De Ramon Llull a Eduardo Mendoza
La part central de la literatura catalana, no obstant, es troba en el territori poètic. Ben arrelades, les lliçons de Carner, Foix i Riba són un manantial que no ha cessat i que ha rebut elogis entusiastes d'Octavio Paz. No pot ser considerada com a menor una tradició que aplega diversitat de rostres i maneres de fer, des dels jocs de mans de Joan Brossa fins el goig verbal de Blai Bonet, des de l'aventura moral de Gabriel Ferrater fins a la tensió educadament inflamable de Narcís Comadira, des del radicalisme de Carles Hac Mor fins a l'excentricitrat de Miquel Bauçà, des de la investigació de Pere Gimferrer fins la vehemència expressiva d'Enric Casasses. La riquesa, el plaer i el consol que regala aquesta mina d'or de la literatura catalana no pot amagar, però, l'anomalia que representa començar la casa pel teulat. La brillantor lírica i l'afany per caçar el sublim ha impedit que el conreu de la ficció en prosa es desenrotllés amb la naturalitat que caldria. No és fins després de la mort de Franco quan el buit pel que fa a les formes i els gèneres dels discursos narratius comença a omplir-se. Des dels espais institucionals s'ha volgut privilegiar la quantitat damunt de la qualitat, però el cert és que hi ha una diversitat de camins en marxa que fan sospitar la possibilitat d'un optimisme. Quim Monzó, Jesús Moncada i Baltasar Porcel, Miquel de Palol i Núria Perpinyà, Julià de Jòdar i Màrius Serra, Vicenç Pagès i Imma Monsó, Lluís-Anton Baulenas i Biel Mesquida, podrien ser alguns dels noms que prometen en el terreny de la prosa la varietat de registres i rumbs narratius que procurin al lector constant la felicitat, l'orgull i l'anhel de llegir que ja ofereix la literatura catalana en els dos camps anteriors.
