Democràcia o vida no és el dilema

És obvi que si no hi hagués hagut pandèmia del coronavirus, les eleccions catalanes del 14 de febrer ja tindrien els partits polítics greixant les seves maquinàries i polint-les. Més aviat això últim, ja que això de greixar ho fan un dia sí i l'altre també sense necessitat de tenir eleccions a la vista. Però la realitat és la que és. Hi ha una pandèmia devastadora, en termes sanitaris, epidemiològics i socials. Aquests dies encara no tenim notícies gaire clares que la corba de contagis arribi al pic i comenci a baixar. Ara com ara els quiròfans estan a punt de la saturació. La pressió assistencial a les UCI s’apropa a un límit insuportable. A més, la variant britànica ja causa el 7% dels contagis a Barcelona, segons anàlisis fetes a l'Hospital Vall d'Hebron. El paisatge és el que és després de cap batalla, perquè la batalla és el paisatge mateix. En aquestes circumstàncies, enmig d’aquesta excepcional situació de vides en perill, es debat aquests dies si s’han de fer les eleccions autonòmiques el 14 de febrer. El debat està al carrer, a la seu dels partits polítics i els seus interessos legítimament partidistes (però partidistes, al cap i a la fi) i uns tribunals de justícia que si no ho és (i vull creure que no), donen la impressió d’una connivència amb els interessos d’un dels contendents en la lluita electoral. Uns apel·len a la salut comunitària, uns altres a la urgència de canviar la composició del Parlament, i un altre, molt sospitosament entregat a no ajornar ni un minut el deure i el dret dels ciutadans de Catalunya a complir amb un exercici democràtic.

Fa unes setmanes el ministre de Sanitat, Salvador Illa, anuncia la seva candidatura pel PSC per presidir la Generalitat. Al cap de pocs dies alguns sondejos van preveure que obtindria resultats encoratjadors, que el situarien al capdavant dels vots, seguit d’ERC. Illa, també en aquestes mateixes enquestes, obté un reconeixement com a candidat òptim, fins i tot entre els qui no són votants del seu partit. El socialista està preparat per arrencar vots a esquerra i dreta. Així que queda clar que com més aviat se celebrin les eleccions, rumien els pilots a la sala de màquines del PSC, “l’efecte Illa” cristal·litzarà en un resultat històric. Els partits que conformen el Govern actual, Junts i Esquerra, però també Comuns i Ciutadans, s’alineen amb l’ajornament. Ho fan emparats en la dubtosa oportunitat de celebrar unes eleccions enmig d’una pandèmia d’inqüestionable letalitat. I així ho mostren amb el seu ajornament al Butlletí de la Generalitat, fins al 30 de maig. I és llavors quan surt en escena el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que va dictar de manera cautelar la celebració el dia 14, tot i que no serà fins al 8 de febrer, és a dir, en plena campanya, quan hi hagi la resolució definitiva sobre l'ajornament. Es planteja un interrogant: què passaria si el TSJC decideix ajornar les eleccions fins a nou avís, i congelar així la campanya electoral, cosa que deixaria fora de joc un candidat, Salvador Illa, que va dimitir justament per presentar-se a aquestes eleccions que necessita, fervorosament, que es facin? I si el TSJC no les suspèn, no plantejaria un dubte raonable sobre la seva imparcialitat?

Som molts els que tenim ganes que alguna cosa canviï a Catalunya. Jo el primer. Formo part d’aquesta enorme porció de ciutadania fatigada de tanta majoria independentista (que mai s'ha correspost fins ara amb una majoria social en la mateixa direcció), incapaç ja no només de posar-se d’acord entre si, sinó de deixar aparcats desacords i metes republicanes durant un temps i centrar-se en la gestió competent i despolititzada (sí, sí, despolititzada) de la pandèmia, la sanitària i la socioeconòmica que ens afecta a tots, a nosaltres i als nostres fills, siguin independentistes o no.

Però a pesar d’aquesta urgència de canvi, em sumo als qui estan a favor que les eleccions no es facin el 14 de febrer. Les meves reserves responen als inquietants indicadors epidemiològics i sanitaris, però també, a més de la necessitat de creure en el TSJC, a la probable abstenció, sobretot quan ja es preveu que creixerà respecte a la que hi va haver a les eleccions del 2017. I si se suspenguessin les eleccions fins a passat l’estiu, quan el 70% de la població ja estigui immunitzada? Recordem que Bèlgica va estar durant 650 dies amb un govern interí, entre desembre del 2018 i gener del 2020. Aquell govern interí no ho devia fer tan malament, perquè la percepció de la població belga, francòfons i flamencs, va ser que tot es va seguir fent igual de bé. A Catalunya el Govern només hauria d’optar per fer bé allò que ara no fa tan bé. No és tan difícil.