Amb la millor intenció
Fa temps que la ciutat no veu construir nous barris sencers mitjançant un sol impuls. Els governs municipals semblen haver-se dedicat a fer coses noves que posessin Barcelona en òrbita, però no semblen haver estat per "donar llar"
L'exposició sobre Montbau, que actualment reclama l'atenció des dels finestrals de la planta baixa del COAC a la plaça Nova, fa inevitable pensar en aquest barri lluny dels focus mediàtics, que no deixen de celebrar els èxits que en matèria d'urbanisme i habitatge actuals solen assenyalar-se des de diferents fòrums. L'exposició, feta amb els fons de l'arxiu del COAC, ens fa adonar que en els últims 40 anys els diferents governs municipals d'aquesta ciutat l'han anat construint i modelant mitjançant reformes i operacions omplint buits i cobrint dèficits, que en la majoria dels casos eren necessaris. Però per poc que pensem en Montbau, ens fa veure que les notícies sobre la construcció de nous habitatges es donen amb comptagotes i que, excepte la Vila Olímpica –ja fa 30 anys–, fa temps que la ciutat no veu construir nous barris sencers mitjançant un sol impuls. I tot i que els governs municipals s'han estès durant diversos períodes, semblen haver-se dedicat a fer coses noves que posessin Barcelona en òrbita, però no semblen haver estat per "donar llar". L'exposició sobre Montbau posa en relleu, en definitiva, que la ciutat fa temps que està de reformes. Però si no volem que els recents governs municipals puguin ser motiu d'una rèplica igual que la cèlebre escena de pel·lícula La vida de Brian, amb la pregunta "però què han fet els romans?", en matèria d'urbanisme, hauríem de considerar seriosament a organitzar al CCCB una exposició sobre la Barcelona de Porcioles, que permetés tenir una opinió més inclusiva sobre els fets de la Barcelona moderna, dels quals Montbau és un exemple. Convocar aquí el període de l'alcalde Porcioles no vol dir que ho fes bé (cosa que, per cert, no crec que es pugui dir de ningú en termes absoluts), ni tan sols que fes "algunes" coses bé. Vol dir que el costum de sentenciar les coses de la ciutat, arribats a aquest moment del segle, mitjançant una etiqueta política, en aquest cas de franquista, com han fet alguns articles apareguts en la premsa en relació amb Montbau, no ajuda gens. Només serveix, per exemple, per donar una tènue cobertura moral als assassins de l'alcalde "franquista" Viola, que avui campen lliures entre nosaltres i participen de la vida publica d'aquest país.
L'exposició sobre Montbau posa en relleu que la ciutat fa temps que està de reformes
La imatge de Montbau amb la qual s'anuncia la mostra, una foto panoràmica que folra la façana del COAC, capturada per Manolo Laguillo des d'una finestra d'un habitatge del carrer Poesia, ha portat el bosc a la ciutat, com es pot veure des de l'exterior i des de la mateixa exposició i mirar a través del filtre d'aquest bosc la plaça Nova. El bosc que va permetre dir a Xavier Subías, un dels projectistes del barri: “La natura ens ha fet un gran favor”, assenyalant les virtuts naturals de l'emplaçament, incloent-hi la topografia, per millorar les qualitats del disseny urbà i arquitectònic de Montbau. Aquest bosc, tan encertadament incorporat a l'exposició, desapareixerà en bona part amb la proposta d'accessibilitat, que suposarà la tala d'arbres, ja que ara s'hi col·locaran escales o rampes dissenyats per una enginyeria a la qual s'ha encomanat el projecte, i que comportarà talar els arbres de la banda nord-est del carrer Poesia, en un costat dels Jardins de Montbau, que uneixen les dues parts del barri executades en dues fases diferents.
El cas que planteja Montbau avui és el debat més important, encara inexistent, sobre la participació veïnal en el disseny de la ciutat, i crec que hauria de sotmetre's a examen. En un primer estadi és inqüestionable atendre, una vegada preguntats, al desig dels veïns de millorar l'accessibilitat tenint en compte el pendent del barri, però en un segon estadi és molt opinable que hagi d'executar-se justament al lloc que desitgen fer-ho talant arbres, en lloc de suprimir algunes places d'aparcament. Qualsevol millora de l'accessibilitat, per més bàsica que sigui, suposarà millorar la qualitat de vida del barri, i més encara si aquesta té fases, i per tant deixa oberta la possibilitat de matisar i corregir futures intervencions. Una operació com aquesta hauria de fer-se amb el millor disseny, a l'altura d'un barri modèlic en molts aspectes, tot i que sigui qualificat per alguns com el producte d'un alcalde franquista. Som davant d'una paradoxa que desbarata aquestes qualificacions, i és que la millora democràtica espatllarà la qualitat ambiental del barri talant arbres de capçada considerable que han resistit fins avui, i que espero que no siguin també qualificats de franquistes. Què quedarà quan el barri s'ompli de rampes i escales mecàniques? No ens en penedirem tots?
