Belles i lletjos

Dos interessants espectacles de dansa aterren aquesta setmana a Barcelona. El primer ve de la mà de Jean-Christophe Maillot, que al capdavant de la companyia que dirigeix des de fa vint anys, Els Ballets de Montecarlo, presenta al Gran Teatre del Liceu la seva particular versió de La bella dormentque el coreògraf ha batejat amb el nom de La Bella (2001). Som davant una versió molt lliure sobre la que van crear Marius Petipa i Piort Ílitx Txaikovski a Sant Petersburg a la fi del segle XIX, amb un llibret procedent del conte homònim de Perrault. El segon espectacle, totalment oposat a aquesta gran producció, però que també promet, el protagonitzen Loscorderos.sc el duo format per David Climent i Pablo Molinero, que des de fa deu anys sorprenen l’espectador amb l’energia física que imprimeixen al seu llen guatge gestual, a cavall entre la dansa contemporània i el teatre. L’espectacle que ara estrenen al Mercat de les Flors és ULTRAinocencia.

La Bella de Maillot és un ballet provocador, colorista, modern i vital, amb un vocabulari coreogràfic fèrtil i versàtil, en la línia d’altres versions que ha fet aquest brillant creador d’altres ballets del repertori clàssic, com Romeu i Julieta (1996), Ventafocs 1999), El Llac (2011) i recentment Trencanous (2013). L’aposta d’aquest brillant coreògraf és la de distorsionar l’obra clàssica per crear un ballet en què els protagonistes són homes i dones contemporanis amb les pors, els anhels i les contradiccions que els són propis. Tot això, amanit amb unes gotes de glamur en la posada en escena. En els ballets de Maillot, els protagonistes (a la primera funció al Liceu la parella serà Noelani Pantatico com La Bella, i Lucien Postlewaite, com El Príncep) no són personatges superficials, sinó que tenen una profunditat psicològica que converteix les històries, com ara el conte de La bella dorment, en temes per a adults. Són el to metafòric i l’atractiu cromàtic d’aquesta obra, juntament amb la màgia que desprèn la posada en escena, allò que la manté unida al relat infantil. L’original i blanca escenografia d’Ernest Pignont-Ernest i el colorista i imaginatiu vestuari de Philippe Guillotel (assidus amb Maillot) són els millors aliats d’aquesta obra, a més de l’excel·lent treball coral, que resultarà hipnòtic per a l’espectador.

A La Bella, el públic es trobarà davant l’enfrontament entre dos mons antagonistes: el real, en què viu el Príncep, i el protegit, en què viu la princesa Aurora, una protecció que Maillot expressa mostrant la protagonista en una gran bombolla. I si aquesta és una de les moltes sorpreses que depara aquest muntatge, una altra seria que l’heroïna no només s’haurà d’enfrontar a la malvada fada, Carabose, sinó també a una perversa sogra.

S’han complert ja 20 anys des que la princesa Carolina de Mònaco va prendre l’evident encertada decisió de convidar Jean-Christophe Maillot (Tours, França 1960), a dirigir Els Ballets de Montecarlo, la llegendària formació hereva dels mítics Ballets Russos de Diaghilev: el magnífic treball d’aquest coreògraf ha convertit aquesta companyia en la digna successora de la mítica formació. A més, també ha complert una altra de les peticions de la princesa Carolina: augmentar el nombre d’espectadors de ballet al principat monegasc. Va començar omplint la Sala Garnier, amb capacitat per a 450 espectadors, i ara omple amb escreix el modern Fòrum Grimaldi, amb 1.500 localitats.