Pedro Pueyo, llegenda i oblit en el laberint

Per les catacumbes de l’actualitat ha partit, als 69 anys, el magnat del turisme, Pedro Pueyo Toldrá, que des dels anys 80 existia pràcticament com un oblidat, entre el misteri i la llegenda, llevat de Mèxic i en la memòria dels seus fidels, amics, socis i adversaris íntims. Tenia onze hotels com piràmides sobre la platja del Caribe Maya. Presumia d’haver descobert i posat Cancún al mapa del turisme global. Amb ell aterrà Melià Hotels, del seu amic Gabriel Escarrer, a qui va vendre la meitat dels solars gegants comprats assumint deute sobirà diferit, una oferta de l’Estat mexicà. “Una oportunitat de financiació irrepetible”, digué. Ara hi ha 20 marques hoteleres espanyoles an aquell redol famós. El descobridor ironitzava "així son els mallorquins. Mai són els primers, però quan veuen que els negocis marxen, arriben tots junts”. Tal qual com Bávaro. Simpàtic i atrevit, amb melena sempre, flaire de fum i Chanel, nin futboler de barriada a Palma, amant de la boxa i de la mar, va viure com un potentat. Amb tres casals i dos enormes vaixells com a símbol, el ‘Paz’, el veler blau de 43 metres, amb el nom de la dona, habitual a Barcelona i el ‘Yakuun’, un mini creuer, de 65 metros i 22 milions de cost, que armà un xec de Qatar. La gran nau era per donar la llarga volta al món, la parella i els tres fills, amb tutors. A la costa catalana tenia una torre d’indiano adesada amb un jardí històric gegant, “La casa del Laberinto”. Allà es casà Óscar Tusquets, l’arquitecte de la fastuosa reforma. Pueyo rebé amb el nuvi l’elit burgesa i de la gauche divine. Company i soci de Ferran Adrià, –els amics de Mallorca que el mitificaren recorden els cops que els hi trobà lloc a El Bulli–; anuncià un negoci amb el xef estrella al palau d’Ayamans a Lloseta, Mallorca L’apunt primer d’admiració de Pueyo el donà un sindicalista del turisme, Paco Obrador: “Hi ha un mallorquí que té sempre la porta oberta al despatx de Fidel Castro a Cuba”. Era vera, sondejà el negoci allà i cità Castro com el gran personatge admirat. De pel·lícules estimava ‘El Padrino’ i idolatrava Frank Sinatra. Creà aliances d’Oasis amb Cancún Boxa i Playboy México. I adquirí una bodega i una hisenda. La seva marca Oasis cresqué amb una companyia aèria xàrter: Andalusia Air, Aerocancun, Aerovaradero, i Private Jet Expedition. Les aventures aèries feren figa i li reclamaren pagar dos avions. La primera aeronau la batià ‘Baleares’ a Palma, entre el seu soci principal Mario Conde de Banesto –que el va dur a l’escàndol i va sobreviure fort sense judici ni condemna– i de l’expresident balear Gabriel Cañellas, actor principal de Baleares SA. Pioner, visionari, innovador, líder, han repartit definicions pel difunt Pueyo els bolletins del sector i al seu país d’arrelament. Seductor i

financer de maniobra, d’origen humil, als 30 anys era milionari de per vida, al haver-se fet amb la propietat de fet i la renda del lloguer d’un gran hotel a Canàries, el Maspalomas. Un negoci que gestà per la família Moll i que llogà en condicions excepcionals (9 milions d’euros anuals a TUI). Al final el complex va ser revenut per 50 milions d’euros pel Santander, que se’l quedà per un deute transferit per Pueyo en la enginyeria de propietats, crèdits i accions del Banesto de Mario Conde, en què tenia el 3 per cent i era el tercer accionista. Al restaurant Rodeo de Palma, cau de policies i espectres, Josep Melià, escriptor, polític, advocat i home de negocis, en feia dels fets inicials a Canàries i de la figura de Pedro Pueyo un perfil, entre la màgia de rondalla i l’enveja autòctona pel ric. L’episodi del Maspalomas diu del primer gran salt del financer li havia contat Jaume Moll, gran contrabandista, hoteler i pare empresarial de Pueyo, que era el seu director general a Royaltour. “Aquí, ell, en Pedro Pueyo, si tots nosaltres del restaurant, caiguessin amb un avió al desert seria l’únic que trobaria aigua i mos salvaria”. El vell i dur Moll, amb llàgrimes als ulls, pugnava aleshores amb un crac/plet per desenes de milions per rescatar la cadena i evocava el seu excadell, a qui pràcticament afillà. El contrabandista creia emperò a qui el plantà, traí o li feu artificis financers. “L’he perdonat? (Moll cavil.la amb la mirada punyent... silenci) “Tornà. Ara m’ha posat a disposició el diners que volgués”. Als inicis del negocis clandestins amb tabac de Moll des de Gibraltar a Dubrovnik, Pueyo s’havia arriscat i donat la cara i el nom pel cap i havia conegut els paranys dels pagaments i contes a paradisos fiscals, d’Holanda a Panamà. Jaume Moll, ‘el búfalo’, li deien, era el darrer contrabandista gros en actiu a Mallorca i de tots els milionaris del tabac, el primer en capitalitzar –amb molts de dòlars– els guanys negres en el turisme; armà la cadena Royaltur amb Pueyo de mà dreta per davant dels fills, amics d’aquest. Moll tenia capital protegit a Suïssa a nom d’una persona estrangera; Melià explicà i Moll assegurà que era la primera dona de Pueyo, hostessa. La gran partida, on Moll quedà platat, es com es passà la titularitat final del Maspalomas de Moll a Pueyo, l’entrada o desvetllament del capital extern i el pas a la propietat legal de l’hotel a Pueyo. Ell estava blindat pel gran contracte que havia travat amb l’operador TUI, el gran què de tot, la gran jugada en la narració admirada de Melià i la frustració emocional de Moll. Amb aquella brega/repte d’èxit, Pueyo estava entrenat per ser actor del cas Banesto, que tingué d’estrella Mario Conde. Pueyo era un puntal del capital del banc enfonsat, i ser ell l’amo de les grans seus centrals de l’entitat bancària. La seva bossa en joc al cas anava dels 50 als 150 milions d’euros, segons el pes dels crèdits i valors del sumari i els llibres que narren el cas i l’estrella fugaç de Conde. Pueyo, com mana el guió, es va dir amic de Conde al tribunal i en públic. “Quan una persona està en dificultats té molts pocs amics”. Eren carn i ungla. Ara Conde en la seva elegia ha escrit: “Volà alt, molt alt i volà tot sol” però s’autoretratà amb ell: “Va sofrir grans dificultats físiques del

ciclons del Carib i del sistema polític que suporta tan malament els triomfadors”. Ernesto Ekaizer, a El País, en el volcà complex, als 90, explicà bé i sense fúria Pueyo. Era “un financiero avispado”, “un empresario mallorquín en el ojo del huracán” i detallava les seves societats instrumentals, cessió de crèdits, fundacions, compres i recomptes en operacions pont, avions i edificis d’aquell nou Banesto foradat. El penúltim combat conegut el desaparegut el va lliurar amb un altre dur home de negocis de messions, Pepe Hidalgo d’Air Europa/Globalia, pel lloguer de l’explotació creuada i conjunta dels hotels Oasis. Brega i pugna financera, jurídica, d’anys, en tribunals internacionals; es salvà en un pacte de tauler, xapar i borrar. El desaparegut feu oració d’ell mateix “de l’assumir riscs, de les caigudes i les topades sempre se n’aprèn i comences a veure la vida d’empresari en la seva crua realitat”. De no haver estat hoteler li hagués agradat ésser arquitecte. A Cancún hi resta la imatge d’època, les seves piràmides i murades.