“Va començar a venir de nit a la meva habitació”

La Concha tenia raó. Em va agradar. El monestir de Montserrat, perdut enmig de la muntanya, és un lloc majestuós i imponent. Sobretot per a mi, que, amb setze anys, em començava a distanciar dels meus pares. El grup escolta estava format per adolescents i joves.

(...) Els escoltes arribàvem al monestir divendres a la nit o dissabte al matí amb cotxe, amb autobús, amb el cremallera o amb l’aeri de Montserrat. Dissabte fèiem activitats de lleure i formatives, a més de preparar i distribuir les tasques per a l’eucaristia de l’endemà, i diumenge col·laboràvem en la celebració de la missa. Després de menjar, tornàvem cap a casa. Es respirava un ambient de companyonia i respecte.

(...) Des de feia quatre dècades, el grup escolta el dirigia el monjo Andreu Soler, el germà Andreu. Ja havia format diverses generacions de joves i era respectat tant pels xavals com pels seus pares. Aparentment, era un adult de confiança. Però la veritat era una altra.

Es va guanyar la meva confiança en donar-me suport durant les crisis que estava vivint, tant amb la meva família com personalment. Els problemes amb la relació entre els meus pares, el conflicte que em generava assumir la meva realitat sexual, el pas complicat per l’institut... (...) Sovint em mostrava clarament angoixat, així que el germà Andreu es va acostar a mi.

—Et veig trist, Miguel. Et passa alguna cosa? Tens cap problema? Saps que, si necessites parlar, soc aquí per escoltar-te.

I vam començar a parlar. Al principi, de temes una mica més neutres, com la meva família o els estudis, i ho fèiem sempre en zones comunes com el menjador, després de sopar. Però, a poc a poc, la relació va començar a canviar.

Va començar a venir de nit a la meva habitació i parlar-me de temes sexuals com la masturbació. (...) Fins que un dia va traspassar una línia que va trencar la meva adolescència, que em va trencar per dins.

—Això millor no ho toquis gaire, no és bo per a tu.

Això va dir mentre ficava la seva mà sota del pijama i començava a grapejar els meus genitals.

(...) Aquell dia la meva vida es va capgirar per sempre. Els abusos es van allargar durant tot un any. Jo només tenia setze anys. Recordo la profunda confusió que em va venir. (...) Montserrat era un lloc venerable, terra sagrada per als catalans. Estaven abusant de mi als peus de la Moreneta, la verge patrona de Catalunya. En teoria era un lloc segur per als nens i els adolescents.

(...) Tot aquell any, etern, vaig viure en dues realitats paral·leles i contradictòries. Mentre els dissabtes a la nit el germà Andreu abusava de mi, diumenge al matí, juntament amb la resta dels meus companys, ajudava en la celebració de la missa. Observava la devoció dels fidels.

(...) Els meus pares m’havien repetit en innombrables ocasions el clàssic: “Miguel, ni se t’acudeixi pujar al cotxe d’un estrany”. (...) Però qui m’havia previngut dels coneguts, de la gent del meu entorn de confiança: familiars, professors, sacerdots, monitors, amics de la família? És el perfil de les persones que cometen la major part dels abusos a menors.

(...) El germà Andreu era el típic pederasta amb pell de xai. Com fan la majoria dels abusadors, no m’havia agredit immediatament, només haver-me conegut. Els abusos van ser la culminació d’un llarg procés, planificat i executat a sang freda durant mesos, que tenia l’objectiu d’identificar víctimes vulnerables i vèncer les seves resistències per, tot seguit, explotar-les sexualment.

(...) Vaig viure paralitzat durant molts mesos, sense saber com reaccionar, funcionant de forma automàtica. Continuava anant a l'institut, quedant amb els meus amics i anant a Montserrat una vegada al mes. No era capaç d’assimilar el que estava passant i vaig negar la realitat, per més òbvia que fos. Al cap i a la fi, si no hi havia hagut violència ni m’havia violat, ho podia considerar un abús?

Potser estava sent un malpensat. El germà Andreu es preocupava per mi, l’importava, m’escoltava. A diferència del meu pare, a ell li podia explicar coses sabent que em faria cas. I si realment només em volia ajudar? Perquè, quina podria ser l’explicació alternativa? (...) Que m’estava traint? (...) I si trencava la relació amb ell, amb el meu pare substitut, quina alternativa tenia per trobar una mica de suport davant els meus problemes?

Reprendre la relació amb el meu veritable pare? Això últim no era una opció. Així que vaig reaccionar com solem fer els éssers humans, tant els menors com els adults: vaig decidir creure’m una mentida reconfortant, enganyar-me a mi mateix.

‘El manual del silencio’, de l’editorial Planeta, es publica dimarts vinent 18 de febrer.