Les sibil·les oblidades
Diversos estudis i recerques han permès recuperar les diferents versions del cant apocalíptic que s'interpreta a Mallorca la nit de Nadal des de fa segles
El món màgic i fascinant de les antigues sibil·les ens acompanya en la nostra vida de músics, ja des de la nostra joventut. Montserrat Figueras va descobrir el Cant de la sibil·la durant la seva infància, en ocasió d'unes breus vacances de Nadal a Mallorca (1955). Deu anys més tard vàrem poder començar a estudiar-lo durant la nostra col·laboració amb Ars Musicae (on la Montserrat cantava i jo vaig començar a tocar la viola de gamba) sota la direcció del mestre Enric Gispert i, sobretot, gràcies als interessants estudis realitzats per Felip Pedrell i mossèn Higini Anglès.
Fascinats en primer lloc per la misteriosa relació d'aquests personatges amb les antigues religions i mitologies, poc a poc vàrem anar prenent consciència de l'extraordinària importància d'aquest patrimoni oblidat. Convençuts de la necessitat de valorar-lo no únicament com a meravellosa tradició popular, sinó també fortament motivats per recuperar-lo en tota la seva dimensió espiritual i estètica, i, sobretot, com a obres mestres úniques del repertori religiós de tots els temps.
És aquest missatge d'esperança en una justícia final el que van conservar a les illes
Ens cal esperar uns 20 anys, la primavera del 1989, dos anys després de la creació del conjunt La Capella Reial de Catalunya, per poder iniciar la concreció d'aquest somni. Comença, així, el primer de tota una sèrie d'enregistraments (segell Astrée) que dedicarem a aquest cant, amb la recreació de les sibil·les llatina (segles IX-X), provençal (XIII) i catalana (XVI). Set anys més tard, el 1996, vàrem presentar dues de les més importants sibil·les hispàniques (segell Auvidis); la galaica d'Alfons X El Savi (segle XIII) i la castellana del monest ir de Silos (segle XVI). El 1998 vàrem completar aquesta primera sèrie de set sibil·les amb les dues altres sibil·les més importants dels països de parla catalana: la mallorquina, amb la versió del monestir de monges de La Concepció, i la valenciana, basada en les Hores de Setmana Sancta, de 1533, conservada a la catedral de València (Alia Vox).
Per a la preparació de totes aquestes versions i interpretacions, ha calgut un llarg i intens treball d'investigació sobre les diferents fonts històriques, literàries i musicals, acompanyat de l'estudi dels treballs més importants realitzats pels principals experts en el tema (Higini Anglès, Felip Pedrell, Theodor Gerold, M. Sanchis Guarner, Miquel Dolç, Josep Baucells i Reig i Josep Maria Pujol) per arribar finalment a la fase de reconstrucció dels elements musicals més importants corresponents a cada estil i època.
Cal retrocedir a les mateixes fonts de la nostra civilització, cap a finals del segle VI abans de Crist, per trobar les primeres referències a aquests éssers misteriosos i semidivins, com la sibil·la herofilea, una de les més antigues i prestigioses per la seva capacitat de predir els esdeveniments futurs i totes elles posseïdores de poders endevinatoris, atorgats segons la tradició pel mateix Déu Apol·lo.
Van exercir la seva activitat en llocs màgics, boscos profunds i cavernes ja en l'antiga Grècia, sempre, però, al marge de l'activitat oficial dels temples. Al sud d'Itàlia encara es conserven algunes coves on, després d'entrar en tràngol profund, exercien d'oracles descrivint amb gran força nombrosos detalls sobre els esdeveniments venidors.
Al món oriental i grec, les sibilles més famoses van ser la de Marpeso o hel·lespòntica, que habitava a la muntanya Anada (al sud-oest de Troia); la sibil·la eribraca, a Jònia (Àsia Menor), i principalment la sibil·la dèlfica (de Delfos), que havia desposseït l'anciana Pítia, sacerdotessa d'Apol·lo. Entre els romans fou molt coneguda la sibil·la tiburtina, però fou la sibil·la cumana (de Cumas) la que es va convertir en el gran oracle oficial dels patricis fins al principi de l'Imperi Romà.
Al llarg dels segles va haver-hi una tal profusió de profecies sibil·lines que els capellans especialitzats anaven a Roma per estudiar les diferents versions i trobar, al temple de Júpiter Capitolí, les solucions als problemes més difícils. Per desgràcia, tots aquests documents van ser destruïts durant l'incendi del temple l'any 83 abans de Crist. El Senat es va ocupar d'establir una nova col·lecció basant-se en gran diversitat d'informacions procedents d'Àfrica, Grècia i la mateixa Itàlia.
El prestigi d'aquestes profecies va ser respectat encara pels primers emperadors cristians. La catàstrofe, però, es va produir l'any 398, quan Teodosi va decidir cremar tots els textos existents, privant-nos d'una font d'informació única que ens hagués permès de conèixer molt millor el pensament i les creences del món antic i la seva expressió literària.
A aquest món, i particularment a la sibil·la de Cumas, es refereix Virgili (Bucòliques IV, 4-7) quan evoca l'última edat de l'home, de la profecia de Cumas: "Vet aquí que recomença el gran ordre dels segles. Ja torna també la Verge, torna el regne de Saturn. Una nova generació descendeix des de dalt dels cels". No és molt sorprenent, doncs, que els primers cristians conservessin el mite de la sibil·la, ja que amb aquesta profecia es recolzaven en el seu prestigi per recuperar-la com a oracle de la vinguda de Crist al món i per anunciar els diferents signes que precediran l'Apocalipsi i el Judici Final.
Sí són sorprenents, en canvi, els seus més de 1.000 anys de presència ininterrompuda a la litúrgia cristiana hispànica, especialment a les illes Balears. És cert que el fascinant Cant de la sibil·la manté un misteriós rècord de permanència, només comparable amb la també meravellosa representació de la mort i ascensió de la Verge del Misteri d'Elx. En els dos casos es tracta de tradicions de gran força simbòlica, que es perpetuen sobretot, i per damunt de les múltiples i importants fonts escrites, gràcies a una continuada transmissió oral de profund arrelament popular i local. Un fet tant o més sorprenent, ja que es produeix malgrat la supressió obligatòria del Sermo de symbolo, del qual era part intrínseca el Cant de la sibil·la, imposada pel Concili de Trento el 1568.
La introducció d'aquest nou Breviari va fer que aquesta antiga invocació desaparegués a la major part de les cerimònies litúrgiques de l'Església occidental, llevat d'uns pocs llocs de Castella i Catalunya, entre els quals destaquen la catedral de Toledo, on es continua representant fins a principis del segle XIX, i especialment a les esglésies de Mallorca, on la força de la tradició i, sobretot, la voluntat popular fan possible que continuï present de manera ininterrompuda fins als nostres dies. Com explicar aquest arrelament tan popular d'una missatgera que amb les seves visions ens anuncia la fi del món i el terrible Judici Final? ¿Serà el missatge de justícia inherent al mateix text? Probablement sí, ja que des de les primeres versions al segle IX la sibil·la llatina ens diu amb gran contundència:
"Tradentur fontes eternaque flamma cremabit / Occultos actus retegens, tunc quisque loquetur" (Un foc etern cremarà els culpables. Descobrint els seus actes ocults i cadascun confessarà els seus secrets).
També s'aferma en aquesta mateixa línia la sibil·la mallorquina (del monestir de monges de La Concepció, de finals del XV) quan ens anuncia una justícia sense privilegis: "Llos puygs e.els plans seran eguals, / aquí ceran los bons e.ls mals; / los reys, e.ls comptes e.ls barons / qui de lurs fayts retran raysons" (Muntanyes i valls seran iguals, aquí hi seran bons i dolents, reis, ducs, comtes, barons que dels seus actes rendiran comptes).
És important imaginar i ressaltar l'impacte psicològic que havien de tenir tots aquests missatges, especialment sobre les classes més desafavorides, en una època profundament injusta i en la qual els poderosos tenien sempre la raó del més f ort. No hi ha dubte que és justament aquest missatge d'esperança en una justícia final, que posava en evidència i qüestionava el poder absolut dels poderosos, el que van voler conservar i perpetuar aquests pobles de les illes, aferrant-se, any rere any, segle rere segle, a aquesta esperança de llum i justícia venidores, ja que estaven convençuts (tal com cantaven tots els fidels en el refrany) que "Al jorn del Judici, parra qui haurà fet servici".
També la fascinació que suscita encara avui aquesta melodia ancestral, amb aquest inici tan característic de l'interval de cinquena i els seus melismes tan suggerents i expressius, és general i sobrepassa les nostres fronteres i l'antic món. En el moment de la sortida del primer enregistrament, una de les emissores de ràdio més importants d'Estats Units les van difondre diverses vegades i ens van comentar que mai no havien rebut tantes trucades de gent tan diversa (del món de la música clàssica, de l'anomenada word music o del jazz) interessant-se i preguntant què era i d'on venia aquest cant.
Durant aquests últims 30 anys hem tingut l'oportunitat de portar-lo arreu del món i les reaccions han estat sempre de gran interès i fascinació. De vegades, però, la utilització d'aquesta música pot prendre dimensions inesperades, com aquella d'unes famílies del Quebec que durant la guerra del Golf les escoltaven cada vespre, envoltats d'espelmes, vivint-les com una pregària collectiva feta per invocar el retorn de la pau.
L'arquetip de l'oracle femení
Haver interpretat el Cant de la sibil·la durant tots aquests anys ha contribuït a fer-me descobrir el sentit històric i humà d'un cant essencialment femení que més enllà de la seva música, ens ofereix una forma sagrada d'interpretar-lo i ens permet d'accedir al món espiritual. És un cant que ens convida al silenci i al secret, a escoltar i aprendre.
A la Grècia clàssica, la sibilla era l'arquetip de la dona profeta i sacerdotessa. Dona de saviesa i vehicle de les revelacions divines, era alhora el símbol de la dona arcaica que reunia molts dels atributs que a l'antiguitat encarnaven les Deesses Mares del Paleolític, les Magna Mater d'Orient i del món clàssic greco-romà com Isis, Ixtar, Demèter i Atàrgatis.
L'oracle de la sibil·la eritrea, al segle II abans de Crist, que anunciava l'adveniment d'una edat d'or de l'home amb el naixement d'un infant, fill d'una mare Verge, va permetre al cristianisme d'aprofitar aquesta figura i recuperar l'oracle de la sibil·la per proclamar el missatge de la segona vinguda del Messies. La tradició de celebrar el Cant de la sibil·la per Nadal sembla iniciar-se musicalment als segles IX-X (Saint Martial de Limoges). Les seves visions apocalíptiques són tràgiques i punyents, però la música que l'acompanya és harmònica i màgica: l'inici de cada estrofa amb un interval de cinquena ascendent ens transporta a l'escolta meditativa d'un relat còsmic i sagrat.
El Cant de la sibil·la fou interpretat tradicionalment durant segles per la veu onírica d'un infant, ja que els pares de l'Església prohibiren que fossin dones que ho fessin dins els temples, amb l'excepció dels monestirs femenins. Amb aquesta interdicció perdem la presència profètica de la figura femenina que el proclamava. El patriarcalisme de l'Església arrancava així a les dones la possibilitat de transmetre la paraula divina. Gràcies a aquest cant mil·lenari, la llum de les sibil·les -la dèlfica, la pèrsica, la líbica, la cumea, l'eritrea, la sàmica, la cumana, l'hel·lespòntica, la frígia i la tiburtina- amb veu i figura femenines és avui encara viva.
Als sentits de saviesa i misticisme de la sibil·la se n'hi afegeix un altre de profunda actualitat: l'ecològic. L'esborronador missatge de la sibil·la és dramàticament vigent, ja que ens parla de la destrucció del món, de la manca de respecte envers una natura que se'ns en va, de la brutalitat que ha portat l'home a considerar que la naturalesa és una màquina. El dolor i l'amenaça per la vida de la nostra mare terra són més que mai profètics avui en la veu de la sibil·la.
La troballa d'una versió inèdita i única del cant a l'Arxiu de Vic
Una mica a causa de la curiositat que li va despertar un professor d'Història de la Música i una mica per atzar, la jove estudiant vigatana Laia Sallés va descobrir l'any passat que a l'Arxiu Episcopal de Vic s'hi conservava una autèntica joia: una versió "inèdita i única" del Cant de la sibil·la, datada a la segona meitat del segle XV. Inèdita perquè la seva existència no estava documentada, i única perquè, a diferència de la resta de cants catalans que es conserven, de 12 estrofes (o de 16 els més llargs), la versió localitzada a Vic en té 24. Laia Sallés en destaca també la gran riquesa d'influències que s'hi poden observar. "Són més que notables les semblances amb les dues versions occitanes que es conserven i la presència de lèxic d'arrel occitana a tot el poema. També són constatables les identitats entre la versió vigatana i una altra traducció catalana del segle XIV procedent de Girona", explica Sallés.
L'autora del treball, que a l'actualitat estudia Història a la Universitat de Barcelona, va iniciar la seva recerca a l'Arxiu Episcopal amb la intenció de trobar-hi una versió llatina del Cant de la sibil-la que havia citat en una classe el seu professor d'Història de la Música. Però buscant i rebuscant entre els antics documents, Sallés va localitzar inesperadament la versió inèdita de 24 estrofes. La jove es va bolcar en el seu estudi i va decidir convertir-lo en el treball de recerca del segon curs de Batxillerat.
La investigació li ha valgut diversos premis i un homenatge de la seva ciutat, Vic, on demà divendres el contratenor Jordi Domènech, acompanyat del Cor d'Homes d'Osona i de l'organista Josep Surinyac, interpretarà una selecció de les 24 estrofes que han estat transcrites per l'estudiant vigatana. Sallés admet que la transcripció dels versos no ha estat fàcil. "El text sembla escrit a raig, amb mala lletra i abreviatures pròpies de l'Edat Mitjana. A més, el desgast del document ha dificultat encara més la tasca", explica.
