Què volen fer els partits amb Betevé?

Des de juliol del 2021, Betevé ha acomiadat 21 treballadors d’una plantilla que anava creixent, en nombre i nivell retributiu, per les successives sentències que han atès les reclamacions dels que, abans, treballaven per a l’emissora, però a sou de productores privades. Hi havia, a més, un deute fiscal. La direcció ha argumentat que l’Ajuntament no estava disposat a seguir tapant un creixent forat econòmic. La partida de personal representa el 74% del pressupost de l’emissora. Si les despeses de personal ronden aquests percentatges, el marge de maniobra per pensar produccions certament s’encongeix. Un altre paper de les televisions públiques és ser client de la indústria audiovisual del país. Un paper dinamitzador que s’enfosqueix si s’acut al sector privat per alimentar productores amigues que fan donatius al partit que mana, com se sospita de determinats casos amb TV3, ara als tribunals, de l’època del 3%. Però, per altra banda, si no hi ha ociositat laboral, la despesa de personal també és despesa de producció, encara que no es consideri així. Audiència? Modesta. De totes maneres, a internet, la televisió de la gent jove, va arribar al desembre als tres milions de visites (OJD).

La qüestió és que els treballadors van tombar propostes de l’empresa que estalviava acomiadaments amb modificacions salarials i laborals que trobaven inacceptables. I la direcció ha cancel·lat Àrtic, La cartellera i La família Barris sense donar temps als seus responsables d’acomiadar-se dels teleespectadors. La direcció diu que ho compensarà amb un magazín cultural. Ja es veurà. De moment, una trista sortida.

Betevé és la millor televisió cultural que tenim. Però no únicament perquè ha estat històricament la televisió d’Arsenal (aquell artefacte de Manuel Huerga sense por a indagar en els codis visuals) o de Saló de lectura (aquella tranquil·la conversa que portava Emili Manzano). La cultura, seguint l’antropòleg Néstor García Canclini, no és solament un conjunt distingit de béns, com els llibres o les obres d’art, sinó la dimensió que “dona significat a totes les pràctiques socials”. Per tant, es pot parlar culturalment de futbol i de calçots. I Betevé procura fer-ho. I és clar que hi ha programes més obligats que d’altres.

Un altre tret és que el “dret d’entrada” (un concepte de Bourdieu per clavar un mastegot a les televisions que no s’atreveixen a convidar savis hardcore) és ample i la pluralitat dels convidats que intervenen... òbvia. I no es tracta solament del mostrari de posicions partidistes, també hi ha més dret d’entrada sobre el pensament, la ciència, el debat a propòsit de la ciutat, les militàncies veïnals, les tribus urbanes o musicals... Sense que això no ens estalviï que a Betevé també hi hagi tabarra, entrevistes primetes, sermons apergaminats (una especialitat de la política)... Inevitable.

Els polítics són els primers convençuts que ser és ser vist. Tots els grups municipals fan cua per sortir a Betevé i Betevé fa bé de convidar-los. Però, quin és el seu compromís amb un projecte clar que tingui un pronunciament sobre costos i pretensions, amb un pla de futur sostenible? No sé avaluar el preu econòmic d’aquest compromís desitjable, potser ha de ser el que és, però sé que hauria de conservar la diversitat que aporta aquest mitjà, un centre cívic que li cal a Barcelona. La desaparició d’aquests tres programes és, com diuen les necrològiques menys rumiades, una “pèrdua irreparable”. No m’agradaria pensar que n’estic fent una.