Carme Puig Antich: “La nul·litat de la sentència és només un primer pas”

Ha passat mig segle des que el règim franquista va executar amb garrot vil Salvador Puig Antich a les dependències de paqueteria de la presó Model, el 2 de març de 1974. Les germanes del militant anarquista, integrant del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), relaten com han estat els 50 anys de lluita per aconseguir que l’Estat reconegui que Puig Antich va ser una víctima del franquisme sotmesa a un judici militar il·legal i il·legítim. Tanmateix, per a la seva família el procés no acaba aquí: “Això ha estat un primer pas, però no pararem fins que es revisi el judici del Salva”, assegura amb determinació una de les seves quatre germanes, Carme Puig Antich (Barcelona, 1954).

Pregunta. Què significa per a la família que l’Estat hagi trigat 50 anys a reconèixer la nul·litat de la sentència?

Resposta. Ha estat un pas endavant, però és clar que per a nos­altres no és un tràmit agradable. Dúiem al damunt molta frustració acumulada. Estem satisfetes, però no és el nostre objectiu últim. Per a nosaltres això no és més que un “diploma”. El què realment desitgem és la revisió del judici, tot i que som conscients que no ho aconseguirem. És la nostra fita, però depèn de si l’Estat mostra voluntat política per fer-ho.

P. Ho han intentat en diverses ocasions.

R. I tant, fa dècades que reclamem la revisió del cas. L’any 2003 vam encarregar una investigació a l’advocat del Salvador, que encara és viu, perquè determinés les irregularitats en el sumari. En època de govern convergent, el Parlament va aprovar una dotació econòmica per a la revisió del judici. Va ser el mateix advocat qui ho va promoure, perquè era un tema que portava molt clavat dins l’ànima. Fins i tot el Partit Popular va votar a favor de la proposta. Vam aconseguir que a través del despatx d’advocats es fessin dos estudis balístics molt precisos per demostrar que el Salva no va matar l’inspector Francisco Anguas. Però en totes dues ocasions ens ho van denegar.

P. Qui i com ho va argumentar?

R. Primer va ser el Tribunal Constitucio­nal, després el Suprem l’any 2007 i finalment el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Confiàvem que Estrasburg prendria partit, però va considerar que era un assumpte intern i que era competència exclusiva d’Espanya. El problema de base sempre rau que la llei d’amnistia del 1977 impedeix investigar delictes que van cometre els instructors del cas tres anys abans, quan Franco encara era viu.

P. Han parlat amb el Ministeri de Transició Demoràtica sobre la revisió del judici després del reconeixement?

R. Encara no. En el moment en què ens van donar el títol estàvem eufòriques. Era la primera vegada des que van matar el Salva que un govern central es pronunciava.

P. A què creuen que es deu el canvi de parer per part del PSOE?

R. No només la dreta ha silenciat sempre el cas. Per a les esquerres d’aquest país també ha estat sempre un assumpte del tot incòmode. Els polítics són polítics. Quan toca jugar a dir que no, diuen que no. Quan toca dir que sí, diuen que sí. És cert que ara s’està treballant des de les institucions per refer i revisar la memòria històrica i a remoure consciències sobre la repressió franquista. Teníem clar que pels 50 anys de l’execució del Salva volíem fer alguna cosa, així que segurament l’Estat va considerar que era el moment oportú.

P. Quines traves han trobat durant tot aquest procés?

R. Totes les que un pugui imaginar. Començant pel judici militar, que va ser una farsa, un escàndol. El Salva estava condemnat abans que se’ns traslladés la sentència. Fou un consell de guerra format per cinc militars que van decidir condemnar-lo a mort per tres vots a favor i dos en contra. Si hagués estat un nombre de membres parell, segurament el Col·legi d’Advocats hauria aconseguit l’indult. A partir del seu assassinat, sempre se’ns ha denegat qualsevol petició de revisió.

P. Què vol dir que el Salvador digués que no volia ser un màrtir i que això és una guerra que encara lluiten?

R. La gent sempre l’ha tingut com un màrtir. Nosaltres, com ell, no ho hem volgut mai. De fet, pensem que si el Salva ens estigués veient ara mateix ens diria: “No creieu que us esteu passant una mica?”. Per no pensar en com s’hauria rigut de nosaltres en veure’ns recollir el reconeixement a l’acte de Madrid amb el ministre Ángel Víctor Torres. Al nostre germà sempre el va molestar molt tota aquesta institucionalitat, totes aquestes formalitats de caire polític, però a nosaltres tampoc ens fa sentir còmodes. Definitivament, no va ser màrtir. Fou un lluitador anticapitalista i un cap de turc que va haver de pagar, quan ja estava empresonat, per l’atemptat d’ETA contra Carrero Blanco.

P. Si haguessin de descriure’l, com seria?

R. Era un home amb molt sentit de la justícia. Quan veia la repressió del règim, ja fos a la televisió, a la ràdio o a la premsa, es posava malalt. Era un jove amb una determinació i unes conviccions fermes.

P. Com recorden aquelles 12 últimes hores?

R. Va ser horrible. Cada divendres hi havia Consell de Ministres, i no hi havia una sola setmana que no ens diguessin que “qualsevol dia d’aquests pot caure”, referint-se a la pena de mort. Va ser doncs l’1 de març quan, efectivament, va caure. Van ser 12 hores de feina frenètica dels advocats, en especial de l’Oriol Arau, que de fet va ser qui va traslladar la sentència al Salva perquè el jutge militar no s’hi va atrevir. Vam acompanyar-lo de les onze de la nit a les sis del matí, quan la comitiva ens va fer fora de la Model.

P. Com va ser el després, tant a curt com a llarg termini?

R. Des del moment de l’execució vam tenir clar que havíem de dignificar-lo. Durant els 15 anys posteriors al seu assassinat no se’n parlava enlloc, no es podia. Vam arribar a rebre cartes anònimes amenaçadores. Recordo una en concret que ens deia que si parlàvem del cas correríem la mateixa sort que el nostre germà. Fou un tema revestit de silenci. Cada aniversari posàvem una esquela al diari per recordar-lo. El més fort era que ni en democràcia ens van deixar escriure el terme “assassinat”. Llavors vam passar a convocar la gent a l’església Pompeia, al districte de Gràcia. Nosaltres mai hem estat de litúrgies, però era l’únic lloc on podíem organitzar actes sense haver de demanar permisos. Al si de la família ja va ser més complex. El pare no va pair mai la mort del Salva. Ho va patir especialment perquè ell també va ser perseguit i condemnat pel règim.

P. Quin paper ha tingut la pel·lícula ara que farà 20 anys de l’estrena?

R. El 30 minuts que va dirigir el periodista Francesc Escribano l’any 1989, la societat, en especial la catalana, va ser més conscient de l’escàndol del cas del Salva. Anys més tard, quan el productor Jaume Roures ens va traslladar la seva voluntat de fer una pel·lícula, la idea no ens va acabar de convèncer. Li vaig suggerir fer un documental, perquè pensàvem que podia ser més rigorós amb la història. Ara bé, el Roures va argumentar que des del cinema el cas del Salva podia arribar un públic més ampli, però sobretot, jove. Ara veiem que ha funcionat molt bé. Hem aconseguit que s’esborri de l’imaginari col·lectiu que va ser un assassí i sigui qui realment fou, un activista víctima del règim.