_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

El nou eix

No se n’adonen, el PSOE i el PP, que en aquests temps la divisió política fonamental no passa pel tradicional eix dretes/esquerres, sinó pel nou eix, populistes/demòcrates? Fins llavors, no tindrem estabilitat

Francesc de Carreras
Moviment dels indignats a la plaça de Catalunya.
Moviment dels indignats a la plaça de Catalunya.Massimiliano Minocri

La política espanyola està sortint de les vies acceptables. El debat i la controvèrsia entre partits són part essencial de tota democràcia. Però atacar, des del mateix Govern, la Corona i els jutges, fa perdre la confiança en el sistema polític i afebleix la seguretat jurídica, un element primordial de la garantia dels drets i de la vida econòmica. Ens estem jugant l’existència del nostre sistema constitucional actual. L’espectacle és inquietant.

Malgrat tot, la situació no ens ha d’agafar per sorpresa. Fa anys que s’han abandonat les regles de cortesia en la discussió parlamentària i les regles de la tolerància en el debat públic, el que es desenvolupa als mitjans de comunicació. Des de fa temps l’hemicicle del Congrés sembla més aviat un ring de boxa que un espai per deliberar. Francisco Tomás y Valiente, en un article publicat el 2 de febrer del 1996, dotze dies abans del seu vil assassinat per ETA, advertia que les disputes polítiques, si arribaven a determinats nivells d’enconament, podien no conduir a la destrucció de l’adversari sinó a una cosa molt pitjor: a la destrucció del sistema mateix.

“L’Estat de dret –deia l’il·lustre professor– cal defensar-lo als tribunals, per descomptat, però abans o simultàniament, també en altres àmbits, en el diàleg polític, en la rivalitat respectuosa, en el que es diu dels altres i de les pròpies institucions”. I afegia: “El moment actual s’assembla més al ‘tot s’hi val’ que no pas a la civilitzada pugna pel poder dins d’unes regles de joc que no són només les del dret”. I concloïa que, si això no es compleix, “[s’instal·larà la sensació] en el ciutadà mitjà que tot plegat fa fàstic i que no val la pena parlar de democràcia per acabar així”.

Això deia un home tan savi, honest i prudent com Tomás y Valiente. Què diria ara? Perquè potser tot va començar llavors, a mitjans dels anys noranta: el PP acusava el PSOE de ser un partit corrupte i el PSOE al PP de ser un partit franquista. Cap de les dues coses era certa. Però la manera de discutir va canviar: si un diu A, l’altre diu B, però no perquè estigui convençut de B, sinó perquè és el contrari d’A. Es busca el desacord, no l’acord.

Han passat els anys, molts, més de 25. La vida política s’ha anat deteriorant i no estem igual, sinó pitjor. Per què pitjor? On és l’arrel de tots els mals que han empitjorat la situació? Per què hem arribat a això? Apuntem aquí algunes raons recents.

D’una banda, un desprestigi creixent de la política i dels polítics que consta en tots els sondejos des de fa anys i que es va manifestar públicament el 15 de maig del 2011 (15-M) contra les conseqüències socials de la crisi econòmica, però que tenia com a lema més conegut allò de “no ens representen”, adreçat contra els polítics i contra els partits. Aquesta desconnexió de molts ciutadans amb la classe política és capitalitzada el 2014 pels fundadors de Podem, que en les següents eleccions van obtenir uns resultats excel·lents.

Alhora, també en aquells anys de crisi econòmica, a Catalunya es produeix una insurgència contra l’ordre constitucional promoguda des del mateix Govern de la Generalitat: de demanar més autonomia i un concert fiscal es tira pel dret i es passa directament a proclamar la sobirania de Catalunya i a desobeir sistemàticament el dret, les lleis i les sentències, una situació que en l’actualitat encara persisteix. A aquest nacionalisme català se n’hi suma un altre, el nacionalisme espanyol de Vox, menys agressiu per ara, que comença a tenir pes el 2019.

Tots aquests moviments –Podem, independentistes, Vox– adapten formes d’actuació clarament populistes: manifestacions i aldarulls al carrer, la voluntat del poble està per sobre de les lleis, líders carismàtics i glorificats. Venen temps difícils, no només des del punt de vista sanitari, també econòmic i social. Temps proclius al triomf dels demagogs, els entabanadors, els farsants, els il·luminats venedors de solucions fàcils a problemes complicats.

No se n’adonen, el PSOE i el PP, que en aquests temps la divisió política fonamental no passa pel tradicional eix dretes/esquerres, sinó pel nou eix, populistes/demòcrates? Fins que no extreguin conseqüències d’aquesta nova situació, no tindrem ni estabilitat ni Govern.

Francesc de Carreras és catedràtic de Dret constitucional.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_