Les quatre apostes catalanes d’Eurovisió 2023
Les propostes d’Alfred García, Siderland, Sharonne i Vicco s’enfrontaran a principis d’any al Benidorm Fest a 14 finalistes més
No hi ha hagut sorpreses ni tampoc noms consolidats en el llistat d’artistes classificats per al Benidorm Fest, d’on sortirà qui representarà Ràdio Televisió Espanyola (RTVE) a Eurovisió. Potser el més conegut, o com a mínim el més popular en els mitjans de comunicació, és un dels quatre representants que hi aporta Catalunya, Alfred García.
Aquest cantant, productor i compositor del Prat de Llobregat, es va donar a conèixer a OT —una fàbrica de celebritats majoritàriament solubles en el temps— en l’edició del 2017, en què va quedar en la quarta posició. Adscrit a un pop de perfil radiofònic que pot ser rítmic o tendre, produït amb certs tocs de modernitat, Toro de cristal, o deliberadament tradicional, De la Tierra hasta Marte, precisament els seus dos temes més escoltats a Spotify, va obtenir encara més notorietat el 2019 al costat d’Amaia.
Com a duo d’artistes escollits per representar Ràdio Televisió Espanyola van obtenir un immens suport popular, però a Lisboa la parella només va aconseguir un modest vint-i-tresè lloc. És més, el temps sembla que ha tractat millor Amaia, la tímida indie, que no pas el perfil més conservador d’Alfred, a qui cantar en català no li resulta estrany, com mostra la seva versió conjunta de la coneguda cançó El boig de la ciutat, de Sopa de Cabra.
La seva popularitat a les xarxes és notable, ja que com publica Eurovisió Spain, els seus seguidors a Instagram arriben als 405.000, només superats pel fenomen de TikTok de les guipuscoanes Twin Melody, també classificades, que tenen 1.200.000 seguidors a Instagram i més de 18 milions de seguidors a TikTok. Molt més modestes són les xifres de Siderland (4.000 seguidors a Instagram), el trio que canta en català i que podria fer que la llengua de de Víctor Català, potser no exactament la mateixa, tornés a Eurovisió després de les tíbies participacions d’Andorra.
El trio té un petit problema amb el seu nom, derivat del llatí i que expressa una constel·lació d’estrelles, ja que Google, que té les seves manies, s’entesta a oferir informació sobre el Sunderland, modest equip de futbol anglès que milita a la segona divisió. Al marge d’aquest detall, que se solucionarà de seguida que el trio tingui més repercussió, la música de Siderland és un pop espumós i fugaç, i vindria a ser la continuació del pop català dels noranta, tot i que amb altres recursos de producció. Aquest tipus de música, idònia per no pensar en els problemes del dia a dia sense haver de recórrer a les drogues, té un punt contagiós que pot trobar una bona acollida a Eurovisió, on el trio aspira a oferir una posada en escena molt treballada. El fet d’expressar-se en català ja ha generat debats que vinculen la llengua, Eurovisió i la política estatal, i s’han despertat esperances que RTVE faci gestos cap a l’idioma o que fins i tot hi hagi votacions massives de tot Catalunya concentrant el vot en Siderland.
Qui sí que té una notable popularitat en el seu àmbit és Sharonne, la drag queen que fa poc va guanyar la segona edició espanyola del certamen Drag Race. Darrere de la Sharonne hi ha Cristóbal Garrido, un artista nascut a Sabadell i que presenta una paleta d’habilitats pròpies de qui viu en un sentit ampli el món de l’espectacle. Cristóbal pot fer de cantant, de presentador i d’actor, i executa a la perfecció tota mena de coreografies. Va sortir de l’anonimat gràcies a la seva participació en el concurs d’Antena 3 Tu cara no me suena todavía, on va interpretar, amb La Terremoto de Alcorcón, el clàssic de Donna Summer i Barbara Streisand No More Tears (Enough Is Enough).
En un concurs com Eurovisió, on l’aspecte visual és rellevant, Sharonne pot ser una carta amb possibilitats, perquè també canta amb solvència i el seu estil disco-pop és vitalista, fàcil i ballable. I si a Eurovisió uns defensen la llengua, altres reivindiquen els drets del col·lectiu LGTBIQA+. De fet, en alguns àmbits Eurovisió es coneix com “la Champions gai”.
Finalment, Vicco és una artista molt rodada als escenaris. Compositora, pianista, cantant i productora, va ser tutelada per Alejandro Sanz, i de fet va fer de telonera en diversos concerts de la seva gira Sirope. El seu eclecticisme demostra una capacitat d’adaptació innata, ja que ha col·laborat amb artistes com La Pegatina, Chenoa o Bejo, l’enginyós raper canari que s’autoafirma dient: “Tinc més taules que Leroy Merlín”. Nascuda amb el nom de Victòria Riba a Barcelona, amb estudis musicals, la seva carrera està fent els primers passos i el seu pop rítmic amb inofensius efluvis rítmics urbans ja té emparaulat un contracte amb Sony.
