prostitutes de Ciutat de Mèxic com la coronació del rei Jordi VI a Londres. Gran apassionat de la pintura, la influència del moviment surrealista i una càmera Leica el van convertir en un fotògraf de la quotidianitat, en un fotoperiodista que cobria els esdeveniments mundials per a les capçaleres més prestigioses i en un retratista meticulós. El 1947 el MoMA de Nova York ja li havia dedicat una retrospectiva, i el mateix any Cartier-Bresson va cofundar l’agència de fotografia Magnum. Però no tot havien estat flors i violes. Durant quasi tres anys va ser presoner en un camp de treballs forçats de l’Alemanya nazi, una experiència que el va marcar profundament. Al tercer intent, el 1943, es va poder escapar i es va unir a la resistència francesa. Potser per això la sèrie sobre el camp de desplaçats de Dessau (1945) i altres relacionades amb les guerres són tan colpidores. Podia perdonar la barbàrie, però no podia oblidar-la.

De la Xina a Cuba. De Rússia als Estats Units. De Mèxic a l’Índia... Cartier-Bresson va viure set vides en una i va fer de l’acte de mirar el seu motor. “Observar, observar, observar. Comprenc el món a través dels ulls”, va deixar escrit el 1963. Precisament d’aquesta cita s’ha manllevat el títol de la retrospectiva que fins a finals de gener es pot visitar a la KBr Fundación Mapfre de Barcelona. Watch! Watch! Watch! és un fabulós viatge temàtic per la vida i l’obra de Cartier-Bresson, nascut en una família de casa bona, però que sempre es va considerar un llibertari. “L’anarquisme és abans que res una ètica. I segueix intacta. Ha canviat el món, però no la concepció llibertària, és a dir, la desconfiança enfront de tots els poders”, va confessar a Assouline. Aquesta ètica, que també és una manera de mirar i mirar-nos, li va permetre ser un testimoni silenciós allà on anés. La seva missió era comprendre i disparar. I, de nou, tant li valien unes dones recollint aigua a la Itàlia més profunda com la multitudinària cremació de Gandhi a Nova Delhi o una manifestació feminista a Nova York.

Uns instants decisius tan vius que quan els recordes dies després se t’apareixen en color. I això diu molt, moltíssim, de qui sempre va disparar en blanc i negre

Tot allò que venia després —revelar, publicar, exposar— ho deixava en mans de gent de confiança. “He treballat per a la indústria en unes condicions que avui ja no existeixen, però mai per a la publicitat. A Magnum tenen l’ordre de no vendre mai les meves fotos per a publicitat. I no vol dir no!”, va dir a Assouline. Cartier-Bresson tampoc permetia que les hi reenquadressin. “La composició es basa en l’atzar. Jo mai calculo. Entreveig una estructura i espero que passi alguna cosa al seu interior. No hi ha cap regla”, insistia al periodista. Aquesta declaració podria ser un bon resum del seu mediàtic instant decisiu. I és que això és el que ofereix Watch! Watch! Watch!, una acurada selecció d’instantànies que recorren bona part de la història del segle XX sota la mirada tan pictòrica i enginyosa de Cartier-Bresson. Uns instants decisius tan vius que quan els recordes dies després se t’apareixen en color. I això diu molt, moltíssim, de qui sempre va disparar en blanc i negre.