_
_
_
_
_

“El nostre so és una barreja del que li agrada a cadascú”

La lluminosa obscuritat de Mox Nox i el seu àlbum de debut, ‘Damnatio Memoriae’, una de les sorpreses de la temporada

La banda de rock Mox Nox.
La banda de rock Mox Nox.

Fins fa poc, Mox Nox, una banda de rock amb components de diverses poblacions de la Marina Alta, eren una formació pràcticament desconeguda. Abans del seu esplèndid disc de debut, Damnatio Memoriae (Autoedició, 2013), tenien una maqueta i un correcte single de garage rock cantant en anglés, Down 7 (2011). Entre un treball i l’altre, graven un àlbum del que queden descontents —roman arxivat en algun calaix—, canvien lleugerament la formació, migren al valencià i, finalment, llancen un disc molt atractiu, l’esmentat Damnatio Memoriae (millor àlbum de rock de la passada edició dels premis Ovidi Montllor), que combina distorsió i atmosferes obscures amb lluminoses melodies, una cocció que, com ha apuntat la crítica, els apropa a l’herència musical del shoegazing i My Bloody Valentine i els emparenta amb formacions contemporànies com els gallecs Triángulo de Amor Bizarro. Això, sobre el paper. La versió del grup és que el seu so conté menys procés de reflexió del que sembla.

Parlem telefònicament amb Lluís Castelló, veu i guitarra d’una formació que integren també Pep Gomar (baix), Javi Lara (bateria) i Rubén Vidal (guitarra). Castelló, que malgrat el seu paper visible en la formació assegura ser “un més del grup”, relata la gènesi referida al principi. Ho conta tot amb un to distanciat, com si formara part d’un procés no molt satisfactori fins a trobar la pedra filosofal, la formació i la peculiar manera de sonar de Mox Nox en el context de la música en valencià, una reactualització de trames sonores del rock independent de la fi dels huitanta i el començament dels noranta. “No buscàvem un so en particular. Escoltem molta música diferent, agafem coses d’ací i d’allà i el resultat final és una barreja del que ens agrada a cadascú”, adverteixen.

De fet, una de les bandes amb les quals han estat comparats, Triángulo de Amor Bizarro, no és sant de la devoció de tots els membres del grup. Altrament, sobre les possibles petges de shoegazing en la seua música, “prenem elements d’aquell estil, sobretot a l’hora de crear atmosferes, però no és una cosa calculada”, delimita el guitarra de Mox Nox.

Escoltem molta música diferent, agafem coses d’ací i d’allà i el resultat final és una barreja del que ens agrada a cadascú

Comptat i debatut, però, tampoc no els va resultar senzill trobar l’afortunada dimensió sonora de Damnatio Memoriae, un acabat que travessa i cohesiona tot l’àlbum. “L’altre disc”, diu amb referència a la gravació que acabaren sense publicar, “va quedar molt dispers, la base rítmica perdia contundència… Era un disc gravat per pistes. I en aquest nou àlbum decidírem gravar en directe, amb tots els amplificadors encarats al mateix costat i els micròfons agafant so de diversos instruments”, relaten sobre la gravació en l’estudi de Pepe Tigruss a Gandia, on la banda va assumir el repte de la producció. Gràcies a aquesta decisió de gravar en directe, el disc té una organicitat innegable, un tret que segurament quedarà ressaltat en l’edició de 300 exemplars en vinil que estan a punt d’eixir al carrer.

L’altre punt que atorga naturalitat a Damnatio Memoriae és el valencià. “La nostra primera demo tenia quatre cançons en anglés. Però nosaltres som de la Marina, parlem valencià, i en gravar el single ens adonàrem que el que era més natural era cantar en valencià, era forçat fer-ho en un altre idioma”.

Això els obrí la porta dels premis Ovidi, que guanyaren de manera bastant sorprenent atés que el disc sols s’havia distribuït per mitjà de descàrregues en Internet i Mox Nox eren uns autèntics desconeguts en l’escena en valencià, en què són un nou agent en l’inacabat procés de diversificació estilística. I encara que toquen ocasionalment amb altres grups en valencià, la seua paleta sonora i l’innegable impacte positiu del disc els permet ser programats en esdeveniments com el Deleste Festival de València (17 d’octubre), el Festival de Benvinguda de la Universitat de València (18 d’octubre) o el Monkey Week de Puerto de Santa Maria (1 i 2 de novembre). Sense oblidar un concert a Benissa el dia 26.

Som de la Marina i en gravar el single ens adonàrem que el que era més natural era cantar en valencià

Per estil, de fet, serien el grup perfecte per descobrir en els escenaris secundaris d’un aparador com el Primavera Sound. Estirem el fil: “Hem vist bandes pitjors que nosaltres en aquell festival. Només falta que ens criden, com a mil bandes més”, apunta Lluís Castelló sense complexos. I no li falta raó.

Parlant de definicions sonores i estils, quasi oblidem que els Mox Nox són uns lletristes notables i que el nivell d’obscuritat musical és acompanyat d’unes lletres també fosques i amb algun punt subversiu i provocador: “(...) i ara a buscar una escletxa / per apartar / els pacifistes a un costat, / és l’hora de la veritat”, canten en Imprevisible, segurament la seua cançó més immediata. “La lletra va sorgir en un moment en què hi havia una sèrie de moviments socials que començaven amb força, però que eren molt ingenus. Això dels aplaudiments sords feia una mica de feredat… La cançó era una crítica”, diu sense voler aprofundir més les possibles interpretacions, amb l’actitud esquiva que demana l’aura boirosa i un punt inquietant del disc, aquella mena de lluminositat obscura tan reeixida.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_