_
_
_
_
_
Crónica
Texto informativo con interpretación

Passar-les putes

La pandèmia no ha aturat el negoci del sexe, però ha clavat una forta estocada a la Jonquera

Una jove es prostitueix a la N-II, al seu pas per La Jonquera (Girona).
Una jove es prostitueix a la N-II, al seu pas per La Jonquera (Girona).Toni Ferragut (EL PAÍS)
Rebeca Carranco

Quan el cotxe s’apropa, somriu. No fa cap gest d’anar-se’n, ni es queixa quan veu una periodista i un fotògraf. Té 42 anys, és de Bulgària, i fa 16 anys que és a Espanya. És a la cruïlla de la Nacional II a la Jonquera. “No hi ha gaire feina”, es lamenta, un dijous d’abril, tan inhòspit com la cantonada on es col·loca cada dia unes quantes hores. Mentre xerrem, un home gran s’acosta i aparca. “Un client?”, preguntem. “No agafa dones”, aclareix. Només ve a mirar. Aparca cada dia aquí, la saluda i se’n va. Més endavant, ens el tornem a trobar, fent el mateix amb una altra dona.

En un tram de poc menys de dos quilòmetres, una desena de dones es prostitueix a les tres de la tarda a la frontera que uneix Girona amb França. Ella té 23 anys, és de Romania. S’hi posa cada dia unes cinc hores. Igual que la dona de Bulgària (no n’hi ha cap que vulgui donar el seu nom), es queixa de la poca clientela. I per què a la carretera? Per què no en un club? “Al carrer és molt més ràpid” el sexe, explica. Ja fa tres anys que és a la Jonquera, on els carrers han perdut el tragí dels temps precovid.

“Hi ha molta desmoralització en el sector”, explica Conxa Borrell, del sindicat Organització de Treballadores Sexuals (Otras). “Encara hi ha molt la sensació que em puc contagiar de covid. Tant ells com elles”, afegeix. Les dones, sense cap tipus de drets, tenen por de posar-se malaltes. “No tenen una xarxa de cures. Si estan malaltes, qui les cuidarà? Qui estarà per elles? Qui els portarà menjar si els fa falta?”, reflexiona Borrell. Amb la pandèmia, d’un dia per l’altre moltes dones es van veure amb les maletes a la porta dels hotels dels clubs on treballaven. Els pisos es van convertir i continuen sent el lloc on treballar, a l’esquena de tot, amb un coneixement gairebé nul del que passa a dins.

Però no és fàcil que ho admetin. “A casa no treballo. Mai”, assegura la dona búlgara. Durant el confinament, explica, va treballar per internet, amb videocàmeres. Però res de sexe a casa seva. “Tot el que feia al carrer era anar del supermercat a casa”, assegura, com tothom. Els clubs han estat pràcticament tancats durant més de dos anys. Ara, diu José Moreno, amo del Paradise, que s’autoanomena un dels clubs més grans d’Europa, està obert però a mig gas. “Hi treballen unes 80 dones”, assegura Moreno, de les 200 per a les quals tenen capacitat les instal·lacions. Elles paguen 70 euros per cada nit d’hotel al club. A banda, hi ha els treballadors contractats directament per Moreno. Dels 78, “encara en queden 5 o 6” en ERTO.

Ni tan sols una pandèmia mundial ha aturat el negoci del sexe, però ha deixat tocat un dels epicentres de la prostitució a Catalunya. La Jonquera, aquest poble de camions, vent, polígons i aparcaments, no ha tornat a ser el pol d’atracció que era, sobretot per als homes del sud de França. “Només queden dos clubs oberts, el Paradise i el Dallas”, assegura l’inspector en cap de la Policia Nacional a la zona, Juan Ramón Andrés. I tots dos tenen molts menys clients dels habituals. Un altre club, el Madam’s, va estar obert de manera encoberta com un prostíbul sense tenir els permisos fins que va ser descobert pels Mossos i la Policia Nacional. “Tot ha quedat bastant sentenciat amb la pandèmia”, assegura Andrés.

El debat de la prostitució és complex i manté dividit el feminisme. Després d’anys de periodista, he vist de tot: dones explotades sexualment, traficades, maltractades, colpejades, humiliades, anul·lades i reduïdes a un tros de carn perquè l’utilitzi qualsevol que pugui pagar-s’ho. També dones lliures, decidides a fer del seu cos i del seu sexe el que considerin. I altres, els casos més complexos, que diuen que són lliures, però sempre sota la vigilància de suposats nòvios que no queda clar si les protegeixen o els fan de xulo des de la terrassa del bar.

Però una cosa és prendre nota i escoltar-les, i una altra és intentar imaginar, detingudament, què és prostituir-se. I sobretot, què és fer-ho en pandèmia, en què el contacte físic va suposar, en els pitjors moments, una possible avantsala de la mort. La infantilització de les dones que es prostitueixen deixa aquests debats en mans d’expertes i ONG. I usurpa a les protagonistes la seva veu, i el seu punt de vista, que defensen amb dents i ungles organitzacions com Otras.

A les cinc de la tarda, un aparcador de cotxes organitza la possible arribada de vehicles al Paradise. El cel sembla de plom. L’aparcador comença a mullar-se. “És la vida. I encara sort que hi ha feina”, diu. Una feina que la pluja arruïna al carrer. Les poques dones que encara hi són recullen les cadires i se’n van.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Rebeca Carranco
Reportera especializada en temas de seguridad y sucesos. Ha trabajado en las redacciones de Madrid, Málaga y Girona, y actualmente desempeña su trabajo en Barcelona. Como colaboradora, ha contado con secciones en la SER, TV3 y en Catalunya Ràdio. Ha sido premiada por la Asociación de Dones Periodistes por su tratamiento de la violencia machista.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_