Pol Guasch. L’amistat en temps d’apocalipsi

La metàfora que descriuria més bé la nova novel·la de Pol Guasch és que llegir-la és com passejar per una exposició del CCCB. Fa gràcia, doncs, que no sigui ben bé una metàfora i que la presentació fos una barreja de performance i col·loqui al CCCB. Des dels estigmes que arrossega l’homosexualitat fins a la crisi climàtica o els límits del consentiment, passant per la dicotomia poble-ciutat o les diferències de classe i edat, Ofert a les mans, el paradís crema passa per totes les qüestions que ocupen les humanitats d’un món inestable amb una voluntat lleugerament més reflexiva que alliçonadora. És un tòpic la pregunta sobre si la literatura d’ara i d’aquí ha de representar l’ara i l’aquí o bé superar-los. Guasch és més aviat dels primers: ens ofereix els discursos del present en un ambient que crema amb l’esperança que el futur ens inquieti.

Els protagonistes són una parella d’amics, el Líton i la Rita, habitants d’unes valls indeterminades, ell de ciutat i ella de poble. Viuen en un món prou futur perquè les catàstrofes climàtiques siguin encara més evidents que ara i prou passat perquè alguns problemes i objectes siguin analògics: hi ha cartes, cassets i un bitxet que només afecta els homes homosexuals i que arrossega cert estigma social. Tot just començar, el Líton parla des del taüt, mort per aquesta malaltia, i sabem que la història entre ells acaba amb una separació. L’amistat hi té un protagonisme especial i per això va ser el tema de la presentació, que serà també el primer capítol d’una sèrie de pòdcasts on gent de la cultura filosofarà sobre els eixos conceptuals de la novel·la. Parlem d’idees, però, com és habitual en Guasch, els esdeveniments o les tesis queden desdibuixats entre les sensacions que els embolcallen. Hi ha molt lirisme i molta abstracció, en la novel·la, que també desordena línies temporals, veus i estructures, i tot plegat fa un efecte semblant a l’embriaguesa.

A l’aforisme del títol —”Ofert a les mans, el paradís crema”—, a la presentació l’autor hi afegia: “No l’agafis, cerca’l sempre a dins”. Això fan els seus personatges: el món sec i en flames és un decorat angoixant en què ells s’exploren a si mateixos i els seus vincles amb la promesa que així estaran menys sols. No és el primer cop que Guasch s’interessa per l’amistat en temps d’apocalipsi. El que la fa interessant per a ell, i el motiu pel qual, cada cop més, l’amistat va entrant en debats, pòdcasts i mems que abans es dedicaven a l’amor romàntic, és que és menys fangosa i menys institucionalitzable. L’amistat no s’escapa dels vicis socials, advertia Miquel Missé, però també és un vincle prou humil en la forma i prou grandiloqüent en les intencions perquè sigui còmode romantitzar-lo. El món s’ensorra i en el passat hi ha traumes, d’acord, però amb el millor de l’amor, la companyia i el projecte compartit, el podem transformar o com a mínim acompanyar-nos amb certa gràcia si no ho fem.

El que escriu Guasch sempre parteix de la premissa que la desesperança és productiva i que sofisticar el que ens envolta amb paraules ens pot dur a alguna acció. Quan el futur no té per què ser millor que el present, substituïm la idea de progrés per la de metamorfosi i els finals i els principis deixen de ser-ho. El dubte és si això no ens fa quedar-nos sempre al mateix lloc.

Ofert a les mans, el paradís crema

Pol Guasch
Anagrama
160pàgines. 17,90 euros