Els artistes catalans

El visitant de Barcelona que busqui els monuments barrocs i les naus renaixentistes, la petja dels estils dominants en art i arquitectura que componen el gruix de la gran tradició europea, s'endurà un desengany. Durant els segles de formació i desenvolupament dels grans Estats europeus, i de les col.leccions d'art de les monarquies que es convertirien en els grans museus -el Prado, el Louvre, el British Museum-, Barcelona era una ciutat d'importància secundària.

Tot i així, Catalunya aporta al llegat cultural universal dues èpoques d'especial esplendor creativa: la primera va tenir lloc durant la primera Edat mitjana, amb una floració exuberant de l'art romànic, amb monestirs, esglésies, ermites i monuments que es conserven en moltes de les comarques lleidatanes, gironines i barceloneses, i moltes obres plàstiques que es poden admirar a l'anomenat Museu d'Art Nacional de Catalunya a Barcelona -per exemple, els frescos de Taüll-, als museus de Girona i també en diverses institucions i col.leccions particulars americanes.

L'altra singularitat de l'art a Catalunya es va donar a final del segle XIX i principi del XX, en els anys del Modernisme, que és la denominació amb què es va implantar a Catalunya el modern art britànic, l'art nouveau francès i belga, la jugendstil vienesa. Una sèrie de circumstàncies històriques afortunades de les quals parlarem més endavant van permetre que aquest estil es desenvolupés vigorosament per tota la regió i, concretament, determinés la fesomia de la ciutat de Barcelona.

A més d'aquests dos grans moments històrics de creativitat col.lectiva, quan les pràctiques artístiques es van alliberar o van perdre el patronatge de l'Església i de les corts reials i els artistes van assolir una nova forma d'independència, el segle XX va veure néixer a Catalunya un grapat de fortes personalitats, que en la majoria dels casos van trobar en els anys d'aprenentatge a París la connexió amb la marxa de l'art modern, i algunes de les quals han deixat la seva petja fèrtil en l'evolució de l'art del segle XX: els més coneguts són Marià Fortuny (1838-1874) -el pintor més celebrat de la seva època a París i a Roma, ciutats on va passar una pila d'anys, i la mort abans d'hora del qual li va impedir coronar una carrera extraordinària-, Sert, Miró, Dalí, Tàpies. Avui dia, el centre d'atracció per als artistes catalans de les últimes generacions s'ha desplaçat cap a Nova York, Berlín i altres ciutats alemanyes, on alguns s'hi han instal.lat a viure i d'altres hi passen uns quants anys de formació i després tornen a casa.

Ja ho feien a principi del segle passat Casas i Rusiñol, que van compartir vivenda al Moulin de la Galette de París. El primer, un notable artífex considerat com el millor dels artistes catalans de principi del segle passat, reprodueix la nova manera impressionista en quadres com Plein Air. En tornar a Barcelona, es va anar acomodant als gustos d'una burgesia més conservadora, l'hedonisme de la qual va quedar plasmada en els retrats que decoren la sala de fumadors del Cercle del Liceu, l'Òpera barcelonesa.

Ja avançat el segle XVIII, Barcelona havia tirat a terra les muralles que l'impedien de créixer per l'immens descampat que avui dia és l'Eixample. Aquest barri central es va edificar seguint un pla d'urbanització racional, que a les primeres dècades del segle XX va donar peu als arquitectes modernistes, finançats per una burgesia pròspera gràcies a la revolució industrial, la van convertir en allò que justament s'anomena el quadrat d'or, per l'acumulació d'esplèndids edifici que conformen el barri. A Barcelona sobresurten entre aquesta plètora d'edificis única al món els de Puig i Cadafalch -un d'ells hostatja ara la Fundació Tàpies- i els de Gaudí, el centenari del qual se celebra ara, i amb unes obres tan atractives i singulars com el temple de la Sagrada Família i la casa coneguda com La Pedrera, que s'han convertit en emblemes de la ciutat i un dels màxims atractius per a milions de turistes que la visiten anualment i que constitueixen avui el primer motor de la seva economia.

Josep Maria Sert (1876-1945) va ser un pintor i muralista de repulació mundial, com testimonien a Nova York les seves pintures a l'hotel Waldorf Astoria, el Rockefeller Center i el saló de la Hispanic Society, el Palau de Justícia a Barcelona, el de Sant Telm a Sant Sebastià, el de la Societat de Nacions a Ginebra, i la catedral de la ciutat barcelonina de Vic. El seu nebot, l'excel.lent arquitecte Josep Lluís Sert, firma l'edifici de la Fundació Miró, consagrada a qui tal vegada és l'artista català més important del segle XX, Joan Miró (1893-1983). Al llarg dels seus anys juvenils a París, on temps més tard decoraria amb dos grans murals la seu de la Unesco, va freqüentar els cercles surrealistes, i partint d'aquesta estètica va derivar progressivament cap a un llenguatge pictòric completament original, que influiria considerablement en l'art contemporani americà a partir de la seva primera gran retrospectiva al MOMA, a Nova York, el 1941.

En aquest mateix any i en el mateix museu va tenir la seva primera retrospectiva Salvador Dalí (1904-1989). Havia conegut Miró a París, on també es va acostar al grup surrealista, al qual va aportar alguns conceptes teòrics i una nova dimensió de l'extravagància per després trencar violentament amb els seus postul.lats ideològics en benefici d'un tractament hiperrealista de les seves fantasies, que va trobar fama i fortuna, tot i que la crítica segueix apreciant només les obres de joventut, deutores de les ensenyances d'Ernst i De Chirico. A la seva obra es dediquen dos museus: un a Saint Petersburg (Florida), i l'altre, a Figueres (Girona), és el més visitat d'Espanya, després del Prado.

A principi dels anys cinquanta es va formar a Barcelona el grup Dau al Set, en el qual s'havien integrat tres de les figures més interessants de la plàstica espanyola de la segona meitat del segle: Joan Ponç, Joan Brossa i Antoni Tàpies. Dau al set pregonava una plàstica onírica, esquitxada de referències màgiques i dabòliques i presències del món quotidià, hereva també del Surrealisme. Tàpies va derivar cap a l'Informalisme i va obtenir la dimensió internacional a la seva obra, representant Espanya a les biennals de Venècia i Sao Paulo. Despré es va fer l'amo d'una estètica pròpia a partir de materials pobres i elementals: terra, trossos de fusta. Amb ell no s'acaba, per descomptat, l'interès o l'excel.lència de l'obra dels artistes catalans, però la seva és, ara per ara, l'última aportació catalana al cànon establert de l'art contemporani.