Montsoriu, un castell inexpugnable
La fortalesa gòtica mès emblemàtica de Catalunya s'obre al públic el 29 de gener
Feia fred aquell dia a les contrades gironines d'Hostalric. La tropa, uns 1.200 soldats, havia acampat al peu de la muntanya que coronava el castell de Montsoriu. El rei Pere III havia ordenat un setge ferotge contra els habitants d'aquella fortificació que al llarg de tants anys havia estat un dels baluards de la defensa dels seus territoris. Ara, no obstant això, els comtes de Cabrera s'havien aixecat en armes contra el rei, perquè Bernat II de Cabrera havia estat condemnat per traïció, sota pressions de la reina, i decapitat a Saragossa el 1364.
Hi havia una mort, un assassinat segons el punt de mira de Bernat III comte d'Osona, que era qui havia heretat el comtat després de la mort del seu pare. No era el primer setge. I cap no havia aconseguit la rendició. La llegenda explica que el rei moro va envoltar el castell en una ocasió i que, tres mesos després que s'iniciés el setge, els cavallers de Montsoriu varen convidar a dinar el cap dels atacants i li varen oferir verdures i peix fresc. Ho aconseguien esvaint-se dels soldats moros a través d'un llarg túnel que donava a la Tordera.
Mai cap enemic va aconseguir traspassar les muralles del que fou la residència dels vescomtes de Cabrera
Bernat II marcà el màxim esplendor del castell el 1356, quan fou nomenat privat del rei Pere III
Però amb ell s'inicià la decadència, en ser acusat de traïció i decapitat el 1364
"Allò no era veritat", explica Josep Manuel Rueda, historiador i sotsdirector general de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. "Però el castell de Montsoriu va ser assetjat dues vegades. La primera, el 1285, per Felip l'Ardit de França, quan perseguia la família comtal d'Empúries-Cabrera, i al voltant dels anys 1368 i 1370, quan es va produir la revolta contra el rei Pere III. Cap dels setges va triomfar, perquè als habitants del castell no els calia cap túnel per aconseguir aliments. Els magatzems del castell i les seves cisternes solien estar prou abastits de menjar i aigua per aguantar llargs setges".
El que tenien al davant aquells 1.200 soldats era una de les construccions més emblemàtiques de la Catalunya de l'edat mitjana. "El castell gòtic català més notable tant en el pla històric, com arquitectònic i arqueològic", segons Rueda. Una construcció que Bernat Desclot va definir l'any 1285 com "un dels més bells i nobles castells del món". Montsoriu era llavors una edificació basada en tres recintes concèntrics, una torre de guaita i el poblat medieval. Tres recintes inexpugnables, protegits per fermes muralles construïdes de tal manera que l'enemic quedava completament desprotegit per atacar la següent si aconseguia abatre la primera. El recinte sobirà, on vivien els vescomtes de Cabrera i la seva cort, quedava doncs protegit pel pati d'armes i pel recinte jussà. Ningú no va aconseguir mai subjugar el castell.
"En realitat, la construcció del castell es va perllongar al llarg de quatre segles fins a arribar al seu màxim esplendor, just quan el rei Pere III el volia envair", comenta Jordi Tura, director del Museu Etnològic del Montseny d'Arbúcies, institució responsable de les excavacions arqueològiques que, durant els darrers divuit anys, s'hi han portat a terme. "Fent una ullada a la història, veiem que la situació estratègica de la muntanya de Montsoriu va atreure els primers pobladors ja als segles IV i III abans de Crist. Però la primera referència històrica del castell termenat de Montsoriu apareix l'any 1002".
Els segles XI i XII, els vescomtes de Girona, que varen entroncar amb els de Cabrera, varen anar engrandint la fortificació. I amb els matrimonis dels seus descendents, el poder del vescomtat va anar creixent, incorporant territoris a Àger, el Vallès, el Montseny i el baix Urgell. El 1162, Ponç Guerau de Cabrera, que fou nomenat majordom del rei castellà Alfons VII i va ajudar a la conquesta de terres de Castella i Andalusia, era un dels homes més poderosos de Catalunya. Està documentat que al 1191 Alfons I, primer rei d'Aragó i comte de Barcelona, va fer estada al castell de Montsoriu. Allà se signaren acords de concòrdia entre els vescomtes de Cabrera i el rei Alfons I, que s'allargaren després al rei Pere III.
Més endavant, Guillem de Montsoriu va participar al costat del rei Jaume I a conquerir Mallorca, Menorca i València. I el cavaller Ponç de Montsoriu ajudà en la conquesta de València el 1238. La connivència de la casa dels Cabrera i dels prohoms de Montsoriu amb la reialesa era evident. I això no solament feia créixer el poder social i polític de la família, sinó que convertia el castell en una residència noble, confortable i cada cop més segura. Al segle XIV, el domini dels Cabrera es calculava en unes 4.071 famílies, fet que suposava uns 20.455 habitants, segons explica el llibre El Castell de Montsoriu, editat pel Consell Comarcal de la Selva i elaborat pel Museu Etnològic del Montseny La Gabella.
Llavors el vescomte de Cabrera era Bernat II, que s'havia convertit en l'home de confiança del rei Pere III i l'havia anomenat, fins i tot, tutor de l'infant Joan. Era un cavaller que lluità a Castella i a Sardenya, un valent que portà a la seva gent a una vida d'aventura i de perills per major glòria del seu vescomtat. Un home que es recollí després al monestir de Breda, entre el 1342 i el 1350, i que tornà més endavant a la cort, cridat pel monarca. El 1356, Pere III creà el comtat d'Osona per poder-lo regalar a Bernat II, com a mostra d'agraïment per la seva lleialtat. Va permetre així que les terres dels Cabrera s'allarguessin des de la Vall d'en Bas fins al mar.
Per això costa d'entendre que menys de 10 anys més tard, Bernat II fora víctima de les intrigues de Palau i fos perseguit, jutjat i condemnat a mort pel mateix rei que l'havia convertit en peça central de la seva cort. "Va ser decapitat a Saragossa el 1364 i el vescomtat de Cabrera es va aixecar contra el seu rei", explica Jordi Tura. "Es va crear una situació d'enfrontament irresoluble que només podia portar desgràcia a Montsoriu. La revolta es va perllongar durant els anys següents i Bernat III va perdre els seus títols i les seves possessions i va haver de traslladar la seva família a França per rebre protecció. Malgrat tot, l'exèrcit reial no va poder prendre mai per les armes la fortalesa".
Quan aquell episodi va acabar, el rei Pere III considerà que els Cabrera ja havien pagat les seves culpes i en el transcurs dels anys següents els va restituir la major part dels seus drets i possessions. Bernardí IV de Cabrera, fill de Bernat III, tornà a gaudir del castell de Montsoriu. Les guerres s'havien acabat. Però el castell de Montsoriu havia entrat en decadència. El 1427, quan morí Bernardí, el comtat quedà en mans de Bernat Joan de Cabrera, que establí definitivament la seva residència a Blanes. Montsoriu anava perdent força i, amb l'arribada dels canons i la pólvora, la seva funció de castell inexpugnable no tenia cap sentit.
El castell va anar canviant de propietaris i acabà abandonat i saquejat, fins que caigué en mans de la família Ribot que, finalment, el cedí al Consell Comarcal de la Selva el 1998 per tal de potenciar-ne la conservació i rehabilitació, amb el decidit impuls de l'associació Amics del Castell. Els treballs que s'han portat a terme els últims anys han permès que, el proper dia 29 de gener, el castell de Montsoriu s'obri al públic i recuperi la història i l'esplendor que va gaudir en l'edat mitjana.
La vida d'un gran castell
Els treballs arqueològics duts a terme de manera continuada des de l'any 1993, sota la direcció científica del Museu Etnològic del Montseny, han servit per redescobrir Montsoriu. La recerca ha permès entendre l'evolució arquitectònica de Montsoriu, a partir del primitiu castell roquer construït a finals del segle X en la part més enlairada de l'actual recinte sobirà, al voltant de la gran torre de l'homenatge i de la capella preromànica.
Les imponents muralles del segon recinte fortificat, el pati d'armes, amaguen els vestigis de la gran ampliació feta a finals del segle XII amb grans panys de muralla flanquejats per torres angulars, la gran capella romànica, la torre externa (coneguda com de les bruixes) i les restes del clos emmurallat que unia aquesta torre amb el castell. Aquesta és la fortificació de més de 600 metres de perímetre, que va captivar el cronista reial Bernat Desclot.
No obstant això, la major part de les restes arquitectòniques del castell de Montsoriu que avui podem veure corresponen a la gran reforma constructiva impulsada per Bernat II de Cabrera, a mitjans del segle XIV, i que va servir per transformar el gran castell romànic en el castell-palau gòtic símbol del poder dels vescomtes de Cabrera. El vell castell es transforma de dalt a baix. Així es construeix un nou espai defensiu, el recinte jussà, es doblen les muralles i es reforcen amb grans talussos i s'articula el pati d'armes com un veritable palau, on es construeixen un gran nombre de dependències privades al voltant d'una plaça central, envoltada per un passadís porticat que comunica les diverses estances: el cos de guàrdia, la nova capella d'estil gòtic, el dormitori i les estances privades, la gran sala noble amb una llar central i finestrals de festejador, la cuina, la gran cisterna subterrània (amb capacitat per a més de 250.000 litres), que, a través d'un complex sistema de canalitzacions, recollia i filtrava l'aigua de pluja... En aquests moments, el recinte sobirà es converteix en una autèntica fortalesa autònoma a l'interior de Montsoriu, un reducte que havia de ser inexpugnable protegit per un gran adarb poligonal i altes muralles coronades per desenes de merlets espitllerats.
Entre altres troballes, cal destacar la que va tenir lloc l'any 2007, quan es van recuperar més de 400 peces de la vaixella del castell. Actualment, prop d'un centenar de peces estan exposades al Museu Etnològic del Montseny. Tot i l'abandó de gairebé 500 anys, Montsoriu ofereix una oportunitat única per descobrir un dels grans centres de poder de la Catalunya medieval.
