Semblança del rector Peset, un home bo

Aquest retrat de Joan Peset Aleixandre, rector de la Universitat entre 1932 i 1934, forma part de la galeria de retrats dels rectors de la Universitat iniciada el 1845, amb la Llei d’Instrucció Pública de Pedro José Pidal.

El retrat de Peset va estar pintat per Francisco Ferrando, poc després de deixar el rectorat.

Peset vist la musseta de seda negra rectoral que cobreix pit i esquena i es corda per davant, i és signe de la dignitat acadèmica dels doctors i llicenciats (com d’alguns eclesiàstics), al temps que ens recorda les arrels eclesiàstiques medievals de les institucions universitàries. També porta la medalla de la Universitat, i a més, sobre la musseta, vist banda i placa de l’Ordre Civil de la Beneficència, amb distintiu morat i negre, que premia els serveis vinculats a la Salut Pública i que li fou atorgada pel govern el 1918 per la seua actuació en l’epidèmia contra el tifus en Xest i Torrent, i també l’emblema de Cavaller de l’Ordre Civil d’Alfons XII, com a recompensa per la investigació i aplicació de coneixements científics. No es mostra però, al quadre la virreta doctoral, que en aquest cas seria la daurada, que és la que li corresponia per ser doctor en Medicina, Ciències (secció Química) i Dret, el que mostra la profunditat de la seua formació.

El retrat de Peset, que fa Francisco Ferrando, trau la psicologia i caràcter del personatge: mostra a una persona bondadosa, li trau la mirada intel·ligent, i manifesta la decisió de la seua personalitat.

El quadre té uns traços o marques més o menys horitzontals que es deuen a que, durant la Dictadura de Franco, es va retirar de la Sala de Juntes on estava i es va guardar enrotllat a un magatzem. Quan la democràcia es va recuperar, es va restaurar i es va tornar a col·locar en lloc preeminent, però es va optar per deixar les marques, gest amb el que no sols no s’ha volgut esborrar el passat, sinó, precisament, recuperar-lo i mostrar-lo amb els seus clars i obscurs.

Joan Peset va nàixer a Godella el 1886. Va tenir una vida dedicada a la càtedra, el laboratori, el seminari, l’experimentació i el mestratge. La seua obra científica, desenvolupada a Sevilla i València, abasta la medicina legal i la toxicologia, la bacteriologia i la medicina preventiva. Però, a més, es va comprometre amb la regeneració de la Universitat el que el va portar a ser degà de la facultat de Medicina (1930-31), vice-rector (1931-32) i rector (1932-34).

Va reorganitzar a finals del 1935 el partit de Manuel Azaña en la província de València i va ser elegit diputat per Izquierda Republicana, encapçalant la candidatura del Front Popular de febrer del 1936.

En guerra la seua activitat es va centrar a desenvolupar les tasques que li encomanava el govern (abastiment de productes sanitaris), atendre hospitals i complir en els deures parlamentaris. En l’últim dia de la guerra, acompanyat per un dels fills i Ricardo Muñoz Suay, es va dirigir a Alacant. Quan va arribar ja havia salpat l’Stambruck. S’esperaven tres vaixells més que ja no pogueren entrar al port. Allí fou detingut el 30 de març del 39 i traslladat al Camp dels Ametllers (amb el que el va denominar Max Aub), al d’Albatera, a Portacoeli i finalment, a la Pesó Model de València, on va arribar en gener del 40. En la presó atenia l’Infermeria i cuidava malalts de tot el recinte penitenciari, fins que el sentenciaren a mort, moment en què va ser confinat a la galeria dels sentenciats, un cementeri d’homes vius.

Denunciat per metges, el tribunal militar el va judicar per auxili a la rebel·lió, però en aquell judici aberrant no es tractava de jutjar a una persona, sinó, essencialment, de sentenciar i condemnar a mort el que representava: un intel·lectual prestigiós que s’havia posar al costat de la igualtat i la reforma republicana. Les forces vives de la dreta franquista local no li van perdonar aquest compromís i volien venjança.

En efecte, el judici va tenir dos sentències. En la primera (el 4 de març del 40) se’l condemnava a mort, però atenent els testimonis del procés que indicaven la seua tasca humanitària i de defensa de persones, el mateix tribunal proposava l’indult de la pena capital i la substitució per la pena immediata inferior, 30 anys i un dia. Dos dies després, la Delegació Provincial de Sanitat, novament, aportà una nova “prova”: un discurs sobre psicologia social que va donar el 1937. Aquesta vegada no es salvaria: el consell de guerra, reunit el 25 de març del 1940, el va condemnar...

“a la pena de MUERTE… [i afegia] Procede de abstenerse de solicitar la conmutación de la pena impuesta en méritos a lo expuesto en el último de los considerandos” (la conferència).

El nou projecte de llei de Memòria Històrica i Democràtica que està en fase de comissió en les Congrés dels Diputats, i que posa el seu centre d’atenció en les víctimes de la repressió, declara il·legítims els tribunals d’excepció franquistes i la nul·litat de les sentències (disposició transitòria primera que esmena la llei de 2007).

Instrument del destí, va ser jutjat, condemnat a mort en un procés militar arbitrari on la decisió ja estava presa des d’abans, i executat a Paterna el 1941, quan tenia 54 anys. Un poc abans de l’execució va escriure una carta a la dona, Ana Llorca, i els fills on deia que “Algún día mi Patria os devolverá mi nombre como el de un ciudadano que jamás hizo más que servirla cumpliendo sus deberes legales”.

L’execució de Peset que commemorem hui, huitanta anys després, continua essent una efemèride, és a dir, una data que evoquem perquè políticament, cívicament, democràticament convé recordar-la, almenys per tres raons: perquè Peset va ser un home bo, perquè va ser un universitari i home de ciència reeixit, i perquè va ser un home compromès.

Sobre que va ser un home bo, recordarem el testimoni d’ Aquilina Jordán, portera de l’edifici on vivia Peset, que va comparèixer voluntàriament al jutjat militar on se’l processava. S’havia de ser molt valenta per a comparèixer voluntàriament per a defensar a “un roig”. Va dir, segons llegim en el sumari...

“Que en la misma casa todos los inquilinos eran de derechas a excepción de D. Juan que era el único izquierdista, y la que habla vio que por tres o cuatro veces el mismo D. Juan Peset Aleixandre hizo salir de la casa a individuos que en grupos venían en busca de los inquilinos de derecha... Que también D. Juan le tenía advertido repetidamente por aquella época que si veía salir humo de alguna Iglesia le avisase inmediatamente, bien al Laboratorio o a Izquierda Republicana”.

De fet, Peset va tenir una actuació remarcable en la contenció de la violència política com acreditaren algunes persones que en el procés testificaren a favor, com les 28, també valentes, que demanaren l’indult, on hi havia un general, un comandant i persones de diversos oficis (metges, mestres, notaris, empleats del comerç, capellans, monges, catedràtics i estudiants).

Sobre que va ser un universitari reeixit com a docent i investigador, recordarem que, com a docent, feia present als estudiants presentar rudimentaris experiments que estimulaven les capacitats investigadores. Un alumne de Peset, Llombart Rodríguez, deia:

“Asistíamos a sus clases con encanto; se apreciaba en él una objetividad realista buscando la eficacia; una dicción muy clara y una base experimental; no olvidaba la enseñanza práctica, y sus alumnos realizábamos autopsias judiciales, cooperando con los médicos forenses”.

Com a investigador bastarà dir que l’historiador de la ciència, Laín Entralgo, que també fou alumne seu, va escriure que Peset va donar nivell europeu a la medicina legal espanyola.

El tercer aspecte és que va ser un ciutadà compromès, un universitari que, com molts de la seua generació, es va posar en política i va optar per una orientació d’esquerra per a esmenar la desigualtat i modernitzar el país. En els pocs escrits polítics que té (sols té un follet titulat ¡Siempre con la República! 1938) deia que: “para el pueblo español la libertad y el progreso… representan los valores más elevados de la vida” i són “condiciones indeclinables” de l’honor i la justicia social. Era la seua una politització que no anulava les veus alternatives i es feia des dels criteris de la ponderació i l’enteniment.

En el discurs que va pronunciar a la Universitat el 1937, “Las individualidades y la situación de las conductas actuales”, que va servir per a que els franquistes pogueren condenar-lo a la pena de mort, tractava de psicologia social: versava sobre els canvis que ocasiona en las persones les situacions polítiques tenses i els comportaments humans condicionats por la guerra: així, per exemple, comentava que la deformació de la percepció de la realitat s’exagera, per la por, o que la còlera augmenta els defectes de l’enemic… Però proposava estratègies per a calmar els ànims i auxiliar-se de la raó, aprofundir en la democràcia y “aprender a vivir juntos”.

És evident que la funció de les universitats és l’educció i la investigació. Però també és cert que el gran patrimoni de les universitats és la crítica i el compromís amb el progrés moral de les societats, la llibertat i la justícia. De fet, una les les causes de la permanència a Europa més de 800 anys i aquesta mateixa universitat més de 520, es deu a aquest esperit de disconformitat, crítica i vigilància. Les universitats, o millor dit molts universitaris, per molt difícil que haja sigut, no han rebutjat mai ni la politització.

Així ho van fer en aquesta mateixa Universitat durant el Sexenni Democràtic 1868-74 obrint les portes al debat entre les propostes de la Internacional i el liberalisme reformista, així ho van ser professors i estudiants durant la Dictadura de Primo de Rivera, bregant per la democràcia, així ho van fer estudiants i professors, novament, en els anys 60 i 70, així es va fer també després de l’actual democràticia defensant la dignitat del poble valencià. Així ho va fer Joan Peset Aleixandre.