Comptabilitat sentimental

“Com si els posessis una planxa a tocar o un assecador”, empunya el Josep Maria, amb la mà colrada, l'aparell imaginari davant de la meva cara per mostrar els estralls que la calor va provocar l'any passat a les vinyes del Priorat; “i ara, el míldiu” i es desploma al respatller de la cadira, com si tornés a veure com cauen les pluges desaforades, fora de temps, de la primavera passada. En el seu cas, no menys d'un 35% de la collita perduda, especialment la de raïm negre. O sigui, aquest any tampoc em necessiten per a la verema, que s'ha tornat a avançar un mes: “No fa tant començàvem pel Pilar i ara l'enòloga diu que ha d'estar tot recol·lectat abans de l'11 de setembre". Aquest canvi climàtic que, per a massa gent, no existeix.

La meva presència en activitats agrícoles té l'esperit d'aquella compra de ganga a final de cap de góndola prop de la caixa d'un hipermercat: s'adquireix pel poc que val, no perquè et faci cap falta. Som parents llunyans, no cobro res, és clar, però tot i que entorpeixo més que no pas ajudo, m'accepten perquè saben que em fa bé: he de parar tanta atenció perquè el raïm que talli sigui el que està a punt, per no deixar-m'hi en l'intent cap falange entre els dits, que no penso en res més i això és bo per a la meva salut mental pocs dies abans de la represa laboral. Tractor d'esbufecs tísics, endarrerit a la meva filera a les primeres de canvi, la tasca em serveix mentalment d'exercici de comptabilitat sentimental del curs passat, un llibre de caixa espiritual com a esmena per al que s'acosta.

Com a succedani, he esbrossat unes (poques) oliveres, collita que també em van explicar que es preveu mústia, no vaig acabar de copsar ben bé el perquè. El final de l'estiu m'acostuma a deixar alacaigut, en un estat de melancolia, de desànim, absolutament en consonància amb la roba d'estar per la casa del camp, més vella i atrotinada que la domèstica urbanita, de la qual en el meu cas acostuma a ser la descartada. Tot i la desconnexió autoimposada, han estat dies de constatar que el coronavirus ha continuat matant implacablement, ja gairebé dos Palaus Blaugrana o un terç de l'estadi del RCD Espanyol de morts només a Catalunya, una rutina informativa que va entelant sentiments autèntics, com la calitja que aquests dies enterbolia l'horitzó o la pols vermellosa que aixeco amb l'aixada i que cobreix les repelades, incombustibles botes de la mili.

Van caldre aquest any fins a dues setmanes ben bones per espolsar les seqüeles de dies de nervis, tensió i por, com es justifica literalment James Bond a Moonraker (la novel·la, no la pel·lícula) per dopar-se amb benzedrina, el seu estimulant preferit. És, juntament amb les tasques del camp, el meu altre antiestrès: de les lectures estiuenques, liofilitzar conceptes, buscar aforismes per explicar-se o ser explicat. Hi ha hagut aquest any més llibres perquè tampoc ha existit activitat social: amb prou feines una visita llampec dels fills, les fotos del passat deixant ja cada vegada menys pàgines a l'àlbum.

El balanç de temporada és redundant, cíclic gairebé: acostumo a veure, més o menys, la carambola, però continuo sense afinar bé la tacada. S'ha estat periodista persistent i fins i tot un punt entusiasta; o sigui, mediocre. Tot i així, tot plegat és meritori en l'era del teletreball, sense distinció ja entre vida personal i laboral (de mitjana, dues hores més de dedicació a Espanya; gairebé set de cada deu no volen seguir així), amb els caps incrementant-se arreu a l'ombra de les xarxes socials, sense anar ja al lloc de la notícia o a la trobada amb el protagonista, més important quan ho dius que no pas el què o el com. I lamentant haver-hi posat, altre cop, més bona fe que no pas astúcia, però així ha passat durant més de mitja vida.

“Ai, Víctor!, quan la falsedat s'assembla tant a la veritat, qui pot pretendre ser feliç?”, lamenta, com si fos una instantània sociològica d'avui mateix, l'Elizabeth, la cosina-promesa del doctor Frankenstein, que sap prou bé que “per analitzar les causes de la vida, primer hem de recórrer a la mort”. Sí, havia quedat aquesta, com tantes altres lectures clàssiques, incompleta o endarrerida; però recuperar-la ara permet solidaritzar-se amb el monstre, que es pregunta què és i qüestiona el seu creador, que l'ha abandonat sense saber-ne res, carregat de prejudicis, eludint els deures cap a la seva criatura, sense donar-li eines per discernir entre el bé i el mal. (Atenció a les lectures del monstre autodidacte: El paradís perdut, de Milton; Vides paral·leles, de Plutarc, i Els sofriments del jove Werther, de Goethe).

“Si no estigués trist, res no fora tan bell”, versió Màrius Torres. Doncs això. I així l'estiu, almenys, m'ha permès preparar-me psicològicament per a la definitiva victòria de Trump (perquè no hi ha milions de neofeixistes reaccionaris i estúpids, com menyspreava Hillary Clinton, sinó àmplies classes mitjanes i baixes que han quedat molt malparades, expulsades via precarietat pel sistema lentament i inexorablement des dels temps de Margaret Thatcher, primer tèrmit de l'Estat del benestar, com dibuixa Christophe Guilluy a No society) o per rearmar-me amb la integritat i l'estoicisme moral i l'honor prussià del jove oficial de la Wehrmacht Martin Bora que esbossa Ben Pastor a Luna mentirosa. I, davant de qualsevol dubte, en tot cas, brandar la divisa amb la frase que, per definir els seus indomables fills resistents, citava la mare d'Alekos Panagulis, el guerriller assassinat pels colpistes coronels grecs, company sentimental d'una Oriana Fallaci que tanca el seu Entrevista con la Historia amb la conversa que hi va mantenir: “Els arbres moren dempeus”. Ha acabat, sí, l'estiu. I som aquí.