Sis anys i mig després
No conec cap cas de silenciament interessat d’una notícia que siga comparable al que va passar a València aquell 6 de juliol, amb 43 morts
Canal 9 ha sigut notícia aquests dies, no solament perquè no ha retransmés en directe la Cremà de les falles, com a gest de protesta per la pila d’acomiadaments que la nostra televisió ha hagut de patir. En realitat, el que ha fet córrer més tinta ha sigut un fragment d’un documental que l’associació de víctimes de l’accident de metro del 3 de juliol de 2006 va fer públic aquest 3 de març. En aquest documental, un treballador de Canal 9, Frederic Ferri, reconeixia que, aquell dia, els informatius de la televisió valenciana van minimitzar l’accident tant com van poder perquè seguien directrius de la superioritat, “en la línia de la presidència i el portaveu del govern”. Llavors s’esperava l’arribada del papa, que havia de ser el gran esdeveniment de l’any, i res ho havia d’espatlar. Davant d’això, l’accident es va tractar “com una informació de perfil baix i que no s’havia de cobrir”.
En el vídeo, Ferri s’indigna quan diu això, i amb raó, perquè aquesta informació de perfil baix es refereix a l’accident més gros que s’ha produït mai en una línia de metro a l’Estat espanyol, amb 43 morts i 47 ferits, tots ells amb familiars i amics que ja no havien d’oblidar mai aquell dia. Ferri, qui, si ho he entés bé, llavors era editor d’informatius, va haver de constatar amb impotència com les altres cadenes sí que s’afanyaven a informar de la magnitud del desastre; totes, llevat de la seua i nostra, que era a la que li corresponia informar més i millor que ningú. Ferri acabà preguntant-se com és que els periodistes no es plantaven i no corrien a exercir el seu ofici, que és contar el que passa, agrade o no a qui mana.
Aquestes declaracions han fet parlar prou, perquè posen en evidència fins a quins extrems arribà la manipulació informativa de la televisió pública –perquè la paguem entre tots- valenciana, i a quins graus humiliants de servilisme es van veure obligats els periodistes que hi treballaven. És molt alliçonador, i també revifa coses molt ingrates de recordar, com les excuses d’un govern que, pel que es va anar sabent (però no en Canal 9), havia economitzat més del compte en mesures de seguretat, o com el tractament vergonyós que van rebre els familiars de les víctimes, pràcticament condemnats al silenci. Ni responsabilitats, ni explicacions fidedignes, ni disculpes, ni a penes cap gest d’humanitat amb ells.
El 6 de juliol del 2006, la batalla per una televisió pública de qualitat feia temps que s’havia perdut
Davant de tot això, hi ha qui s’ha afanyat a dir que les televisions sempre manipulen, però això no és cap excusa. Qui crega que els possibles errors dels altres poden disculpar-ne els propis, no solament no corregirà mai res, sinó que acabarà fent coses que no tenen perdó enlloc. Jo no conec cap cas de silenciament interessat d’una notícia (de tergiversació sí que n’hi ha un) que siga comparable al que va passar a València aquell 6 de juliol, amb 43 morts. També s’ha dit que Ferri s’hauria d’aplicar el mateix que diu, tot i que, com a editor de notícies, ell no podia traure’s de la mànega les imatges i les declaracions que els seus companys no li subministraven. Aquesta no és la qüestió. De fet, hem d’agrair-li que s’haja atrevit a dir públicament el que molta gent sap: que una televisió massa servil va fallar aquell dia de la manera més ignominiosa. En tot cas, ens podem preguntar com és que això no s’ha dit molt abans.
El 12 de març passat, la presidenta de l’associació de víctimes de l’accident, Beatriz Garrote, es preguntava en un altre acte públic on estaven els periodistes aquell fatídic 6 de juliol, o millor, on no estaven. Per què van informar tan tard, tan poc, tan malament. Per a respondre-ho, crec que convé llegir una anotació molt lúcida del blog d’un experiodista de Canal 9, Julià Álvaro. Aquest ens recorda que, a final dels anys 90, molts treballadors de l’ens intentaren oposar resistència a l’excés de control polític i als abusos de poder que patien. Se’n van seguir repressàlies, trasllats i acomiadaments, amb els resultats previsibles: desmantellament de la redacció i docilitat absoluta dels supervivents. El 6 de juliol del 2006, la batalla per una televisió pública de qualitat feia temps que s’havia perdut. Àlvaro es pregunta també si la societat valenciana ha defensat mai els seus mitjans de comunicació públics. La resposta és que no. No els va defensar llavors, i els ha anat abandonant després, al pas que Canal 9 perdia les últimes engrunes de credibilitat. Com un peix que es mossega la cua, se n’han seguit més acomiadaments, més por i menys audiència. No es tracta de jutjar ni de buscar culpables, sinó de comprendre i explicar els fets. Al capdavall, informar és això. Estic segur que encara deuen quedar molts treballadors de Canal 9 que creuen que una televisió pública, de qualitat i en valencià, al servei dels ciutadans, és necessària. Ara, parlar clar del que han viscut és una de les poques coses que poden fer per a tornar-la possible.
