Dos tipus de ciutat

Hi ha dos tipus de ciutats: les que tenen un teatre d’òpera –com Barcelona (El Liceu), Sabadell (La Faràndula) i una dotzena de ciutats espanyoles més– i les que encara no en tenen. És una distinció capital. Per diverses raons.

Una és que, als teatres d’òpera s’ajunten els millors i més variats oficis del món i hi brillen: electricistes, maquilladors, sabateres, fusters, sastres, músiques, cantants, mecànics, il·luminadores, recepcionistes, afinadors, restauradors, enginyeres de so, attrezzistes, dibuixants, pintors, figurinistes, ballarines, directors d’escena, llibretistes i compositores, regidors, escenògrafs, coreògrafes, tramoistes, perruqueres, taquillers, afinadores, cineastes, càmeres i molts més. Al Liceu, un teatre del qual soc abonat, sempre els estic molt agraït a tots. Avui toca escriure de la màgia de l’òpera, de la gent que la fa realitat en temps de pandèmia, de distància i d'inquietud, dels qui faran possible a Barcelona el Don Giovanni de Mozart d’aquí a uns dies. Que sàpiguen que la seva ciutat compta amb ells. També a Sabadell, La flauta màgica, del 21 al 25 d’aquest mes d’octubre; i després a Sant Cugat del Vallès, Reus, Barcelona i Manresa, mèrit innegat de l’Assocació d’Amics de l’Òpera de Sabadell.

Una altra raó és institucional: al Consorci del Liceu s’hi troben i col·laboren (no sempre: hem viscut menudeses idiosincràtiques) les quatre administracions –l’Estat, la Generalitat, l’Ajuntament i la Diputació. El teatre ajuda a fomentar comportaments educats, si no cooperatius, atès que no és acceptable assistir a la primera funció de Don Giovanni malhumorat –encara menys enfadat– per la presència dels altres companys de la llotja; cal saber comportar-se, almenys durant unes hores la música i el teatre ens asserenen a tots. O gairebé. Va venir de poc el passat 1 d’octubre: les autoritats van assistir a la segona funció d’Il Trovatore el 4 d’octubre, no a la primera, l’1, que aquell dia no els vam veure els qui vam assumir pacients el risc avorrit que, a la sortida, ens rebessin a crits o ens incendiessin un contenidor: cremar és més fàcil que cantar.

Una tercera raó és la força de l’emoció lírica, projectada més enllà de la interpretació mateixa. Ho vaig poder comprovar el 27 de setembre, quan el Liceu va obrir les portes per donar entrada al públic després de més de sis mesos de tancament forçat i es va aixecar el teló: Sondra Radvanovsky, una soprano formidable, es va emocionar davant de l’aplaudiment del públic que la rebia una altra vegada i, per més que sigui una professional consumada, l’emoció no va ser fingida. En dos anys escassos aquesta dona haurà cantat La mamma morta al Liceu tres vegades inoblidables. Haurà de tornar a cantar les tres reines –Ana Bolena, Maria Estuard i Isabel I–, tres rols de Donizetti que l’han fet justament famosa, el 23 de desembre, dos dies abans de Nadal. Feu i feu-vos un regal. Amb ella cantava l’altre dia el gran tenor polonès Piotr Beczala, un altre intèrpret molt estimat a Barcelona.

Els teatres d’òpera ho estan passant molt malament, com en general el món de la cultura teatral i musical. A Nova York, el Metropolitan Opera House, amb un pressupost anual que rondava els 300 milions de dòlars, estarà tancat tota aquesta temporada. A més, ha hagut de transigir en un plet i pagar tres milions i mig de dòlars a James Levine, un director d’orquestra caigut en desgràcia per imputacions d’assetjament sexual, però que, acomiadat amb males paraules pel teatre, li va interposar un plet per difamació i alguna raó deu tenir, perquè li han pagat el que toca. Potser la gestió podria ser millorable en aquella orgullosa casa, però no és temps de pulles: amb aquesta pandèmia, tots els teatres del món pateixen amb les seves ciutats, ja que respiren i s’asfixien amb elles. Broadway també ha tancat aquesta temporada. Al Metropolitan prometen reobrir el setembre del 2021 amb l’estrena mundial de Fire shut up in my bones, de Terence Blanchard, un compositor afroamericà. Arreu hi ha dificultats: al Regne Unit, la Royal Opera House de Londres, ven un retrat pintat per David Hockney per una suma d'uns 10 milions de lliures, per fer caixa.

L’òpera és cara: el Liceu ha iniciat la temporada amb un pressupost de 44 milions d’euros, un 10% menys que l’any passat. Animeu-vos a visitar-lo, assistiu a una funció, d’òpera o d’un altre espectacle. N’hi ha de tan bons o millors. Com els oficis que els fan possible.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic emèrit de Dret Civil a la Universitat Pompeu Fabra.