El símptoma Vicent Soler

Pocs noms, en la societat valenciana, susciten tant de respecte com el de Vicent Soler. Tots sabem que és un savi. Una ment privilegiada. Un humanista que conjuga l’estima per la cultura, la defensa del valencià, l’ambició per l’autogovern, la decència pública, la capacitat de treball i –especialment– un coneixement econòmic de la realitat valenciana difícil d’igualar. Per això ha estat degà de la Facultat d’Economia de la Universitat de València i conseller de la Generalitat en dos etapes distintes de l’autogovern. Perquè ha estat el millor hereu d’Ernest Lluch; la personificació de la Via Valenciana. I, a més de tot això –ho sap tot aquell que el coneix–, Vicent és un home bo. Un espill de dignitat.

És realment trist assabentar-se que la Generalitat ha decidit destituir al catedràtic Vicent Soler com a president del Consell Social de la Universitat de València. Un lloc al qual va accedir fa només huit mesos. Encara tenia tres anys per davant per a seguir contribuint, com poca gent és capaç de fer-ho, a la societat. Tanmateix, li ho han impedit.

Renunciar a la saviesa de Vicent Soler és un símptoma de sectarisme. També de pobresa intel·lectual. És una decisió molt pròpia del govern més reaccionari de la Generalitat i d’una mirada allunyada dels valors de la Il·lustració, els valors que fan avançar a una societat. Eixos valors, fonamentats en la paraula i el respecte, es troben a l’origen de la Universitat i de la democràcia. I tot això ho personifica Vicent Soler, un dels 10 d’Alaquàs que va demostrar el seu compromís democràtic quan altres, com ara, no sentien la pulsió democràtica.

Trobe que és el símptoma definitiu en la deriva de la Generalitat. El “símptoma Vicent Soler”, m’atreviria a dir. L’extrema dreta s’ha apoderat ideològicament del Consell, tot i que sembla que alguns no s’han assabentat. O prefereixen dissimular davant d’este captiveri ideològic front a la cultura i la diversitat.

No és Vicent Andrés Estellés, el nostre major poeta en cinc segles, marginat i arraconat institucionalment en el seu centenari.

No és Joan Fuster, vilipendiat des de les Corts.

No és Vicent Ventura, un dels demòcrates que va acudir a Múnich l’any 62 per tombar el franquisme, com Dionisio Ridruejo i tants altres.

No és el masclisme institucionalitzat. Ni la negació de l’homofòbia. Ni la censura d’artistes, publicacions, símbols.

No és, tampoc, Vicent Soler.

És la seua “guerra cultural”.

I som nosaltres, els demòcrates –i molt especialment la Universitat–, els interpel·lats.