L’èxode immobiliari que ve després del virus: de la ciutat al camp

El telèfon d’alguns agents immobiliaris sona en aquests dies tan adversos amb una petició: posar quilòmetres pel mig per guanyar metres quadrats i qualitat de vida. La idea d’un confinament intermitent i, sobretot, la implantació del teletreball a Espanya, que en moltes empreses ha arribat per quedar-se, han donat una empenta a la deslocalització residencial. Els urbanites per força s’hi rebel·len. La crisi del coronavirus ha sigut l’última empenta que necessitaven aquests propietaris per pensar a abandonar el seu pis a la gran ciutat i mudar-se a un municipi més petit, o fins i tot a un poble, on poder adquirir una vivenda millor.

No serà d’avui per demà ni tampoc de manera massiva perquè no tots els treballs es poden deslocalitzar, però sense pretendre-ho «el virus ha accelerat un procés inevitable durant la propera dècada a Espanya», adverteix Carles Vergara, professor de l’IESE, que viu a 35 quilòmetres del seu centre de treball, ubicat a Barcelona, gràcies a una flexibilitat laboral que ara fa un pas més.

«Durant molt temps els límits geogràfics els marcava la distància al lloc de treball. El desenvolupament del teletreball permet trencar aquesta lògica espacial. Avui, s’ha demostrat hi ha moltes (però tampoc totes) ocupacions que es poden desenvolupar des de qualsevol lloc amb connexió a Internet», argumenta Mariano Urraco, doctor en Sociologia i professor a la Universitat a Distància de Madrid (UDIMA).

Ara bé, el sociòleg deixa clar que l’impuls de la desconcentració urbana a Espanya dependrà de l’estabilitat que es tingui en el lloc de treball. «De poc serveix comprar una casa a la serra perquè en un moment concret estàs teletreballant si l’any següent has de tornar a treballar al centre de la ciutat, a més d’una hora de trajecte de la teva flamant nova residència deslocalitzada», detalla Urraco, que viu a 200 quilòmetres del seu lloc de treball. I de la classe d’ocupació: «Està associada a sectors d’alt valor afegit», apunta Joaquín Recaño, professor titular del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

De moment, les recerques de finques rústiques de gener a abril s’han incrementat en un 46% al portal Fotocasa; els xalets, un 36% i les cases adossades, un 24%. La immobiliària Servihabitat dona compte d’un increment de les recerques a les províncies limítrofes a Madrid: Un 100% en el cas de Guadalajara i un 240% a Segòvia.

«El 80% de les peticions que estem rebent són de clients que volen marxar de les ciutats on operem, que són Madrid, Barcelona i Màlaga, i traslladar-se a municipis propers a les grans ciutats, perquè els preus són entre un 15% i un 20% més baixos», comenta Enric Jiménez, fundador i director general de Property Buyers by SomRIE. Com més lluny, més barat és el cost del metre quadrat. Almenys de moment, perquè és molt previsible que el preu de les cases dels afores no tardaran a pujar. «Són més desitjables que mai després del trauma del coronovirus», raona Urraco.

Alguns propietaris ni tan sols es conformen amb l’extraradi. Durant el confinament ha augmentat la demanda de cases en pobles i llogarrets que tenen accés a Internet. «Fins ara era més important tenir bones comunicacions i avui el més important és tenir bones telecomunicacions. Serà una empenta important per a l’Espanya buidada», opina Jesús Duque, vicepresident d’Alfa Inmobiliaria.

I posats a allunyar-se, no importa si són 20 quilòmetres o 200. Guillermo Meléndez, un treballador de 40 anys de la Borsa de Madrid (BME), ha decidit fer un triple salt mortal amb la seva família. Viu en un pis a la ciutat de Guadalajara i fins a l’estat d’alarma anava cada dia amb el cotxe a treballar al centre de la capital madrilenya. Ja li havia passat pel cap la idea, però ara té clar que vol posar més quilòmetres pel mig. Carmelo Antón, de l’agència Rústicas Singulares, busca casa en un poble de Castella-la Manxa amb un jardí gran. «Per un pis de 200.000 euros a Guadalajara pots tenir una casa amb 4.000 metres de jardí a 30 o 50 quilòmetres», explica Guillermo, que, com tants altres treballadors, creu que la seva empresa posarà facilitats per al teletreball de cara a la «nova normalitat».

A més d’espai i jardí, el que més importa a aquest perfil de client és l’accés a Internet. «La majoria de municipis el tenen i per a les cases aïllades al camp hi ha empreses que faciliten connexió via satèl·lit», explica Antón. La seva clientela principal són professionals liberals de 40 a 45 anys (advocats, publicitaris, pilots...). Tot i que també hi ha gent en situació precària que busca cases rurals amb llicència i en funcionament per explotar-les i començar una nova vida.

Reserves en llogarrets

Elvira Fafián, de la immobiliària Aldeas Abandonadas, ha reservat durant l’estat d’alarma deu cases en llogarrets i pobles espanyols. «Són gent amb molta pressa que volen fer un canvi immediat, que saben que és ara o mai. Com que no poden visitar les cases perquè no poden desplaçar-se a cap altra província, les han reservat», explica. Tots s’han decantat per localitzacions rurals apartades de nuclis habitats. «Tenim un pèrit agrònom de València que ha reservat una casa en un llogarret d’Astúries». Les vivendes demandades són grans i es mouen entorn de 160.000 euros.

Un perfil ben diferent és el que recorre a l’agència Cavalier. «Cada dia rebem consultes de clients que viuen al centre de Madrid interessant-se per vivendes independents a 40 minuts com a molt, a la serra. És una tendència que s’ha multiplicat exponencialment des de l’inici de la crisi», comenta José María Raya, de Cavalier Real Estate. Són professionals i empresaris de renda mitjana i alta que teletreballen i volen viure amb la família en poblacions com Los Molinos, Cercedilla i Guadarrama.

Per això, el previsible augment de la deslocalització residencial no sortirà gratis. Els sociòlegs creuen que aquesta crisi incrementarà les diferències socials. «Hi haurà una divisió entre l’elit que pugui deslocalitzar-se residencialment i teletreballar amb estabilitat i confiança en què mantindrà la seva ocupació, i aquells altres que, fins i tot compartint aquest somni, no poden fer el salt a una residència que podria quedar massa lluny de futurs llocs de treball», apunta Mariano Urraco. Els últims «hauran de reconduir les seves preferències cap a ofertes més assequibles que hauran d’estar ben connectades amb els centres d’activitat, probablement illes degradades del centre urbà i periurbà», comenta Luis Camarero, catedràtic de Sociologia de la UNED.