L’amarga veritat de ‘La dolce vita’

La dolce vita va ser el principal triomf artístic i la pel·lícula que va portar a la tomba Giuseppe Peppino Amato, un dels productors més prestigiosos del cinema italià. Durant dècades, Amato va anhelar treballar amb Federico Fellini, amb qui ja havia col·laborat quan tots dos eren joves, el 1942, a Avanti c’è posto..., coescrita per un, produïda per l'altre. I quan ho va aconseguir, el patiment del rodatge, les manies egòlatres de Fellini i els deutes van sepultar Amato, que va morir d'un infart de miocardi (el segon que havia patit) un temps després de l'estrena, als 64 anys. “És cert que van passar entre un fet i l'altre més de tres anys, però tots els seus amics relacionen directament els dos esdeveniments”, explica el seu net, el també productor Giuseppe Pedersoli, responsable del documental La verità su La dolce vita, que il·lumina la creació de l'obra mestra de Fellini, de qui aquest 2020 es compleix el centenari del naixement. El film, que s'estrena coincidint també amb les sis dècades del llançament de La dolce vita, es projectarà demà dimecres per primera vegada a Espanya en el festival de cinema italià de Madrid en una sessió en línia accessible amb reserva prèvia.

Pedersoli ha basat la seva investigació en les cartes inèdites conservades per la seva mare, Maria, i les seves dues ties —les tres filles del productor— entre Amato, Fellini i Angelo Rizzoli, company durant 30 anys d'Amato en peripècies cinematogràfiques i autèntic financer. El napolità Amato no era algú qualsevol: el seu nom estava al darrere de títols prestigiosos (Umberto D., El lladre de bicicletes –era íntim de Vittorio de Sica–, Francesco, joglar de Déu o Infierno en la ciudad) i comercials (tota la saga de Don Camillo). Ell va ser, per exemple, qui va triar Anna Magnani per a Roma, ciutat oberta. Fellini tampoc s'havia quedat enrere des del 1942. A finals del 1958 ja havia guanyat dos Oscar, per La Strada i Les nits de la Cabiria, i havia estat candidat a quatre més com a guionista. I ara encarava el que considerava un projecte que canviaria la seva carrera: la radiografia d'una setmana de la vida d'un fotògraf que es guanyava la vida robant fotos i obtenint notícies de famosos en la nit romana. Estrelles que treballaven de dia a Cinecittà i es relaxaven en sortir de l'estudi, per a divertiment de reporters gràfics com Tazio Sechiaroli, confident de Fellini i inspirador indirecte de la història. “Aquella gresca perpètua feia bullir Via Veneto. El meu avi coneixia bé la zona, s'hi havia fins i tot comprat un apartament”, explica Pedersoli en un magnífic castellà. “Fa 30 anys que estic casat amb una panamenya”, riu. El seu pare també parlava castellà. “I n'estava orgullós”. Giuseppe, que porta el nom del seu avi, és fill de Carlo Pedersoli, conegut mundialment com a Bud Spencer. “Però aquest no és un documental sobre la meva família o el meu avi, que va morir quan la seva carrera era dalt de tot, quan jo tenia tres anys, sinó sobre el nombrós material que vaig trobar. Perquè amb tot això ens fem una idea de com es produïen les pel·lícules, i sobretot, del dramàtic desenvolupament de La dolce vita. Les cartes ensenyen com aquell desgast va matar el meu avi”.

El guió de La dolce vita no convencia Dino De Laurentiis, productor amb contracte en exclusiva amb Fellini i un altre mite del setè art. El preocupava un dels episodis violents que s'explicava a la trama, i creia que per fer la producció necessitava una estrella internacional com Paul Newman. El director opinava el contrari. Al llibre Yo, Fellini explica: “Vaig trucar a Marcello Mastroianni. És un actor molt natural, ja conegut llavors a Itàlia, i li vaig dir: ‘Necessito una cara normal, sense personalitat, banal, com la teva’. Per això jo havia rebutjat Newman”. Amato, que estava al corrent de la topada entre De Laurentiis i el cineasta, es va postular. I va arribar a un acord d'intercanvi de guions amb De Laurentiis: ell produiria La dolce vita i a canvi cediria al seu rival el projecte La gran guerra, de Mario Monicelli. “Estem parlant de dues obres mestres”, incideix Pedersoli.

Amato va ser un personatge amb algun comportament fins i tot estrafolari. Creient... a la seva manera. “Abans que hi hagués xarxes socials, ell ja sabia crear la publicitat adequada”, apunta Pedersoli. Per aquest motiu crida l'atenció un dels descobriments del seu net: abans d'arrencar la filmació, Amato va visitar amb un amic el pare Pius per rebre la benedicció. “I ho va mantenir en secret. Ara podem confirmar-ho gràcies justament al seu company de visita”. Tot ho va fer pel cinema. “El meu avi va ajudar a construir el gran cinema italià, amb Carlo Ponti o De Laurentiis, gent que anava a Hollywood i parlaven de tu a tu amb els presidents dels estudis, mentre tenien la complicitat de cineastes amics”. Com a exemple, es veu en el documental l'única filmació que existeix d'Amato, en la qual apareix fent broma amb un dels seus grans amics, De Sica, i explicant la seva passió pels casinos.

No obstant això, La dolce vita no va forjar amistats, sinó que les va trencar. Començat el rodatge, Fellini comença a desvariejar. Les jornades s'allarguen, els diners es malgasten, Via Veneto es reconstrueix sencera a l'estudi 5 de Cinecittà perquè sigui plana (la real té pendent) i accessible a les càmeres. Una setmana sencera es dedica al moment de Mastroianni amb Anita Ekberg a la Fontana di Trevi. Rizzoli es desespera: han estat 30 anys de treball conjunt amb Amato, però aquest projecte no para d'engolir desenes de milions de lires. Aviat esdevindrà el més car. “Ja hi havia nervis perquè el guió ni era episòdic ni seqüencial, no tenia final feliç, no el movia un heroi...”, explica Pedersoli. Fellini no atén raons, ni recriminacions dels seus financers. Acabarà la pel·lícula costi el que costi. Literalment. I Amato sap que només li queda aquest camí. Després de 20 setmanes, s'acaba el rodatge principal. Superats els 400 milions de lires de pressupost, Rizzoli i Amato ja havien trencat. “Les cartes ensenyen com allò va fer aigües; el meu avi, que no pensava només a guanyar diners, sinó a fer bons films que després triomfessin a la taquilla, va pecar d'ingenu i Fellini no hi va ajudar”.

La dolce vita va guanyar la Palma d'Or a Canes, va batejar un estil de vida i va donar nom a una professió (Paparazzo és el cognom d'un fotògraf amic del protagonista), va arrasar a la taquilla perquè els conservadors italians la van atacar i el públic es va llançar a les sales per si la prohibien. A la resta del món també va triomfar. Però Amato havia venut part del seu percentatge per pagar els deutes. Només hi va haver glòria per a Fellini.