A la guerra amb el Pasqual…

Pasqual Maragall va fer fa poc 80 anys, i hem pogut llegir molts articles sobre la seva persona i la seva obra, amb particular insistència en l'any olímpic i també en les anomenades “maragallades”. La primera conclusió, com va dir una vegada el desaparegut Alfredo Rubalcaba, és que “en aquest país enterrem bé”. La segona és que, a l'espera de veure el documental Maragall i la Lluna, voldria aportar la meva visió personal d'una “maragallada” de considerables proporcions. D'aquí el títol d'aquesta peça: “A la guerra amb el Pasqual”. Literalment.

El 1992, any de glòria per a Barcelona, va ser un any tràgic per a l'ex-Iugoslàvia, i en particular per a Bòsnia i Hercegovina. A principis de març va començar a Sarajevo la tercera de les guerres iugoslaves, després d'Eslovènia (que tan a la lleugera posa com a exemple algun polític indepe) i de Croàcia, i quan s'apropava la inauguració dels nostres Jocs Olímpics, Maragall va decidir reunir alcaldes de ciutats que havien estat olímpiques per mirar de fer-hi alguna cosa. Va aparèixer el nom de l'alcalde de Sarajevo, llavors el Sr. Kreselvjacovic, un home ja gran, i va sorgir la idea de proposar una mena de “treva olímpica” per a la guerra a Bòsnia. Una fita molt cerimoniosa però poc pràctica. El Pasqual no en va tenir prou, i al seu entorn va sorgir un reduït grup (no posaré els noms per no oblidar ningú) que, amb el suport d'alguns “externs”, va engegar la campanya “Sarajevo depèn de tu”, d'on va sorgir més endavant la proposta de convertir Sarajevo en el “Districte 11” de Barcelona, i engegar un activisme bastant extraordinari. D'allà es va passar a l'enviament (acompanyat) de combois humanitaris a partir de l'octubre del 1992, en algun cas incloent-hi ambulàncies medicalitzades, i moltes accions solidàries a tot arreu. Sense la llum verda que va donar Maragall a aquest equip informal, res hauria estat possible, creieu-me. L'entusiasme dins de l'estructura municipal tradicional, al principi va ser força limitat. Però quan s'hi van sumar les ciutats d'Estrasburg, Bolonya, Amsterdam i alguna altra, el nombre dels que volien sortir a la foto va anar creixent.

I va arribar el moment en què el Pasqual va dir “doncs caldrà que hi anem, no?”. En ple gener de l'any més fred de la guerra, el nou alcalde de Sarajevo, l'amic Tarek Kupusovic, es va mostrar entusiasmat, volia reunir a la ciutat, per celebrar (és un dir) “els 1.000 dies de guerra”, alcaldes, intel·lectuals i artistes de tot Europa. D'alcaldes en total n'hi va haver dos, Pasqual Maragall i Antoni Farrés. D'intel·lectuals algun més, entre ells va venir a saludar-me el gran Bernard Henry Levy, pensant que jo era l'alcalde de Barcelona. Vaig desfer l'equívoc i li vaig presentar el Pasqual. Va aparèixer per allà –i l'impacte que ens va causar a alguns va ser enorme– Marek Edelman, un dels últims supervivents de la insurrecció del gueto jueu de Varsòvia el 1943. Li vaig preguntar què feia a Sarajevo i em va dir textualment: “Alguna cosa en sé, de ciutats assetjades…”. La comitiva, amb Pasqual, Mendiluce i Kupusovic al capdavant, va anar a la pregària a la mesquita més antiga de la ciutat, ens vam apropar després a La Benevolencija, centre jueu sefardita de la ciutat, i continuava nevant. El Pasqual tenia tirada per no menysprear llocs molt exposats. Allà, davant les restes del Holiday Inn, a 120 metres de les posicions dels franctiradors serbis, es va fer donar una explicació per part d'un suboficial francès dels cascos blaus. Aquest diari va publicar la foto que en va fer Enric Martí d'AP. En altres ocasions tornava i s'aturava a Mostar, ciutat encara més castigada que Sarajevo. En una altra ocasió, el setembre del 1995, el llavors líder l'oposició municipal, Miquel Roca, es va sumar al viatge, i va tornar profundament commogut, expressant a més que allò era un fracàs d'Europa. D'aquí va sorgir just en acabar els bombardejos el suport internacional a la reconstrucció de l'estadi olímpic de Zetra, que Barcelona va impulsar juntament amb la reconstrucció del barri de Mojmilo. Després, Joan Clos i Jordi Hereu van prendre el relleu, van anar allà, i van veure de primera mà la petjada d'aquesta “maragallada”, que havia cobrat vida pròpia.

Fa pocs mesos, al començament de la pandèmia, em vaig creuar amb el Pasqual i una de les seves filles, al carrer on viuen. Amb la filla vam comentar algunes coses. El Pasqual, moix, no hi era. O una mica sí que hi era, perquè vaig esmentar que jo acabava de tornar de Sarajevo, i en sentir aquesta paraula va aixecar la mirada i, mirant-me, va dir: “Sarajevo…”. Sarajevo, la meva maragallada preferida…