Antígona i Tirèsies: un selecte programa doble

Temporada Alta tenia previst estrenar a l'octubre el programa doble Antigone in Molenbeek + Tiresias, del belga Guy Cassiers, amb la seva companyia del Toneelhuis d'Anvers: una altra onada de pandèmia ha impedit aquesta esperada actuació del grup a Girona, però s'ha pogut veure una filmació de l'espectacle en la programació a distància del festival. Cassiers i Toneelhuis s'atreveixen amb tot, en francès i en neerlandès. Per citar algunes de les seves grans eleccions: Àngels a Amèrica, de Tony Kushner; Hiroshima mon amour, de Marguerite Duras; Sota el bosc lacti, de Dylan Thomas; el cicle d'A la recerca del temps perdut, de Proust; així com títols de Conrad (El cor de les tenebres), Lowry (Sota el volcà), Musil (L'home sense atributs), Virginia Woolf (Orlando) i una llarga llista de noms, que alternen proses clàssiques amb altes peces operístiques. O novel·les que ha adaptat i dirigit, com La neta del senyor Lihn (2018), de Philippe Claudel, que va protagonitzar Lluís Homar. En aquesta ocasió, Cassiers ha triat dos noms mítics i els ha posat en mans d'autors contemporanis. Antigone in Molenbeek és a càrrec del belga Stefan Hertmans, que va obtenir el reconeixement internacional amb Guerra y trementina (2013). I Kae Tempest, poeta i rapera, amb títols traduïts al castellà, com la novel·la Cuando la vida te da un martillo (2017) o el poemari Mantente firme (2016). En dramatúrgia, Tempest ha destacat amb Wasted (2012), Glasshouse (2013) i Hopelessly Devoted (2014).

Antigone in Molenbeek + Tiresias és un doble i sorprenent espectacle en neerlandès, la filmació del qual es va subtitular en català. Antígona va ser interpretada per una jove actriu, Ikram Aoulad, i Tirèsies, per la veterana Katelijne Damen, consagrada per Cassiers en encomanar-li el 2013 el rol d'Orlando, de Virginia Woolf, el personatge que, en una curiosa coincidència amb Tirèsies, va viure 300 anys com a home i va despertar com a dona i mèdium. Dues notables actrius, amb veus poètiques, matisades d'ecos molt personals: Damen es diria que és un punt de trobada entre una madura Simone Signoret i Gena Rowlands. Antígona és a prop de l'heroïna grega, però en la peça de Hertmans es diu Nouria i parla així, descrivint el que l'envolta: “Un grup d'ànecs rellisca per sobre de les teulades d'Oud-Molenbeek. Núvols prims. Olor de pluja al matí, i de sobte aquella llum obliqua. Un sentiment d'esperança difusa entre els núvols baixos”.

La Nouria és musulmana. Els seus pares, immigrants (que no veiem), viuen a Molenbeek, un dels barris més radicals de Bèlgica. Tampoc veiem el germà de la Nouria. Havia marxat al Pròxim Orient per entrar com a soldat de l'ISIS. Ha vessat molta sang, ha tornat a la seva ciutat, i després s'ha suïcidat en un atemptat. La Nouria és una estudiant de Dret. Vol enterrar el seu germà. La decisió de la justícia és no enterrar-lo. Miro la cara de la Nouria. Hi ha dolor, però també una estranya pau, un somriure malenconiós. Una gitana amb els ulls més enllà del riu: això és el que veig. És difícil no sentir amor o pena davant del seu rostre. Voldríem saber més dels dos germans. Però hi ha un llarg silenci, i de sobte: “L'aigua morta de les velles canonades clapoteja mig dormida. A fora, al passadís, algú truca a una porta”.

Una llum tenebraosa. Petites urnes de ferro i vidre. La veu de la Nouria en el capvespre sona com la del poeta Vicent Andrés Estellés. Atmosfera de música de corda. Els músics de Danel Quartet semblen ninots amb vestits de luxe. Una caixa transparent plena del que sembla sal, i fa pensar en un gran terròs de sucre. El monòleg de la Nouria creix com el vespre. Retinc aquestes frases: “Haig de donar-li un lloc perquè no se m'aparegui cada dia, com una ànima en pena que no pot reposar”. I aquesta frase amputada, que podria ser una minúcia, però se'm clava així: “Encara hi ha una estoreta… una estoreta on el meu germà i jo…”. I aquesta altra, gairebé lorquiana, gairebé Thamar i Amnón: “Vent de desert i oracle. Banderes negres. Guerra de fons. Aroma de flors de taronja i sorra xopada de pluja”. Cada vegada més potència en la veu de la germana, les seves frases com fileres brillants.

Més tard sabrem que el monòleg de la Nouria arriba a l'hora, hora i mitja. I un temps similar, amb una petita pausa, ocupa la nouvinguda Tiresias, que ha començat a sentir “un brunzit fort, ensordidor, un vent d'estiu que travessa infinites fileres d'àlbers”. On és el vincle entre les dues dones? Hi ha una germanor. Parlen d'una manera molt similar. Tirèsies té aire de dona sàvia, bondadosa, però capaç d'allò més terrible. Li passarà alguna cosa. Parla d'“hores blanques i mortals, sense consciència del temps. Dies? Nits? Llum blanca”. Tirèsies ha estat un nen de 15 anys, com també va poder ser la mare d'una nena. I animals que acudeixen a la cita: “Dues serps que es retorcen, s'enrotllen”. El monòleg de Tirèsies és aigua caient riu avall. Hi ha frases que no es revelen fàcilment. I d'altres que són transparents: “Guarda els ulls en una bossa de plàstic”. La bellesa, la ferocitat i el dolor són evidents. Les seves veus i la poesia són regals, però dues hores i trenta minuts resulten, al meu parer, un temps excessiu.

Antigone in Molenbeek & Tiresias. Text: Stefan Hertmans i Kae Tempest. Direcció: Guy Cassiers. Festival Temporada Alta de Girona. Programació a distància.