Cavalcant el perill
A Llinars i Rennes, dues macrofestes il·legals d’hores i hores, ha nascut l’any. El present comprimit dels joves planteja si els organitzadors de 'raves' són més eficaços que els responsables públics
L’any estrany s’ha esvaït i transformat en un altre igual d’estrany. El nou any rar ha nascut com un bebè de progenitors desconeguts i no sembla que la seva família, que és mundial, ni més ni menys, se’n vulgui fer càrrec. Sol passar més del que volem creure, però en aquest cas els plors del bebè universal arriben sense dificultat a la grandíssima majoria dels seus, ¿què?, parents, veïns, conciutadans, no se sap ben bé què som ni qui. Bebè abandonat a la seva sort, l’amic 2021 fa uns dies que embolica la troca cavalcant el perill. Rient rient va néixer d’un part gegantí, ja fos en aquesta intempèrie entre camp i ciutat que és Llinars del Vallès o a la Rennes de la dolça França on cada dia se suïcida un agricultor. Així va començar a caminar el nen any, amb una festa il·legal de 1.000 persones durant quaranta hores al Vallès que els organitzadors pensaven allargar fins dilluns 4 i una altra de 2.500 festaires a Rennes que va durar dues nits. I tant que sí, criatura! Visca el present comprimit.
No he estat mai en una macrofesta i no cal que m’hi busqueu, per més desesperada que estigui i ho puc estar bastant. Perquè, la veritat, aquests parts col·lectius a cavall del perill sonen a desesperació, no soc l’única que ho pensa i ho escriu aquests dies. Són de molta barra, sí, però és que l’arrogància davant del perill és part de l’acció desesperada. L’any que vivim perillosament, quantes vegades no s’ha utilitzat en va el títol d’aquesta pel·lícula de 1982. Doncs mira, ja n’hem passat un i n’estem iniciant un altre. No aniré mai a una cosa així perquè soc una fleuma que no tolera el soroll, això per començar. Una vegada, per escriure sobre la macrodiscoteca Florida de Fraga vaig haver de fer un sacrifici monumental pel tal de parlar del que veus, no del que t’expliquen. Sort que m’hi va acompanyar un amic, perquè sola no hauria pogut ni fer dues passes. I a sobre va arribar la bòfia per una batuda de drogues. Tot molt educat, en realitat, gràcies al propietari, el senyor Joan Arnau, de grata memòria per a tanta gent. Però això és una pandèmia, i les drogues que no són el virus (és un dir) carburo que devien importar ben poc a Llinars quan (per fi) hi van arribar els Mossos. O a Rennes, on hi havia 1’5 vegades més gent. No, no m’hi trobareu mai. No suporto el soroll ni puc estar amb tanta gent junta, ni quan de jove anava a concerts multitudinaris, que disfrutava donant voltes pel recinte. En fi, que no.
Com que no vaig ser a Llinars (ni a Rennes) no puc dir res sobre la qüestió, que ho expliqui qui hi hagi estat, no pel que en digui la policia. Ni idea, que ho expliqui l’actor que va fer de professor Merlí a la tele i que de filosofia i dels joves alguna cosa se li deu haver empeltat. Cavalcant el perill.
Que ho expliqui el periodisme, és clar. Els il·legals, eren tots tan joves com sortien a les fotos i vídeos? I, si ho són, què en diu, d’ells, d’elles? Potser val la pena centrar-nos en això. L’any que vam viure perillosament ha estigmatitzat els joves i en termes generals se’ls considera una població irresponsable i insolidària. Però el seu panorama global és aquest altre: viuen en el present i prou, i no només perquè són joves. L’estructura social, el model productiu i les formes col·lectives d’organització han reduït el seu espai vital a la mínima expressió, i resulta així que des de fa dues o tres generacions no tenen vincle amb el passat. Res no els connecta amb el passat ni tampoc no disposen d’un discurs (el relat, ai) que els doni projecció de futur. És el que expliquen estudiosos de la geografia humana i historiadors. Per tant, a viure perillosament. Aquesta idea tan gastada prové, vés per on, del poeta i pamfletista Marinetti i els artistes del futurisme de l’era mussoliniana, per a qui la guerra era higiènica. Però, insisteixo, no sabem qui són ni quina edat tenen, només tenim dues dades dels organitzadors de la festa de Llinars, una holandesa de 29 i un tarragoní de 22.
No només els joves. Cavalcant el perill del nen any, bebè pandèmic universal, va un munt de gent amb més responsabilitats que els organitzadors de raves. Que ningú no els parli sobre com afrontar millor el desastre ni la fase en què estem, ni la vacunació, ni les urgències del col·lectiu sanitari. Els que organitzen raves ho fan millor. Els de Llinars i Rennes poden vantar-se de no ser aturats durant quaranta hores o dues nits després.
Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.
