Maria Salvo: lluita i memòria per la comunitat

A mitjan 1999 vaig assistir a una filmació en què Maria Salvo explicava davant la càmera aspectes de les presons que havia habitat durant 16 anys de captiveri polític de la dictadura: Barcelona, Saragossa, Madrid, Segòvia... Es tractava d’un reportatge que havia de servir de suport documental a una exposició sobre la repressió que va seguir l’ocupació militar de Barcelona el 1939. A la pregunta de què era la presó, va respondre en fred: "La presó érem nosaltres". El seu rostre apareixia enquadrat en un primer pla i l’afirmació posseïa una força serena i seca. La comunicació era el seu do, com havia demostrat ja des del 1938 com a responsable del Comitè de Propaganda de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, on havia ingressat el 1935.

La resposta d’aquesta dona forta, nascuda a Sabadell el 1920, filla d’un fuster ebenista i d’una minyona, era arrogant i també parcial, com potser només ho pot ser la d'algú que als 13 anys ha de deixar l’escola per fer de portera de la casa on viu i després de cosidora i planxadora; però revelava el nucli d’un discurs testimonial singular en un paisatge memorialista i periodístic estabulat en el dolor quan es parla de la resistència al feixisme.

"Nosaltres". La comunitat. Salvo, que va morir dilluns, va explicar que la comunitat custodia i cuida, no guareix, però salva. L’experiència carcerària, tastada ja durant 10 mesos als camps de concentració francesos quan deixà Catalunya el 1939 i allargassada a Espanya quan va ser treta d’allà, justament també un novembre, per ser entregada a la Guàrdia Civil, era una experiència de comunitat i és el que ella es va dedicar a explicar. En el seu relat la repressió no és central, ni tampoc el dolor ni la víctima, el centre són els projectes de vida personals i polítics; el dolor és conseqüència d’aquests projectes que expressen una moralitat i un sistema de vida contraris als del feixisme. La comunitat de preses polítiques va actuar establint una economia identitària, és a dir, un sistema d’administració de béns i recursos morals que les feia sentir vives i portadores de valors contraris als del franquisme, representat a la presó per funcionàries, religioses catòliques, frares o directors. Salvo ho va explicar bé. "A la presó no parlàvem exactament de la guerra. La nostra guerra eren els enfrontaments per les situacions que vivíem a la presó, per la manca de tot. Aquesta era la nostra lluita constant per la manca de tot (...) aquesta era l'única manera de conservar la nostra condició de preses polítiques; ens sentíem satisfetes i orgulloses de ser-ho, i la confrontació era contínua amb la direcció de la presó, amb les monges, amb les funcionàries, per totes aquelles injustícies que estàvem sofrint, perquè no ens podíem dutxar ni escriure a casa... Per tot això estàvem en guerra cada dia, perquè volíem contestar tot el seu sistema opressiu no acceptant-les com a vencedores, sinó tan sols com a dominadores".

Quan el 1997 va organitzar amb altres dones l’associació Les Dones del 36 a l’empara d’una minsa subvenció municipal, l’objectiu declarat va ser organitzar-se per explicar la seva vivència femenina dels anys republicans i de revolució. Van organitzar la seva petita comunitat i es van escampar per escoles, instituts, ateneus, universitats i col·lectius molt variats. Salvo hi deixava les seves experiències polítiques, comunitàries, solidàries… Explicant la vivència, exposava la seva visió del món. Quan va accedir a la presidència de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme (ACEPF) va organitzar un dels actes memorials més rellevants que hi ha hagut a Catalunya, l’Acte del Liceu, on va llegir una declaració; el text acabava amb aquestes paraules: "Conèixer i difondre la història no és garantia que els desastres no es repeteixin, però contribueix a consolidar i aprofundir la cultura democràtica, una ètica de l’esforç col·lectiu, de la llibertat i de la pau. Volem que aquest sigui el nostre llegat i per aquesta raó proposem a l’administració catalana la creació del Memorial Democràtic. Un llegat del coneixement que faci els ciutadans civilment més savis i per tant més lliures". El Govern tripartit que encapçalà Pasqual Maragall el va crear, i els governs posteriors el van enfonsar en la desídia i en la secta.

Salvo, incansable, detinguda a Madrid el 1941 per activitats clandestines i condemnada per un tribunal militar a 30 anys de presó fins que va ser desterrada a Santander, va començar a "fer memòria" en el tombant de segle, en activitats compartides a Les Dones del 36, a l’ACEPF i a l’associació que ha vindicat un memorial en evocació a les dones de la presó de les Corts, que tristament coneixia molt bé: va ser la primera on va anar a parar i on va patir les tortures que l’impedirien de ser mai mare. Un memorial que el govern municipal d’Ada Colau (va anar a les seves llistes per les municipals del 2019) ha erigit amb aprovació de les entitats que el reclamaven, la comunitat. Quan va començar a fer memòria i a recomposar i explicar les seves experiències de presó, sempre iniciava la narració penitenciària lluny del presidi, amb referències a la infantesa o adolescència (he comprovat que tots els presos i preses fan el mateix, com si hi hagués un patró vital automàtic), o si més no en aquell lloc que consideraven que havia començat la seva biografia civil, aquesta construcció cultural del passat propi que usa la memòria com a gramàtica del record, trenant imatges, frases, fets, situacions... o ofegant-los. Era la totalitat de la seva vida la que sentia afectada per la presó, l’abans i el després de la presó. L’"abans" és distint en totes les preses i presos. El "després" perdura mentre viuen.

Recordo aquella sessió en què posava el "nosaltres" la comunitat al centre del discurs sobre el seu passat, que mai va deixar, com demostrà amb la seva lluita clandestina des de les files del PSUC. Anys després vaig sentir-li una entrevista radiofònica; el periodista li va preguntar què creia que hauria de dir avui la societat a les seves ancianes companyes escampades pel país i per l’exili. "No hauria de dir-los res –va respondre Salvo–, hauria de limitar-se a escoltar-les". La Maria va parlar, va fer parlar, ha deixat un llegat i la seva vida mereix el reconeixement. El seu decés ens fa més pobres que ahir.

Ricard Vinyes és catedràtic d’Història de la UB i autor d’El daño y la memoria, on es recull la biografia de Maria Salvo