Ovidi Montllor en deu cançons indispensables
L’obra del cantant persisteix amb tota la força com un dels cims de la cançó d’expressió lírica i de la figura de l’artista compromés
Al cap de vint anys de la seua desaparició, un aniversari recordat amb tributs musicals, exposicions i altres celebracions, la figura d’Ovidi Montllor dins de la Cançó i del, per extensió, gran territori de la cançó lírica, no ha deixat de créixer i sumar; un reconeixement celebrat per les noves generacions d’intèrprets i músics. De l’escena teatral a l’entaulat musical, Ovidi Montllor reuneix amb èxit i singularitat les qualitats del cantant intèrpret en la línia dels grans noms de la Chanson: Léo Ferré, Yves Montand, Jacques Brel o Serge Regianni. La conjunció feliç de la paraula, el gest i la música.
A la seua figura de creador musical s’uneix la de divulgador líric, posant veu majúscula als versos d’Estellés, Salvat-Papasseit, Josep Maria de Segarra o Blai Bonet. La trajectòria d’Ovidi Montllor va acabar visualitzant les llums i, sobretot, les ombres del paisatge cultural emergent en el nou marc de l’Estat de les autonomies; les penúries i la miopia d’una indústria discogràfica incapaç de protegir els seus artistes i l’abandó de l’Administració d’una part d’allò que havia estat un dels seus grans patrimonis populars: la Cançó.
La fera ferotge (Ovidi Montllor, 1968)
Debut discogràfic del cantant. La Nova Cançó viu els seus divorcis interns i Els Setze Jutges han plegat com a col·lectiu i organisme formatiu. Ovidi Montllor desembarca en el món musical amb el seu bagatge com a actor escènic, que assenyalarà la seua trajectòria artística. La cançó satírica en català eixampla els seus dominis, i intèrprets i Montllor es col·loquen com un dels seus franctiradors més afinats. “Una fera ferotge” que aterrava amb la benedicció de Georges Brassens (“Le gorille") i d’esperit llibertari.
Sol d’estiu (Ovidi Montllor, 1971)
Com a resposta a la famosa “Cançó d’estiu” que cada any envaïa les llistes d’èxits, Ovidi Montllor feia la seua versió de cançó estiuenca en un divertit joc rítmic, entre la paròdia hawaiana i el frenesí de la comèdia slapstick. Montllor s’afermava en el conreu de la cançó satírica i d’accent més corrosiu seguint els passos del seu company i mestre, Pi de la Serra.
Homenatge a Teresa (Ovidi Montllor, 1974)
El cantant feia el seu Amarcord particular a partir del retrat d’aqueix personatge, “la boja del poble”, ací la Tereseta que el va instruir en el seu primer aprenentatge sentimental. La cançó estava inclosa en l’àlbum A Alcoi, que assenyala l’inici del període de maduresa com a cantant i creador. La col·laboració amb el guitarrista Toti Soler revesteix les seues cançons, a partir d’ara, d’una sonoritat distintiva i popular, una col·laboració que es prolongarà fins a la mort del cantant. Quaranta anys després “Homenatge a Teresa” ha esdevingut un dels clàssics del cançoner de la Cançó. Fins i tot Joaquín Sabina n’ha fet una versió.
Els amants (Vicent Andrés Estelles, 1974)
Primer gran anunci del cantant com a intèrpret líric i nova incursió en la literatura del poeta de Burjassot (Llibre de meravelles, 1971). La poesia d’Estellés, amb el desig i la passió com a matèria primera, i la veu de Montllor, la vibració del mot, signaven un pacte de fraternitat eterna. Una comunió creativa que tindrà el seu corol·lari en el disc, fet a contracorrent, Coral romput. Altres poetes com Joan Salvat-Papasseit o Josep Maria de Segarra acabaran incorporant-se al seu equipatge, a l’arxiu del plaer de la paraula, com a mestres de capçalera.
Perquè vull (Ovidi Montllor/Y. Belmonte, 1972)
Una de les cançons que exemplifiquen millor l’ideari vital del cantant i que li servirà durant molt de temps com a carta de presentació —o de tancament— en els recitals. Montllor hi reafirmava la seua voluntat de viure sense lligams a partir de la presència escènica capaç de transformar cada cançó en una comèdia o peça dramàtica de tres minuts.
Les meves vacances (Ovidi Montllor/Ovidi Montllor i Toti Soler, 1974)
Montllor, seguint les petjades del Brassens de la “ Supplie pour être enterré à la plage” de Sète —igual que el Serrat de “Mediterráneo”— avançava el seu testament amb humor i manual d’instruccions, com deia la cançó, “tot ben senzill i ben alegre / em creureu mort, jo no haureu mort / faré vacances”. Tot l’Ovidi i al cent per cent: irònic, tendre, sarcàstic, combatiu.
M’aclame a tu (Vicent Andrés Estellés/Ovidi Montllor, 1980)
Segurament una de les col·laboracions musicals més reeixides del seu treball amb l’obra de V. Andrés Estellés dins de la seua darrera etapa de complicitats líriques. El músic aconseguia atrapar amb èxit la poesia torrencial de l’escriptor en aquest traspàs o transferència, sempre fràgil, que hi ha entre poesia i cançó, entre vers i música.
El meu poble Alcoi (Ovidi Montllor)
En l’àlbum A Alcoi —amb la innovadora coberta feta per Antoni Miró— ja havia deixat mostres ben significatives de les seues arrels; ara, el cantant pren prestats a Jacques Brel la música i el seu tribut emocionat al paisatge flamenc, “Le plat pays”, per reconstruir, en forma de passeig per la seua memòria, els lligams amb els seus orígens, amb el seu poble a la vora del barranc del Cinc.
Si mai de tu (Ovidi Montllor)
Com altres cantants que l’havien precedit en la seua oda urbana, Ovidi Montllor fa la seua particular balada d’amor a la ciutat de Barcelona, invocada des del record de l’amant i la pèrdua a partir d’una escriptura bastida de petites i delicades pinzellades.
Què et sembla, Toti? (Ovidi Montllor)
Cant a l’amistat i a l’ofici de cantar, de compartir músiques i emocions, nits de concerts i bars de mitjanit que esperen l’arribada dels músics clandestins. Toti Soler s’erigia com la cara B del cantant, l’etern còmplice i traductor de les seues fantasies.
