‘Temps obert’ sense censura: la postguerra a Catalunya segons Manuel de Pedrolo
L’escriptor es va proposar un projecte literari que resseguís les vides de Daniel Bastida, i ara Comanegra ha reprès la idea, titulada ‘Temps Obert’
I si tot hagués estat diferent? I si Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990) hagués escrit en una època diferent del temps reclòs i fosc que va imposar la dictadura de Franco? Hauria manifestat un compromís polític i nacional tan ferm, si no hagués patit l’opressió franquista al principi de la seva carrera? Posats a fantasiar, i si Pedrolo no hagués trobat que la seva eina de treball (el català) venia amputada per les traves i els complexos propis d’una llengua minoritzada? Hauria abordat tants subgèneres diferents i sentit l’imperatiu de posar al dia la literatura del seu país? I si Pedrolo hagués preferit l’exili parisenc? I si hagués escrit en francès? I si Manuel de Pedrolo hagués nascut dona?
De vegades sospitem que la vida, fàcilment, podria haver tombat per un altre camí. De vegades desitgem que tot fos d’una altra manera. Ens preguntem què hauria passat si els esdeveniments haguessin seguit un curs alternatiu. Són preguntes temptadores. Ens les fem en el terreny personal (I si m’hagués tocat la Grossa?) i també en l’històric (I si Franco hagués perdut la guerra?). Per descomptat, la literatura és una eina ideal a l’hora de tramar realitats alternatives: capgirant els fets històrics, preguntant-se pels esdeveniments tal com no van succeir, s’han creat novel·les excel·lents, com ara L’home al castell de Philip K. Dick (I si Hitler hagués guanyat la guerra?) o Paraules d’Opòton el Vell de Tísner (I si els asteques haguessin descobert Europa?).
Incansable i ambiciós, Manuel de Pedrolo es va proposar un projecte literari que resseguís les vides (en plural) d’un home, en Daniel Bastida, marcat pels bombardejos de la Guerra Civil. Tal com a la vida se’ns presenten cruïlles que definiran el nostre itinerari biogràfic, Pedrolo va preveure un grup de novel·les que expliqués les conseqüències dels camins seguits per en Bastida i la personalitat distinta que desenvoluparia segons els avatars pels quals passés. Hi hauria, per exemple, una novel·la en què en Bastida perd el pare a causa d’una bomba, i una altra en què perd la mare. I de cada una d’aquestes crisis naixeria un Bastida diferent. I així, cada novel·la, d’acord amb el disseny de Pedrolo, s’aniria exfoliant en novel·les subsegüents... Intuint la infinitud del cicle novel·lístic el va titular Temps Obert.
Un projecte sense final
Tampoc cal que ens posem quàntics, però una mica de Borges sí que ajuda a perfilar l’esforç de Pedrolo. Al conte “El jardín de senderos que se bifurcan”, l’argentí s’empesca la possibilitat d’una novel·la (infinita, esclar) que té molt a veure amb el propòsit de Temps Obert. Borges escriu que en la ficció convencional “cada vez que un hombre se enfrenta con diversas alternativas, opta por una y elimina las otras”, però que en la ficció total que ell imagina, per contra, el protagonista “opta —simultáneamente— por todas. Crea, así, diversos porvenires, diversos tiempos, que también proliferan y se bifurcan”. L’obra suggerida per Borges és pura elucubració, però el
de Pedrolo va ser materialitzat i, entre el 1963 i el 1980, se’n van publicar nou novel·les que són nou punts de partida. Cada una d’elles presenta un Daniel Bastida que és producte d’una vivència que no es repeteix en les altres novel·les: en una, la bomba mata la família d’en Bastida; en una altra fan cap a l’exili; o el pare és detingut per la seva activitat política... En conseqüència, en Bastida desenvolupa un tarannà i una professió diferents en cada llibre: aquí és escriptor, allà psicoanalista, o criminal, pagès, empresari, sindicalista... Lògicament, segons com li ha anat la vida, en Bastida mostra un o altre color polític, i aquest és un alicient en la lectura de tot el cicle, perquè permet el comentari polític de l’Espanya, i del món, d’aquells anys: la vida d’en Bastida, sigui com sigui, pot anar mudant de camisa, que les novel·les retrataran fidelment el moment històric (que no varia perquè és real).
Cada novel·la, d’acord amb el disseny de Pedrolo, s’aniria exfoliant en novel·les subsegüents
De les nou novel·les que conformen el cicle Temps Obert, la primera és Un camí amb Eva (1968). S’obre amb una frase que insinua la curiosíssima ars combinatoria que Pedrolo disposarà: “La història mai no es repeteix, però hom diria que tot sovint es complau a jugar amb els mateixos elements”. Aquesta primera obra és crucial perquè es tracta de l’única que, finalment, es va desdoblar en dues més. Pedrolo, en tot moment, va ser conscient que engegava una empresa inacabable i que no podria anar escrivint, eternament, novel·les que es ramifiquessin a partir de novel·les anteriors (fins i tot els autors prolífics tenen límits).
Aquestes dues novel·les que germinen de la primera del cicle són Cartes a Jones Street (1978) i «Conjectures» de Daniel Bastida (1980), i són les que l’editorial Comanegra ha triat de recuperar conjuntament: s’acompanyen l’una a l’altra en un mateix volum de 700 pàgines, i és correcte que s’uneixin perquè sorgeixen d’una disjuntiva comuna: un adulteri que en una novel·la prospera com a relació i en l’altra és, diguem-ne, abandonat a temps.
Com a cirereta per coronar aquesta repesca bibliogràfica (quaranta anys després!) trobem el pròleg erudit i entusiasta d’Antoni Munné-Jordà, que en sap un niu i ja havia publicat l’assaig Temps Obert de Manuel de Pedrolo entre les dues cultures (Ajuntament de Tàrrega, 1995); o sigui que és la persona indicada per posar tot al seu lloc i ajudar-nos a copsar la magnitud, fora mida, del cicle pedrolià i les onze (9+2) novel·les amb què s’embranca.
Val a dir que les nou primeres apareixeran aviat en format digital, degudament anotades perquè els lectors en puguem reconèixer (i llegir) les parts que la censura va eliminar en el seu moment: els ratllats del censor són eloqüents i, esclar, s’obsedeixen amb la política (les tropes franquistes entren per la Diagonal i la frase “L’ocupació ha començat” ha de caure), la cultura (“ara pràcticament ja només parlava castellà”), el sexe (una dona no pot “estar humida”; els “pits” es queden però fora els “mugrons”), etc. És una recuperació bibliogràfica total, doncs.
Benvolgut Bastida
A Cartes a Jones Street, en Daniel Bastida (escriptor, perquè ja ho era a la novel·la mare, Un camí amb Eva) s’allotja amb la cosina i el marit. La notícia del seu fracàs al premi Joanot Martorell, on hi ha concorregut amb una novel·la arriscada, provoca que els afectes maternals de la cosina es transformin en pur desig sexual... L’aventura adúltera d’en Bastida i la Gabriela prospera i la parella troba que no vol viure en l’engany. L’escena magnífica en què el cornut és informat de la situació, i la manera insòlita com reacciona, sembla perfectament cronometrada per un home de teatre (gens sorprenent, Pedrolo va escriure més d’una dotzena d’obres teatrals) i és un dels grans moments del llibre.
Dramatúrgia al marge, com indica el títol, aquí Pedrolo opta per la fórmula de la novel·la epistolar: llegim el correu que en Bastida intercanvia amb un amic, en Peralta, que treballa a Nova York. Per carta, en Bastida pot ser tan reflexiu com vulgui i pot recuperar capítols de la seva biografia i desgranar-los per al benvolgut amic: això vol dir les grisors d’un sistema literari bizantí i el contrast acolorit de les aventures eròtiques i polítiques d’en Bastida. La correspondència està datada a finals dels anys seixanta, als temps del ciclostil, quan alguna cosa està canviant als soterranis de l’Espanya franquista i l’esquerra s’organitza mentre lamenta la mort del Che en una emboscada... En el perfil polític d’en Bastida, aquest Bastida, hi conflueixen la lluita social i la nacional (Pedrolo és l’autor d’unes Cròniques colonials que caldria recuperar, i que persisteixen en el comentari polític de Cartes a Jones Street), però, com a artista, Bastida és un novel·lista fallit, algú que ha posat més energia en la tasca editorial i en el rol de promotor de la llengua que a satisfer les promeses anunciades amb l’obra de joventut.
En Peralta, com a contrapunt nord-americà, permet que les cartes ens portin notícies d’un món nou (allunyat de l’asfixia franquista) i del jazz que s’hi fa, dels intercanvis de parella o de Malcolm X, i tot plegat ens recorda l’amor de Pedrolo per la cultura anglosaxona moderna i la responsabilitat que va adjudicar-se com a traductor, o editor, dels autors nord-americans del segle XX (Faulkner, Dos Passos, Salinger, Hammett, Chandler, etc.).
Bastida revoltat
Com que a «Conjectures» de Daniel Bastida en Bastida és un altre, un pària del sistema editorial que no ha de quedar bé amb ningú, en trobem la versió més compromesa amb la lluita política. En aquesta novel·la s’hi discuteix molt de marxisme (amb un capítol, per compensar, dedicat al vaginisme que compromet la vida sexual d’una de les personatges) i fa la impressió que els diàlegs brillants en què en Bastida pot dir l’última paraula hagin nascut perquè Pedrolo es rescabali, via literatura, de discussions reals; hi ha alguna cosa d’esprit de l’escalier en les converses sobre la situació de la classe obrera i l’internacionalisme, com si Pedrolo volgués deixar per escrit el que els condicionants del moment (no pas la censura) no li havien permès dir en una conversa de debò. Potser és una impressió i prou; en tot cas, atiada per l’oratòria demolidora d’en Bastida.
El relleu generacional del projecte arriba amb novel·les germanes de Núria Cadenes i Joaquim Carbó
Política a banda, la novel·la també apunta una visió de l’amor. Aquí es parla sense pèls a la llengua de les relacions que es fan i es desfan, i del sexe omnipresent, de com el viuen el protagonista i les seves parelles. Malgrat l’esperit emancipatori del narrador, hi ha traces masclistes en el seu discurs (“O potser cada dona era una classe per ella mateixa, un món inèdit que calia descobrir, colonitzar”) i tot plegat dibuixa una època de canvis encara marcada per l’opressió nacionalcatòlica.
D’entre totes les trames amoroses de les Conjectures, la més profitosa és la que provoca la irrupció del personatge de Magda, una dona misteriosa que s’apropa al protagonista escriptor per exigir-li explicacions: ha llegit un dels seus llibres i no s’explica com és que el personatge fictici de Clara copia la seva biografia fil per randa...
Un projecte obert
Pedrolo ja havia aventurat que la concurrència d’autors era benvinguda per tal que Temps Obert progressés. En una entrevista amb Jordi Coca, Pedrolo s’il·lusionava: “T’imagines una colla d’escriptors, de generacions successives, embarcats a desenvolupar aquest llibre? Una cosa demencial, d’acord. Però potser les úniques coses que val la pena de fer són aquelles que surten del corrent”.
I no deu ser tan demencial, perquè Comanegra s’ha prestat a facilitar el relleu generacional i la continuïtat del projecte, tot encarregant a diversos autors que escriguin dues novel·les germanes, reprenent algun fet de la vida d’en Bastida dels volums originals. Així, Núria Cadenes tot just respon a la crida amb La terra s’ho porta i No han donat la llum, encara, partint dels incidents del llibre en què en Bastida fa d’estraperlista. I de Joaquim Carbó és de justícia que puguem llegir L’ascens de Daniel Bastida i La caiguda de Daniel Bastida, perquè des dels temps d’Ofèlia Dracs que reclama que Temps Obert continuï.
Continuarà, sí. S’esperen nous textos de Teresa Colom i Borja Bagunyà, i la cosa anirà creixent amb noves incorporacions. En aquest nou impuls, tots els volums es presenten amb una fotografia de Francesc Català-Roca a la coberta, per recordar-nos que els personatges poden anar fent marrades de tota mena, que el cicle complirà igualment la funció de retratar un temps i un país.
Cartes a Jones Street / «Conjectures» de Daniel Bastida.
La terra s’ho porta / No han donat la llum, encara.
